diumenge, 24 de març de 2013

Postals d'hivern a la Cerdanya



Dissabte, 9 de març. Aprofitem un cap de setmana a la Cerdanya per anar a trepitjar, finalment, la neu. Quan ens llevem, el dia està una mica emboirat, però segons les perspectives meteorològiques, ha de millorar durant el matí. Així doncs, després d'esmorzar, ens n'anem cap a El Fornell, punt d'inici de l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa. En el trajecte en cotxe des de Músser fins a Aransa, els núvols ens impedeixen gaudir de les espectaculars vistes de la paret nord del Cadí, però en arribar a El Fornell, les boires s'han aixecat i lluu el sol. Al nostre voltant, els gruixos de neu són considerables. Ens dirigim cap a la taquilla de l'estació, per demanar sobre l'estat de la neu i preguntar si s'ha de pagar alguna cosa. La noia encarregada de la taquilla ens explica, molt amablement com funciona el circuit de raquetes. Això de les raquetes és nou per a nosaltres, més acostumats als grampons, de manera que decidim arriscar-nos a caminar sense elles, esperant que la neu no sigui massa tova i no ens enfonsem en excés. La noia ens comenta que el preu del circuit és de 3,5 euros, però que molta gent es nega a pagar-lo, ja que afirmen que "la muntanya és de tots". Com que nosaltres valorem que als pobles de muntanya hi pugui haver vida i les estacions d'esquí hi ajuden, no tenim cap problema a pagar-los.



La nostra intenció és anar fins als Estanys de la Pera, passant pel refugi de Pollineres. Seguim el circuit de raquetes marcat i al principi, tot i els gruixos de neu, força tova, la traça dels excursionistes que ens han precedit, ens ajuda a no enfonsar-nos. El camí s'endinsa per boscos de pi negre i el paisatge, amb la blanca catifa de neu i les copes dels arbres ben enfarinades, és preciós i ens transporta a paratges llunyans. Talment sembla com si fóssim a Suècia. A més, a mesura que s'ha obert el teló de la boira, han aparegut al nostre davant els emblanquinats relleus dels cims que clouen la Cerdanya pel nord: les formes arrodonides del Tossal Bovinar  i el pic de Perafita seran els nostres guaites durant tota l'excursió.
En arribar al refugi de les Pollineres, ens impressiona la bellesa del paisatge que veiem. Aquí els gruixos de neu són molt considerables. Alguns arbusts amb prou feines treuen el nas i les taules  i bancs de pedra estan totalment coberts. Naturalment, no hi ha ni rastre de l'estany, ben camuflat sota la capa de neu. Segurament ens hi estem passejant pel damunt, però, qui ho sap!



A partir d'aquest punt, el camí es farà més difícil, ja que els gruixos de neu han crescut a l'ensems que les traces han disminuït. Continuem cap amunt, però malgrat anar amb molta cura, no podem evitar acabar, força sovint, amb neu fins als genolls. Avançar d'aquesta manera és esgotador! A més, el temps ha empitjorat força: espessos núvols grisos ens amenacen i fins i tot cau algun floc de neu. Finalment, quan hem fet uns dos terços del camí fins als estanys de la Pera, llancem la tovallola i girem cua. Desfem els nostres passos, aquí caic i allà m'axeco, fins a les Pollineres, on ens aturem a menjar alguna cosa. El refugi és tancat, però hi ha un petit porxo al davant, on es podem protegir de la neu, que ara cau amb més intensitat.



Cansats d'enfonsar-nos, i donat que no hi ha ningú, decidim tornar fins a El Fornell per la pista d'esquí, la qual, però, tampoc no resulta especialment còmoda. El paisatge, però, s'ho val. I és que al nostre damunt regnen els núvols, però al fons està serè i espectaculars imatges del Cadí, les Penyes Altes i la Tossa d'Alp es van alternat davant nostre.



Ja és tarda enllà quan acabem l'excursió. Tornem cap a Músser. A la Fonda Campi ens espera un bon sopar  a la vora del foc!