diumenge, 3 de març del 2013

Al Balandrau per Fontlletera


Diumenge, 17 de febrer. Delerosos com estàvem per trepitjar neu, aprofitem una treva que ens dóna el torb, que no ha deixat tranquil el Pirineu durant les darreres setmanes i, després d'entaforar els grampons a la motxilla, ens llencem cap amunt.
El nostre objectiu és el cim del Balandrau. Però a la que enfilem la carretera cap a la vall de Ribes, ja ens adonem que, de neu, ben poca. Les abundants nevades d'aquest hivern han estat generoses amb el Pirineu Occidental, però molt gasives amb l'Oriental. I la poca neu que hagi pogut caure, l'han ventada fins al fons de les valls, de manera que els cims estan pràcticament nets.
Ens dirigim fins al poblet de Tregurà de Dalt, del qual surt una pista forestal que mena fins a Ribes. Està en força mal estat i a partir d'un punt, impracticable a causa de la neu. Però com que ja estem avisats, aparquem al collet de la Gralla, a uns 2.000 metres d'alçada per començar des d'allà la nostra excursió.
Només baixar del cotxe confirmem que els grampons es podran quedar a la motxilla. Tret de quatre clapes de neu a tocar dels cims, els prats, amb l'herba completament cremada pels rigors del fred hivernal i sense el mantell protector de la neu, tenen un aspecte desolador. El dia, però, és esplèndid, gairebé primaveral. Lluu el sol i no fa gens de fred. Ens disposem, doncs, a gaudir de les vistes, que prometen ser esplèndides.



Comencem a caminar, pel Torrent de Fontlletera, en direcció al coll dels Tres Pics, camí habitual per a l'ascens al Balandrau. Al nostre davant, però, i a la dreta del Balandrau, s'alça un cim de formes arrodonides, força imponent. És el Puig de Fontlletera, que sembla que ens estigui convidant a visitar-lo. Així doncs, decidim improvisar, abandonem el camí cap a la dreta i enfilem, pel dret, cap al cim. El pendent és considerable i la pujada es fa àrdua, posant de manifest el meu deplorable estat de forma. Poc abans d'arribar al cim, fem una parada per esmorzar i recuperar una mica de forces. I també per admirar l'entorn, que compensa amb escreix l'esforç realitzat. I és que, quan veig el Pedraforca, ja em sento satisfeta, tot i que l'angle des del qual me'l miro avui el fa pràcticament irreconeixible.


En arribar al cim, a 2.581 metres, abaixem ens ulls cap a la fondalada de Coma de Vaca i de cop i volta queda resolt el misteri de la neu desapareguda: grans gruixos de neu verge envolten el refugi, en una postal idíl·lica. També constatem que a les valls i a la plana no frueixen en absolut d'aquest dia tan esplèndid: una espessa capa de núvols cobreix tot el flanc sud i no n'emergeix ni una simple punta.
Ara toca allò que fa tanta ràbia a muntanya: baixar per tornar a pujar. El Balandrau està pràcticament a la mateixa alçada que el Fontlletera (a 2.585 m), però malauradament no hi ha cap passarel·la que els uneixi. Així doncs, tocarà baixar, per un corriol pedregós, fins al coll dels Tres Pics i agafar el camí d'ascens al Balandrau que, pel fet de ser una mica més llarg, serà més suau que la pujada al Fontlletera.


Des de dalt, el fet de tractar-se d'un cim aïllat li confereix una àmplia panoràmica: Torreneules, Puigmal, Fontalba, el camí dels enginyers, perfectament dibuixat ... i al sud, el món amagat sota una capa de cotó fluix!
Baixem pel camí normal d'ascens al Balandrau i aprofitem per jugar una miqueta amb alguna clapa de neu escadussera. Ben aviat tornem a agafar la pista forestal, que se'ns fa força llarga fins a arribar on tenim el cotxe aparcat. Al final, hem fet una excursió ben complerta, amb 10 quilòmetres de recorrregut i gairebé 900 metres de desnivell. Ens mereixem un premi i aquest arribarà en forma d'un dinar excel·lent a la Fonda Rigà de Tregurà.