dimarts, 19 d’agost de 2014

Al Pic d'Amitges des de Sant Maurici


Dissabte, 9 d'agost. Sortida anual dels Camalluents, que aquest any serà pel Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici. El camp base el tenim a Llavorsí, on arribem el divendres al vespre i, com és habitual aquest estiu, ens rep la pluja. Sopem i ens n'anem a dormir amb l'esperança que l'endemà les condicions climatològiques ens siguin més favorables.



El despertador sona a una hora indecent, un quart de sis del matí! De moment, el cel està serè. Esmorzem una mica i iniciem la complicada logística que ens ha de dur a l'inici de l'excursió: anem en cotxe fins a Espot, porta d'entrada al parc i allí ens esperen dos taxis 4x4 que ens deixaran al peu de l'estany de Sant Maurici. Amb tot això, ja són les set del matí quan ens posem a caminar, després d'haver contemplat embadalits la imatge dels Encantats que, amb el permís de les boires, seran el nostre guaita de luxe, ominipresents durant gairebé tota l'excursió.



Comencem a caminar, vorejant l'Estany de Sant Maurici per la dreta, en direcció a la cascada de Ratera, que cau esplendorosa. Allí enllacem amb un corriol pedregós, a mà dreta, que ens porta fins a la pista forestal que fan servir els taxis del parc. Anem resseguint la pista, que està en força mal estat i deixem a la nostra dreta l'Estany de Ratera, esplèndid, amb una cascada al fons, que es reflecteix a les seves aigües transparents, i el que queda de l'Estany de la Bassa, pràcticament devorat per la vegetació.
El darrer tram de la pista, després de l'estany, més costerut, més pedregós i més serpentejant que la resta, ens deixa al peu del Refugi d'Amitges. Són prop de les nou del matí i després de gairebé dues hores de caminada, ja ens hem guanyat l'esmorzar. I a més a més, ens espera una bona sorpresa ...



Aquest any en fa divuit que els Camalluents organitzen la sortida d'estiu i el sherpa ha decidit celebrar-ho com l'ocasió s'ho val. Així doncs, havent esmorzat obre la motxilla i ens sorprèn amb una ampolla de cava, i en fresc!! Fem un brindis davant dels rostres expectants de la resta d'excursionistes i amb una doble injecció d'energia, ens preparem per abordar el cim del dia, que tenim ja al fons de l'escenari.



Un fons d'escenari, per cert, realment impactant: en primer terme, les dues Agulles d'Amitges, desafiants i amb aparença inaccessible, emmarcades a l'esquerra pel Pic de Saboredo i a la dreta pel Pic d'Amitges, el nostre destí d'avui. Més a la dreta, el Pic de Bassiero, sostre de la zona, té un aspecte singularment ferotge.
Ens arribem fins al final de la pista, al costat dels estanys dels Barbs i de la Munyidera. Creuem el rierol que uneix aquest darrer amb l'Estany Gran d'Amitges, per un pas de pedres. Ens comencem a enfilar, vorejant l'estany, a l'horitzó del qual Els Encantats ja s'amaguen darrere una espessa capa de núvols. En aquests moments, no tenim gens clar que el temps ens respecti.
El camí continua, vorejant les Agulles per la seva banda dreta, l'anomenada Coma d'Amitges i comença un pedregar interminable que ens acompanyarà fins al cim. I és que els grans blocs de granit són l'essència de l'alta muntanya pirinenca, però tinc la sensació que aquí, a l'entorn de Sant Maurici, estan especialment deixats de la mà de Déu. Cal anar amb molta cura i el camí es fa llarg.



Amb paciència arribem finalment al coll que separa els pics de Saboredo i Amitges. El vent bufa amb força i l'ambient és fred. Ens cal abrigar-nos. El premi, però, és la panoràmica que ens acompanya. Les boires ens donen una treva, sobretot al cantó sud, on dos pics capten especialment la nostra atenció per sobre de la resta: són el Peguera i el Subenuix. Al nord, la visibilitat és pitjor, però abaixant la mirada cap a les valls, tenim una rastellera inacabable de llacs, entre els quals destaca l'Estany Gelat de Saboredo.


Ja falten pocs metres per al cim, però el camí es fa pregar. Quan finalment hi arribem i ens apropem a la darrera fita, s'obre als nostres peus la magnífica vall de Gerber, amb el seu enfilall d'estanys entre els quals una taca d'un taronja intens ens indica que allí hi ha el refugi metàl·lic Mataró. Són les dotze del migdia, però el sol no ens acompanya, així que, accelerem la sessió fotogràfica i emprenem ràpidament la baixada.
Al coll, explorem la possibilitat de pujar al Pic de Saboredo, que ràpidament és desestimada i continuem el descens, de pedra en pedra, tot desfent camí fins a arribar de nou al refugi, a quarts de tres de la tarda.
Ens entaulem per dinar i descansar una miqueta. I a les quatre, iniciem el darrer tram, de pista i corriol, que ens deixa de nou a Sant Maurici, prop de les sis de la tarda. Cansats i satisfets esperem el taxi de tornada mentre ens acomiadem dels Encantats. Fins a a propera!