dilluns, 27 de setembre de 2010

La venjança de Tomàs Molina (18/09/2010)

Després de molts dies de preparació, d’entrenaments, oficials i furtius i de debats intensos sobre qui s’atreviria a creuar el Pas del Cavall i qui es faria enrere (si alguna casa d’apostes ho hagués sabut, s’hauria forrat), finalment s’apropava el gran moment: el cap de setmana previst per a l’excursió al pic de Vallhiverna. I la setmana va començar amb unes previsions meteorològiques ben poc engrescadores: elevada probabilitat de pluges durant el cap de setmana, especialment al Pirineu Occidental. Després de donar-hi força voltes, decidírem anar-hi igualment, havent preparat excursions alternatives per si finalment el mal temps guanyava la partida i havíem de deixar el Vallhiverna per una altra ocasió.
Les pitjors previsions es van complir puntualment i el dijous va començar a ploure amb intensitat. Vam sortir cap a Vilaller, on ens allotjavem, el divendres a la tarda i la pluja ens va acompanyar durant tot el camí, fent que la tarda semblés negra nit en alguns trams de l’Eix Transversal. Mentre sopàvem i donat que les previsions parlaven d’una millora de la situació a partir de mig matí, vam decidir no llevar-nos massa d’hora i intentar l’ascens si no plovia en el moment de sortir.
El dissabte ens vam llevar amb un cel força serè i després d’esmorzar a la fonda, ens vam dirigir en cotxe cap a l’Estany de Llauset, punt d’inici de l’excursió. Començàrem a caminar a les deu del matí i poc després, el dia s’acabava d’asserenar i sortia el sol. Algú va deixar anar uns comentaris més aviat poc amables sobre els Serveis Meteorològics de TV3. Acabaríem pagant cara aquesta gosadia!

La primera part del camí, tot rodejant l’estany pel seu marge dret, fou força còmoda i planera. Un cop arribat al final de l’estany, seguirem les indicacions del GR 11 i vam trobar ja algun pendent, que ens obligà a fer una petita pausa per recuperar forçes, amb alguna ajuda, natural o farmacèutica. Seguint el camí, rodejarem diversos estanys, entre ells el Botornàs, que ens van premetre algun encontre amb la fauna aquàtica de la zona. A mesura que ens apropàvem al Vallhiverna, començà el caos de blocs de granit i la pujada, que fins llavors havia estat força plàcida, es complicà una mica. Però el que realment s’anava complicant era el temps, i el sol, que ens havia acompanyat durant bona part de la pujada, s’amagava ara darrera unes boires cada vegada més espesses.
Quan ja erem ben a prop del cim, començà a ploure. Ens aturarem a posar-nos els impermeables i acte seguit continuarem amb la part més dura de la pujada, sobretot per l’intens pendent, ja que el caminet, zigzaguejant per la falda de la muntanya, estava molt fressat i era còmode de seguir, malgrat la pluja. En superar els 3.000 metres, però, la pluja va esdevenir calamarsa. Segurament el més sensat hagués estat girar cua, però erem ja tan a prop que vam decidir continuar. En arribar a dalt, vam fer-nos la foto de grup, encara sota una intensa calamarsada. Segur que si haguessim afinat prou l’oïda hauríem pogut sentir el riure sorneguer de Tomàs Molina!
Al cap d’uns moments, va parar de ploure. Erem dalt del cim, però no vèiem res. La boira ens embolcallava. Els més agosarats van decidir avançar per la cresta, per si podíen arribar a divisar el Pas del Cavall. Els vaig seguir més o menys fins a la meitat. Tot i que aquesta cresta té fama de ser molt àeria, per sort o per desgràcia, no ens n’adonàvem gens. La calamarsa, però, s’acumulava a les escletxes, amb perill de relliscar. Vaig decidir no córrer riscos innecessaris. Mentre m’esperava que tornessin els que havíen decidit avançar, pensava: “Que graciós. Acabes de completar el teu primer tres-mil i no hi veus més enllà del nas!”. Al cap d’uns instants, tornaren els més atrevits, confirmant que, com ja ens imaginavem, en aquelles condicions no era prudent intentar creuar el Pas del Cavall. Decepció d’uns i, per què enganyar-nos, gran alleujament d’altres!
Calia, doncs, desfer el camí. Ens esperava un descens molt més llarg del que havíem previst. Baixarem uns cent metres i donat que ja eren gairebé les tres, arpofitarem per dinar, abans de continuar. En acabar, es tornava a posar a ploure.
El camí de descens va ser dur, la major part entre blocs de granit molt relliscosos, però el paisatge de pluja que ens acompanyava no deixava indiferent. Les bromes i boires que envoltaven els llacs eren a la vegada misterioses i romàntiques. Vam poder fer algunes fotografies molt boniques. I malgrat alguna caiguda o altra, vam retornar al punt d’inici més o menys sencers i amb una conclusió prou clara: val més no burlar-se d’en Tomàs Molina!