diumenge, 1 de maig de 2011

De Montserrat a Manresa pel camí de les barraques


Diumenge de Pasqua. Primera etapa d'un nou repte que ens ha de portar, en peregrinació, des del Monestir de Montserrat fins al Santuari de Núria. Seguirem, en bona part, el sender conegut com a Camins del Bisbe i Abat Oliba (GR-151), una ruta d'art romànic que uneix les comarques del Bages, Osona i el Ripollès, utilitzant com a fil conductor la figura del Bisbe i Abat Oliba.
La primera etapa d'aquest recorregut ens ha de conduir des del Monestir de Montserrat fins a Manresa. L'he batejat com a camí de les barraques, ja que em va sorprendre molt la gran quantitat de petites cabanes de pedra seca que vam anar trobant durant tot el camí.
Com que no es tractava d'una etapa circular i havíem de resoldre el problema de la logística, vam decidir anar de Manresa a Montserrat en tren. El servei dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya és excel·lent. Amb puntualitat britànica i en poc més de 20 minuts vam ser a Monistrol, a l'estació d'enllaç amb el cremallera. Em va sorprendre que, a part de nosaltres, tots els usuaris fossin immigrants. Això em porta a reflexionar sobre la necessitat de demanar més i millors serveis públics si, quan els tenim, no els utilitzem.
En arribar a Montserrat, tocava, en primer lloc, esmorzar i acte seguit, la preceptiva visita a La Moreneta. La basílica era plena a vessar i no vam poder passar de la porta, la qual cosa convida a una nova reflexió sobre la suposada pèrdua de fe dels catalans.

En començar a caminar, després de pocs metres, la pluja, que ens amenaçava des que havíem sortit de casa, es va materialitzar en un fort ruixat. Ens vam aixoplugar en una porxada, a tocar de la plaça dels Apòstols i vam esperar que amainés. Al cap de mitja horeta, la meteorologia es va posar de part nostra i vam poder reemprendre el camí. A pocs metres de la plaça, a mà esquerra, unes escales s'enfilen cap al Camí dels Degotalls. És un camí molt bonic, per sobre de la carretera, entre espessa vegetació d'alzines, arços i teixos, les fulles dels quals s'espolsaven encara les darreres gotes de pluja quan hi vam passar. Tot el camí és ple de retaules de ceràmica, amb evocacions de fe mariana i amb homenatges als grans escriptors catalans que han glossat Montserrat. Una immensa bauma ens va fer rememorar escenes de la pel·lícula "Bruc", gravada en aquests entorns.
Al final de camí dels Degotalls, vam baixar fins a la carretera que vam seguir durant un tram, tot contemplant les formes capricioses del Cavall Bernat i Sant Jeroni, fins a trobar l'inici de la Baixada dels Matxos, un corriol de pas estret, fins llavors desconegut per a nosaltres, que ens va portar, en ziga-zaga constant, fins a sobre del monestir de Sant Benet. Aquí, un altre tram de carretera enllaça amb una pista forestal que porta cap al veïnat de la Calsina. Arribats a aquest punt, estàvem ja molt confosos pel desgavell en la senyalització, ja que les marques de GR anaven per una banda i la senyalització vertical de Camí de Sant Jaume per una altra. Vam seguir aquesta darrera, però la confusió ens va acompanyar durant tota la resta de trajecte.

Començava llavors un tram de camí una mica massa urbanitzat, pel bell mig d'una urbanització i per pista asfaltada, fins a les envistes de Sant Cristòfol de Castellbell, un llogarret de quatre cases, amb una bonica esglèsia romànica, pertanayent al municipi de Castellbell i el Vilar. Aquí, de cop i volta, el camí feu un canvi i ens portà, en un interessant joc de contrastos, a seguir, durant un tram, el curs d'un torrent de la riera de Marganell, per paratges que semblaven estar a anys llum de l'emprempta humana que ens havia acompanyat fins llavors. Ben aviat, però, vam tornar a la civilització i emergirem prop de l'ermita de Sant Jaume de Castellbell, romànica, d'una sola nau rectangular i amb un absis d'una sola obertura. Bon lloc per fer una pausa per dinar.

Havent dinat, hi tornàrem, per descobrir un restaurant just a pocs metres d'on ens havíem aturat! El camí prenia la direcció de Castellgalí, passant entre granges i camps de conreu. En entrar a Castellgalí, vam haver de travessar una extensa urbanització, abans d'arribar al nucli urbà, que vam rodejar fins a la carretera. Després de creuar un Cardener que em va semblar ben poca cosa en comparació amb l'espenlendor que llueix aquests dies el Ter, vam emprendre ja l'ascens cap a Manresa. Vam entrar a la ciutat pel barri de Sant Pau, amb les seves casetes que semblen no haver canviat gens d'ençà de la seva construcció, amb la primera onada migratòria dels anys seixanta. Després de pujar a La Balconada, i gairebé com a recompensa a l'esforç realitzat, apareix davant nostre una bellíssima imatge de Manresa, amb el pont vell i la Seu en primer terme. Al nostre darrere i ja llunyana, sentim encara la mirada atenta del massís de Monserrat. Un últim esforç per arribar al centre, creuant ara un dels barris més degradats de la ciutat, ocupat totalment per la nova immigració.

En total, gairebé 28 quilòmetres de caminada, que vam culminar amb una merescuda cervesa en una de les terrasses del Passeig. La propera etapa ens espera!