diumenge, 19 de juny de 2011

La màgia del Montsant




Dissabte, 11 de juny de 2011. Feia ja massa dies que no sortíem d'excursió (el mal temps va frustrar un intent de pujada al Canigó, que ens queda pendent) i, aprofitant un cap de setmana al Priorat, vam programar una sortida per una de les muntanyes màgiques de Catalunya: el Montsant.
De fet, totes les muntanyes tenen la seva màgia, per motius ben diversos: l'alçada, la bellesa del paisatge, la solitud i el silenci, la història en majúscules i les històries en minúscules que amaguen, el repte i la superació personal que suposa abordar-les ... De la serra del Montsant destaca la dificultat d'accés al seu interior, amb l'aillament que això significa i que l'ha convertida, al llarg del temps, en lloc d'oració i refugi d'ermitans (d'aquí ve el seu nom) i també en amagatall de bandolers i malfactors.
Vam sortir de La Morera de Montsant, un bonic poblet situat al nord-est de la comarca del Priorat, sota els cingles de la Serra Major del Montsant, a 743 metres d'alçada. Començàrem a caminar un xic tard, cap a quarts de deu del matí. Per sort, les pluges de les setmanes anteriors feien la temperatura força més agradable del que acostuma a ser, en aquesta zona, en ple mes de juny.
Mentre ens enfilàvem, podíem contemplar al nostre davant les imponents parets acinglerades, aparentment inaccessibles, que deixàvem a la nostra esquerra mentre a la nostra dreta, les teulades de La Morera s'anaven allunyant a mesura que guanyàvem alçada. El relleu, abrupte i de formes singulars, format per conglomerats, em recordà en certa manera, Montserrat. La vegetació creixia ufanosa per allà on passàvem. Vam travessar un bosquet d'alzines, vam grimpar per un caos de pedres, vam creuar un nou bosquet, misteriós, màgic i silenciós (gairebé esperaves que en qualsevol moment aparegués una fada o un follet) i ens vam plantar davant d'una de les típiques "portes" d'accés a l'interior de la muntanya: el Grau de Carrasclet, batejat així en honor de Pere Joan Barceló i Anguera, guerriller austriacista, que va lluitar per les llibertats catalanes, en aquestes terres, durant la Guerra de Successió. Diu la llegenda que, quan es veia en perill, s'esmunyia per aquest indret i es feia fonedís.

Els graus són enginyosos passos que permeten superar, amb l'ajuda de barrots, ganxos i escales de ferro i cordes, els trams més verticals i inaccessibles. En el de Carrasclet, vam haver de superar dos trams de 7 i 10 metres. A primera vista, eren força impactants, però ajudant-nos els uns als altres, els vam passar sense problemes i la sensació d'aventura, amb cert grau de risc, va fer que ens divertíssim molt.

Superat el grau, vam gaudir uns minuts del Racó dels Boixets, un camí excavat en la roca al costat d'una explanada amb unes magnífiques vistes de la comarca, la Mola de Colldejou i el pantà de Siurana, abans d'abordar la part més monòtona de l'excursió. Es tractava de travessar una part de la Serra Major, la plana superior del Montsant. És un paisatge molt àrid, sense gairebé vegetació, semblant a un desert. A més, en travessar-lo ben bé pel centre, fins allà on t'allarga la vista, no veus res més que aquest paisatge. Ben aviat, però, començàrem un descens força abrupte, pels Grauets del Mateva, fins a arribar al Toll de l'Ou, una d'aquelles agradables sorpreses que amaga l'interior del Montsant. Es tracta d'un conjunt de basses d'aigua cristal·lina, procedent del barranc dels Pèlags, en les quals algunes valentes fins i tot es van atrevir a ficar-se (he de confessar que no vaig ser una d'elles!).

Es feia tard i, com que no volíem perdre'ns el dinar, vam iniciar el retorn, la primera part del qual era de pujada, pel GR-171, a un ritme molt viu, que ens va fer suar i esbufegar de valent. De nou al capdamunt de la Serra Major, ens vam dirigir cap a un dels llocs mítics de la muntanya, el balcó del Priorat, un impressionant mirador natural, dalt d'una roca que s'aixeca vertical pràcticament des de la base de la serra. Les vistes des d'allà són sublims i justifiquen la sentència de Petrarca: "Existeixen coses que no sap repetir aquell que baixa de les alçades".
Ens quedava encara una nova aventura: la sortida de l'interior de la muntanya. Després d'arrossegar-nos per estrets passadissos a tocar dels cingles, arribàrem al Grau de Barrots. Tot i que més curt que el de Carrasclet, venia de baixada, però així i tot, vam superar-lo sense dificultats. A partir d'aquí, reférem el camí de pujada a tota velocitat. A dos quarts de quatre ja erem asseguts a la fonda de La Morera, preparats per assaborir un excel·lent dinar, acompanyat d'un bon vi del Priorat!