El matí es desvetlla radiant i quan aparquem el cotxe al peu del corriol que mena cap al refugi d'Ulldeter, ja lluu el sol en un cel d'un blau intens, tret d'algunes boires de formes dalinianes, que emergeixen del fons de la vall. El vent, però, bufa amb força i això fa que l'ambient sigui extremadament gèlid. Ens abriguem bé i comencem a enfilar el corriol en direcció al refugi. Hem d'anar amb molt de compte, perquè el camí està cobert de neu, en alguns punts totalment glaçada, i no ens hem calçat encara els grampons. El paisatge és com una postal de Nadal, a mesura que ens endinsem pel bosc de pi negre, deixant a la nostra esquerra el riu Ter, poc més que un fil d'aigua gairebé totalment camuflat sota un bon gruix de neu. Després de creuar-lo per una palanca de fusta, ens acabem d'enfilar per la carena fins al refugi, que malauradament, és tancat. Per sort, podem entrar al refugi lliure, que està en excel·lents condicions, per esmorzar i posar-nos els grampons protegits del vent i el fred.
En sortir del refugi, i abans de continuar l'ascens, girem la vista cap a llevant, on, en un horitzó completament nítid, s'identifiquen els perfils de les muntanyes de la Garrotxa i l'Empordà: el Basegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Món i la punta del Montgrí, que s'esforça per emergir entre unes solitàries boires.
Pugem pel mig de les pistes d'esquí, desguarnits de la protecció dels arbres. L'estat de la neu és excel·lent per fer l'ascens en grampons. De tant en tant, però, bufa el torb amb intensitat i les ràfegues de neu que aixeca ens bufetegen sense pietat. És la lluita contra els elements! Tot desafiant el vent de cara i el fort pendent, anem pujant, a l'ombra del Gra de Fajol, fins al coll de la Marrana. En arribar-hi, dos excursionistes baixen del cim i ens avisen que el vent bufa allí dalt amb una força infernal. Descartem doncs l'ascens i ens disposem a gaudir de la gran vista panoràmica que ofereix l'amplíssim coll. A nord i sud, a llevant i a ponent, ens envolten cims curulls de neu, començant pel Bastiments, just a l'altre extrem del coll. El mantell blanc que tot ho cobreix dóna un aire de serena bellesa a un paisatge de normal poc agraït. En destaca, al nord-est, la majestuositat del Canigó.
Després de fixar a la retina de les magnífiques estampes hivernals, desfem el camí fins al refugi a la màxima velocitat que ens permeten els grampons. Uns quants àpats nadalencs ens esperen!
Després de fixar a la retina de les magnífiques estampes hivernals, desfem el camí fins al refugi a la màxima velocitat que ens permeten els grampons. Uns quants àpats nadalencs ens esperen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada