dimarts, 19 d’octubre de 2010

Tardoral al Berguedà


Dissabte, 16 d’octubre. Després de les nostres aventures per terres basques, avui toca visitar una comarca ben propera. Anem a la zona de Rasos de Peguera, al costat de Berga. I com no podia ser d’altra manera, en les dates que estem, arreu és ple de la fauna típica dels boscos de tardor (és a dir, boletaires a dojo!).
Després de deixar el cotxe a l’aparcament del restaurant Els Roures, on un simpàtic bomber ens exhorta a no perdre’ns i donar-li més feina (sembla ser que busquen un boletaire perdut) ens dirigim cap a Espinalbet, i iniciem l’excursió tot seguint el GR-107, el famós Camí dels Bons Homes, que uneix el veí Santuari de Queralt amb el Castell de Montsegur, en terres occitanes.
Pugem per un petit corriol, que discórre pel mig del bosc. El pendent és considerable, sobretot tenint en compte que encara tenim els músculs freds. Tot pujant, ensopeguem amb un solitari rovelló, que s’ha salvat de l’escomesa dels boletaires. El camí ens porta fins a una prada, al fons de la qual s’alça el Santuari de la Mare de Déu de Corbera. La travessem, per apropar-nos al santuari, i ens adonem que la nit deu haver estat ben freda per aquests paratges, ja que encara hi ha restes de gebrada. Rodejem el santuari pel darrere i deixem el GR-107 per emprendre el PR-C 73, un sender que uneix Sant Corneli amb Berga. Anem seguint el sender, ara per corriols, ara per pistes forestals. Pel camí deixem enrera un parell de masos deshabitats i en estat ruinós, Can Déu i el mas de les Planes. Penso que no debia ser gens fàcil viure aquí, en el seu temps. Anem continuant, en una passejada molt agradable, fins a la Font de Tagast. A mesura que hem anant guanyant una mica d’alçada, el Berguedà ha quedat als nostres peus, cobert d’una espessa capa de boira de la qual emergeixen, talment illots dins d’un mar blanquinós, les muntanyes més altes de l’entorn. Cap a l’est, perfectament perfilats, els altiplans de Cabrera i Aiats; més a la dreta, el Montseny, amb Les Agudes com a protagonistes; i més al sud, una mica desdibuixada, intuïm la silueta de Montserrat. I entre els dos massissos, treu el nas tímidament una punta que identifiquem com La Mola de Sant Llorenç de Munt. L’estampa és realment idil·líca i ens sentim privilegiats de poder-la contemplar des del contrast que suposa l’assolellat dia que fa a les altures.

Continuem fent camí i emprenem ara un corriol en forta pujada, que ens porta fins al coll de Tagast. Just aquí trobem uns ciclistes i després d’admirar com baixen, fem una petita parada per esmorzar. Un cop recuperades les forçes, seguim, per un pla i rodejant una bassa, fins a trobar una pista forestal que ens acosta còmodament al primer objectiu del matí, el Roc de l’Enginyer o pic de la Torreta (1988 m). En la llunyania, ressona la cridòria dels boletaires. Des del cim, continuem gaudint de les magnífiques vistes del mar de boira, a les quals s’hi afegixen, al nord, un Puigmal força emblanquinat i ben a prop, el nostre proper destí: un turó rocallós i punxegut, conegut com la Roca d’Auró, al cim del qual, durant tot l’ascens, ens ha semblat que hi voleiava una senyera.
Ens encaminem cap allà per un pas estret entre roques, on hi ha una desgrimpada una mica complicada, que amb l’ajuda dels companys, puc superar sense dificultats. I a continuació, davallem per un terreny d’aquells relliscosos, que es fan una mica pesats, fins que arribem al coll entre els dos cims i podem iniciar l’ascens al segon. A l’últim tram hi ha una cadena que ens facilita la grimpada. En arribar al capdamunt (1.925 m) constatem que hi ha, no una sinó dues senyeres, una d’estàtica i una d’onejant. Les vistes continuen essent espectaculars.
Iniciem de nou la baixada, també una mica relliscosa i perdedora, fins al coll d’Estela, on hi raja la font del mateix nom. La idea inicial era pujar un altre turó proper, el cogulló d’Estela, però se’ns ha fet un pèl tard i preferim iniciar el descens, per poder dinar a una hora raonable.
Baixem per una pista forestal, que escurcem de tant en tant per alguna drecera, la qual cosa ens permet ensopegar amb algun rovelló despistat. Un camí a l’esquerra ens acosta planejant fins al mas de les Planes, a partir del qual desfem el camí fins a Espinalbet. En el darrer tram de corriol, ha tingut l’amabilitat d’esperar-nos el rovelló solitari, del qual, ara, no tenim cap mena de pietat.

El restaurant Els Roures és ple a vessar de boletaires, però en un restaurant proper, Cal Nen, podem finalment fer la cervesa i dinar. La mestressa és molt amable i ens atén de meravella.
A la tarda, abans de tornar a casa i aprofitant que som molt a prop de Castellar del Riu, on hi ha el Pi de les Tres Branques, li fem una visita. Toc patriòtic per posar punt i final a una magnífica excursió.