dijous, 16 de setembre de 2010

Diada muntanyenca

Onze de setembre. Quina millor manera de commemorar la Diada que trepitjar la pols dels camins de Catalunya, com deia el President Pujol. I millor encara si tot trepitjant els seus camins arribem a contemplar-la des d'alguna de les privilegiades talaies del Pirineu. Evitant els cims més populars i cocorreguts en aquestes dates, com la Pica d'Estats, el Pedraforca o el Puigmal, escollim el pic de la Mainera, de 2.909,3 metres, situat dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, entre les comarques del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà.
Sortim d'Altron, on havíem fet nit, a les nou del matí, després d'haver mandrejat una mica més del compte, amb l'excusa que les temperatures són més suaus i el sol escalfa ja menys que en ple estiu. Ens dirigim cap a Llessui, on prenem una pista forestal que enllaça amb Espot, pel coll del Triador. N'hem de recórrer uns disset quilòmetres. Es fan un pèl llargs, però les vistes de la vall són espectaculars. Travessem àrees de pastura de vaques brunes del Pirineu, cavalls i ovelles de la raça xisqueta, pròpia del Pallars. Les ovelles, convençudes que són a casa seva, envaeixen el camí, indiferents al fet que un cotxe vulgui passar. Per sort, el pastor ens desvetlla el truc: cal que algú camini davant del cotxe i llavors, com per art de màgia, s'aparten. Tota una experiència!
Aparquem al pas de la Mainera al voltant de dos quarts d'onze, i ens disposem a iniciar la caminada. Una parella ha aparcat al nostre costat. Per alguns fragments de converses que ens arriben suposem que són biòlegs que van a realitzar un treball de camp als estanys de la Mainera. En aquells moments encara no sabem que serà l'única presència humana que trobarem durant tota l'excursió.

Comencem l'ascensió seguint el curs del riu, per un sender fàcil i ben indicat, tot i que tenim feina a redreçar algunes de les estaques i senyals, que han anat per terra. El camí és molt agradable, acompanyat pel so relaxant de l'aigua i contemplat en tot moment per la majestuositat del Montsent de Pallars i la vermellor del Montorroio.

Al cap d'una hora, arribem al circ de la Mainera. Deixem els estanys al nostre darrere i ens aturem uns moments a contemplar l'objectiu, el pic de la Mainera, que s'alça imponent al nostre davant, entre la Pala Pedregosa de Llessui i la Cresta de l'Avió.

A primer cop de vista no s'endevina cap camí de pujada, de manera que ens desviem cap a la Pala Pedregosa, per tal d'abordar el coll que separa els dos cims. No trobem cap camí marcat, ni gairebé cap fita. Cal anar per lliure. Enfilem per un fort pendent, fins arribar al coll. A més d'inclinada, la pujada és relliscosa, i per tant, esgotadora. M'he hagut d'aturar unes quantes vegades per recuperar l'alè abans de reprendre l'ascensió. I encara queda la pitjor part, des del coll fins al cim. El pendent continua igual de pronunciat, les fites es troben a faltar i el terreny va esdevenint una petita tartera. Amb molt de compte per no relliscar i gairebé amb la llengua fora assolim els 2.900 metres. Una petita grimpada i ja som al capdamunt. Són gairebé les tres.
I l'esforç ha valgut la pena! La panoràmica és realment impressionant. És un magnífic mirador del parc i de tota la zona perifèrica. En primer terme, els estanys de Mar i de Colomina, amb el refugi, i més enllà el pic de Peguera i un vell conegut, el Subenuix, que vam pujar a principis d'agost. Més al fons el Vallhiverna, esperant la nostra propera visita. Girant una mica el cap, l'estany Tort i el refugi Josep M Blanch. Cap al sud-est, la serra del Cadí, i al fons, desdibuixat, fins i tot s'intueix el massís de Montserrat. La immensitat del Pirineu és aclaparadora, i la solitud i el silenci la hi fan encara més.

L'espai al cim és minúscul. Amb prou feines hi cabem tots dos. L'absència de creus, símbols, llibres de registre o de piades i altres senyals de presència humana ens confirmen que es tracta d'un pic molt poc freqüentat. Aprofitem per desplegar la senyera i fer la foto de rigor. La felicitat, però, no acaba de ser completa, en la mesura que ens anem fent conscients que cal baixar, pel mateix lloc on hem pujat!

Desgrimpem i aprofitem per fer un mos i recuperar energies per a la baixada. Iniciem el descens, i el primer tram resulta més fàcil del que ens imaginàvem. Arriba un punt, però, que es converteix en un infern. La baixada és molt dreta, sense grava, i l'herba rellisca molt. Avancem lentament, clavant els bastons al terra i intentant assegurar cada peu. Flanquegem la muntanya, per contrarestar una mica el pendent. És esgotador, sobretot mentalment. Per fi arribem a una zona amb enormes blocs de granit, dels típics de l'alt Pirineu. Normalment els odio, ja que fan molt lentes les baixades, però aquesta vegada m'omplen d'alegria. A partir d'aquí el descens ja és molt més suau. Després de dinar a l'ombra d'un dels blocs, ens arribem fins a la riba dels dos estanys de Mainera, el Xic i el Gran. No hi ha ningú, i les parets de la muntanya retornen la nostra veu una vegada i una altra.

La baixada fins a l'aparcament és plàcida, tot i que estem molt cansats. Arribem al cotxe poc abans de les set de la tarda i constatem que deu ser cert allò que diu l'amic Martí: "A la muntanya, de fet, no hi va ningú".

Desfem el camí que havíem fet al matí, però per la pista dels Plans, i encara em queda esma per parar a fer una fotografia a un encantador burro català que pastura per allà. Es resisteix, però sóc més tossuda que ell, i acaba immortalitzat per la càmera.

Digne colofó per a un dia magnífic.