Cap a l'ermita al cel suspesa ...

Dissabte, 14 de maig de 2010. Aprofitem un matí de treva en un cap de setmana que, segons les previsions, havia de ser molt plujós, per anar a esmorzar a Bellmunt, l'ermita de la qual parla Verdaguer en uns versos de L'Emigrant:

" Hermosa vall,

bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i riu,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!"

Anem fins a Sant Pere de Torelló, on comencem l'excursió, després d'aparcar el cotxe davant de l'església parroquial, quan el campanar repica les nou del matí. La plaça està en obres (estem en campanya electoral!) i, tot i ser dissabte, uns immigrants ja hi estan treballant, i encara els trobarem allà a la tornada.
El camí que hem de seguir és el PR-C45. Cal dir que no està massa ben marcat i ens planteja força dubtes a diversos punts del recorregut. Després de recórrer un tram de la carretera que va cap a Olot, ens hem de desviar per un camí a mà esquerra i creuar un petit torrent. Anem deixant Sant Pere de Torelló als nostres peus, mentre a la dreta ens contemplen els altiplans del Collsacabra. Cabrera i el Pla d'Aiats semblen a tocar. El nostre objectiu, la serra de Bellmunt, en canvi, queda encara molt llunyà, al nostre davant. El santuari sembla poc més que una capseta, enganxada als cingles rocosos del cim de la muntanya.

Aquest primer tram de camí és molt suau. Passem per la capella de Sant Roc, lloc habitual de peregrinació dels santperencs i pel mas El Serrat, una espectacular casa pairal del s. XII. A partir d'aquí, el camí es dilueix entre prats, fins que es fica al bosc i comença la part més dura de l'ascens. En poc tros haurem de guanyar molt desnivell, i això ens farà esbufegar de valent. Per acabar-ho d'adobar, la calor comença a ser intensa. Per sort, el corriol s'enfila pel mig de boscos d'alzines, roures i faigs, que ens ofereixen una mica d'ombra i assuaugen la temperatura. A més, la combinació dels diversos tons de verd de les fulles, des del lleugerament descolorit de les alzines fins a l'intensament primaveral de roures i faigs, és un regal per a la vista. Arribem al coll de Font de Xeca o coll dels cristians vells, però , malgrat ja tenim el santuari a tocar, ens espera una pujada ben dura fins a l'aparcament i encara una rampa força vertical fins a dalt de tot.

Després de recuperar l'alè i visitar l'ermita, ens premiem amb un bon esmorzar al restaurant del santuari, que regenta l'ermità.
Abans d'iniciar la baixada, no ens estem de contemplar la vista més coneguda del santuari, des del veí turó de Sa Raganyada. És un excepcional mirador de la Plana de Vic, els Pirineus, la vall del Ges i el Bisaura.
El descens és molt ràpid, zigzaguejant per un corriol transversal, que va tallant diverses vegades la carretera. En un d'aquests punts de tall, un gos s'encapritxa de nosaltres i no dubta a abandonar els seus amos i seguir-nos corriol avall. No hi ha manera de desempallegar-nos-en! En arribar al següent tram de carretera, però, s'atura de cop. Sembla que té molt clar que d'allà no pot passar i després de guaitar-nos una estona, gira cua i se'n torna muntanya amunt. Quina sort! Ja ens pensavem que hauríem d'augmentar la família!!
L'últim tram de camí ens despista una mica i entrem a Sant Pere per un indret diferent del que correspondria d'acord amb el PR. Això ens permet, però, una interessant conversa amb un santperenc amant de la muntanya, que trobem a la porta de casa seva. Arribem de nou al punt de partida força acalorats i assedegats. El cel ja es comença a ennuvolar i la tarda promet ser mogudeta, però nosaltres hem ben aprofitat el matí!