dilluns, 3 de gener de 2011

Cap d'any al sostre d'Osona


Hi ha una dita catalana que fa "El qui no visita el camp per Cap d'Any, té mal any". Tot canviant el camp per la muntanya, hem decidit matinar aquest 1 de gener i estrenar la temporada tot pujant al sostre de la comarca d'Osona, el pic de Matagalls (1.697 metres), una de les muntanyes més emblemàtiques del Montseny, lloc de pelegrinatge excursionista, especialment i com podrem comprovar, el primer matí de l'any.
El dia es desperta enlleganyat de núvols, però mentre ens dirigim al punt d'inici de l'excursió, es comencen a esqueixar i ens enlluerna el primer sol de l'any. Podem apreciar ja el cim de Matagalls, amb la seva grandiosa creu, en homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer, perfectament identificable i també Les Agudes.
Aparquem al coll de Sant Marçal, en l'indret conegut com la Taula dels Tres Bisbes, en el qual conflueixen tres comarques (Osona, La Selva i el Vallès Oriental) i els seus respectius bisbats (Vic, Girona i Barcelona). Diu la llegenda que els tres bisbes acostumaven a celebrar aquí les seves trobades, per tal que cap d'ells no hagués d'abandonar la seva diòcesi. Vaja, que això de l'afany de rellevància no ho han pas inventat els polítics moderns!
Iniciem l'ascens darrere una colla d'excursionistes per als quals la pujada és una tradició del dia de cap d'any i amb els quals acabarem coincidint dalt del cim. El camí, per aquest cantó, transcorre entre grans boscos de roures i faigs i és molt més bonic que des de la banda de Collformic, nua i desforestada. Certament, l'hivern no és potser la millor estació per gaudir d'aquest sender. Però, lluny de l'esplendor del verd primaveral i de la intensitat flamejant de la tardor, el contrast entre el gris dels altíssims troncs nus i el roig del matalàs de fulles humides i brillants que cobreixen el serpentejant camí, té un encant especial. Hi ajuda el silenci de l'entorn, trencat de tant en tant pels crits alegres dels escursionistes (és cap d'any, no ho oblidem!).

La pujada és curta però intensa. Arribem finalment al coll Pregon, un prat molt bonic, amb un monòlit en homenatge a Pau Casals, que em fa pensar, no sé ben bé perquè, en Prat de Cadí. Som en una cruïlla de camins que conflueixen tots aquí per pujar directament al cim. De fet, ja s'hauria de veure, però l'alçada dels arbres pràcticament ho impedeix.
Ens queda una nova pujada una mica dreta fins que sortim del bosc, en el punt anomenat Collet de l'Home Mort i ara sí, el cim i la seva creu es fan presents davant dels nostres ulls. Carenegem per un camí pedregós i arribem al capdamunt. Hi ha força concurrència, fins i tot un nadó de mesos, còmodament assegut a la motxilla del seu pare. Tots celebren d'alguna manera o altra l'arribada del 2011. Fins i tot corre el cava!
Com que el dia no és del tot clar, no podem gaudir de les vistes espectaculars que ofereix el cim. Sota nostre, per les escletxes que deixen les boires, just s'endevina la carretera de Viladrau i el coll Borduriol i al fons, més enfarinats que nevats, alguns dels cims del Pirineu. La resta, un mantell de núvols.

La baixada la fem pel mateix camí. Mentre erem a dalt, s'hi ha anat posant la boira i ara el bosc té un aspecte fantasmagòric que realça el seu encant.
Si l'hem de jutjar per les seves primeres hores, el 2011 ha de ser, sens dubte, un bon any!