diumenge, 17 d’octubre de 2010

Descobrint Euskal Herria des de les alçades


El dissabte 2 d’octubre abordem una excursió per terres força allunyades dels nostres destins habituals. De la mà del sherpa Iñaki, pujarem una de les muntanyes més populars de Guipuzkoa, coneguda com a Peñas de Aia o Aiako Harria, formada per tres cims: Irumugarrieta (806 m), Txurrumurru (827 m) i Erroilbide (837 m). Ens trobem al punt més occidental dels Pirineus, on aquests exhalen el seu darrer sospir, abans de morir en aigües del Golf de Bizkaia.
Tot i no tenir l’alçada de la majoria de muntanyes del Pirineu català, el desnivell a superar és considerable, ja que emprenem la pujada gairebé des del nivell del mar. El sherpa ha situat l’inici del recorregut a les afores del seu Irún natal, al costat de la taberna Estebenea, on dinarem en acabar la caminada.
El primer tram de l’excursió és un passeig molt agradable, pel mig de boscos, tot i que amb trams de considerable pendent, ja que superarem un desnivell de més de 400 metres. Estem en zona de caça del senglar i periòdicament trobem guardes amb la corresponent escopeta a punt. És una sensació força curiosa.
Després d’haver caminat ja més d’una hora, arribem al coll d’Elurretxe, a uns 500 metres d’alçada, que es considera el punt d’inici habitual per a l’ascens a Aiako Harria. Hi ha un aparcament amb força vehicles i diversos plafons explicatius. Aquí fem una breu parada per esmorzar, abans de continuar la pujada.
Deixem enrera una torre d’alta tensió i emprenem l’ascens pel mig del bosc. Tot seguint el sender, trobem un pou de neu i més endavant, un niu de metralladores, ens recorda que fins aquí arribava la línia Pirineus que vam descobrir al parc dels búnkers de Martinet. Al cap d’una estona, el sender fa una giragonça de gairebé 180 graus i s’enfila ràpidament. Arribem a una cova que venera la imatge de la verge del Junkal, patrona d’Irún. Una altra pujadeta i ja som al cim de l’Irumugarrieta. Les vistes són espectaculars, especialment per a aquells que no estem habituats a contemplar el mar des de dalt d’una muntanya. A més, hem estat de sort i el dia és esplèndid. A la nostra dreta s’estén tota la ria del Bidasoa, des d’Irún fins a Hendaia, passant per Hondarribia i el seu “international airport”. I a l’esquerra, les vistes arriben fins a Donosti i la platja de La Concha.

Després de gaudir uns moments de l’insòlit mirador, emprenem el camí cap al següent cim. Seguim la cresta que els uneix i deprés d’una petita desgrimpada, sota l’atenta mirada d’un expert muntanyenc basc, acompanyat pel seu gos, assolim el pic del Txurrumurru. A les vistes del mar s’hi afegeixen ara les de l’embassament de San Anton.
Queda la part més difícil! Per guanyar la cresta que uneix el segon i el tercer cim cal superar passos de força dificultat, com el famós “paso de la anilla”. Mentre ens plantegem si val la pena intentar-ho, pugen uns muntanyencs als quals demanem per la dificultat del camí. Ens responen, molt intel·ligentment, que la dificultat sempre és relativa i que el pas de l’anella es fa sense problemes si tens unes cames llargues, la qual cosa no em tranquil·litza gaire, ja que sóc la que les té més curtes del grup.
Decidim intentar-ho, i iniciem la desgrimpada, que en alguns punts és força vertical i requereix deixar-se caure. Mentre espero el meu torn en un d’aquests punts, em passen pel costat el muntanyenc i el seu gos, que ja van de tornada. Davant l’agilitat de l’animal, he de confessar que tinc una mica d’enveja.
Finalment, ja som davant del pas de l’anella. Cal dir que, tot i no ser massa aeri, fa el seu impacte. Per sort, els meus companys passen abans i, quan arriba el meu torn, ja sé on he de posar els peus. Agafant-me ben fort a l’anella amb la mà dreta, passo sense massa dificultats, tot i que un ràpid esguard cap al cel em permet copsar uns quants voltors a l’espera de carn fresca. Més endavant, en una nova desgrimpada vertical, pateixo una petita relliscada, per sort sense conseqüències. Ara ja gairebé hi som, però l’Erroilbide és un d’aquells cims que es fa pregar i encara hem de pujar i baixar, ara ja feixugament, un parell de turonets abans d’assolir-lo. A la satisfacció habitual per haver fet el cim hem d’afegir-hi la d’haver passat l’anella, que ens compensa el petit disgust de no haver pogut superar el Pas del Cavall quinze dies abans.

La tornada la fem pel mateix lloc i comprovem que els passos compromesos són molt més senzills ara que ens vénen de pujada. L’últim tram de descens, des de l’Irumugarrieta, se’m fa força carregós, ja que em dec haver donat un cop al turmell en la relliscada i em fa una mica de mal. Per sort, en arribar a Elurretxe, ens recull en Patxi, el germà de l’Iñaki, que ens porta en cotxe fins a Estebenea, on ens espera el dinar i una fantàstica cervesa (bé, de fet dues), que ens compensa amb escreix dels esforços realizats.