dilluns, 2 de desembre de 2013

Ascens al Montorroio


Dijous, 31 d'octubre. Nou matí esplèndid al Pallars. El blau intens del cel i l'excel·lent visibilitat ens animen a deixar la vall i enfilar-nos muntanya amunt. Quan sortim d'Altron, tenim clar quin serà l'inici de l'excursió, però no el seu final. Hi ha dos candidats a la llista: el Montsent de Pallars i el Montorroio.
Ens dirigim cap a Llessui, des d'on arrenca una llarga pista forestal que ens aproparà a aquests dos cims emblemàtics del Pallars. Mentre la pista va fent llaçades, podem contemplar els dos pics al nostre davant. El Montsent, en primer terme, exhibeix amb elegància les seves enormes proporcions i les seves formes arrodonides, com a gran dominador de la zona. Al seu darrere, en un discret segon terme, el Montorroio, de dimensions molt més reduïdes, no renuncia, però, a la indiscutible personalitat que li confereixen la seva forma piramidal i el característic color vermellós que inspira el seu nom.



Passat el coll del Triador, trobem un pal indicador que indica la ruta cap al cim del Montsent i allí, al costat del camí, aparquem el cotxe. Pujarem pel barranc d'Entremonts que, com el seu nom indica, s'enfila per entre les dues muntanyes. Al principi, el camí està força desibuixat, amb només unes poques fites aquí i allà. En creuar una enorme esplanada veiem saltar un isard, que s'atura a contemplar-nos des de la distància. Anem guanyant alçada tot seguint el curs del rierol, a mesura que el barranc es va fent més estret. Abans d'afrontar el darrer repetjó que ens ha de portar al capdamunt de la collada, fem una pausa i aprofitem per esmorzar una mica. Ens asseiem al costat del rierol, que està completament gelat. Senyal que a les alçades la tardor no és tan benevolent com al fons de les valls.



Havent esmorzat, ens plantem dalt del coll en poca estona. A la nostra esquerra, el Montsent, que fa de frontera entra la Vall d'Àssua, de la qual venim, i la Vall Fosca. Al nostre davant s'obre la Vall Fosca, amb el seu rosari de llacs i al fons podem albirar alguns dels grans protagonistes del Pirineu: l'Aneto, el Posets, el Vallhiverna ... Molt a prop, un bell i monumental cim, el Pic de Peguera, amb la seva característica forma que recorda lleugerament el Cerví.
Ara toca decidir: seguim endavant cap al Montsent o ens desviem a la dreta per pujar al Montorroio? Finalment, ens inclinem per la segona opció i deixem el Montsent per a una altra ocasió, possiblement des de la Vall Fosca.



Per anar a buscar el camí que porta al Montorroio ens cal vorejar un petit turó, el Tossalet de la Coma, al qual aprofitem per pujar.
El camí cap al cim del Montorroio ens obliga a superar una paisatge completament rocós, de baixades i pujades,  les anomenades Raspes del Montorroio, que es fa força llarg. Quan arribem a la base cònica de la muntanya, però, el camí es fa més planer i un corriolet molt ben marcat ens porta ràpidament fins al cim. Des d'allà esdevenen encara més espectaculars les vistes que hem gaudit a baix al coll.



La baixada l'encararem per l'altre cantó, en direcció als Estanys de la Mainera. El primer tram se'ns farà força feixuc, amb descensos vertiginosos, per terreny molt pedregós i sense pràcticament fites que ens indiquin el camí. Després d'algun petit moment de col·lapse, però, arribem a les envistes de l'estany Xic i la cosa millora. Ho aprofitem per fer una nova pausa i dinar. Al nostre davant, el pic de Mainera, un cim de caràcter! Com ens va fer suar, fa uns anys, per pujar-lo i sobretot per baixar-lo!



Havent dinat continuem el descens, de manera molt més suau, pel barranc del riu Berasti, fins al Clot de la Mainera. Allà enllacem amb la pista forestal que ens ha de conduir fins al punt d'inici de l'excursió, on ens espera el cotxe. Aquest tram de pista es fa una mica monòton, però els magnifícs colors de tardor que podem contemplar al fons de la vall, a la zona de les Bordes de Llessui, ho compensen amb escreix.
Arribem al cotxe prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar, cansats però satisfets. En tot el dia, no hem trobat ningú. Hem gaudit en exclusiva de la màgia de la muntanya!