dilluns, 5 de juny de 2017

De Batet a Núria


Dijous, 1 de juny. Finalment avui culminarem el projecte que va començar a Montserrat un diumenge de Pasqua de l'any 2011. Són les set del matí i ja som a Batet, punt final de la nostra darrera etapa, després d'haver deixat un cotxe a l'estació del cremallera de Ribes Vil·la. Lluu el sol quan comencem a caminar, pel sender anomenat camí de Núria i Montgrony. Ens enfilem per un corriolet, que deixa a la nostra dreta boniques vistes del Taga i la vall de Ribes. L'ascens s'acaba en arribar al nucli de Vilamanya, quatre cases que pertanyen al municipi de Queralbs. Un ramat de vaques i vedellets pasturen tranquil·lament en un prat a tocar del nucli, i ni s'inmuten quan passem pel seu costat. A partir d'aquí, el camí és pla i avall, pel mig del bosc, fins a tocar de Queralbs, la imatge de postal del qual apareix ben aviat entre els arbres. Ens toca baixar fins al fons de la vall, a creuar el riu de Tosa, abans de tornar-nos a enfilar, per un corriol de fort pendent, que ens deixarà finalment a l'entrada del poble de Queralbs, cap a quarts de nou del matí. 



Només de trepitjar el poble ens trobem amb l'església romànica de Sant Jaume, del segle X, amb una impressionant portalada de sis arcades. Rondem una mica pels solitaris carrerons empedrats, a la recerca d'algun lloc on poder esmorzar. I finalment, la sort ens somriu: passat l'ajuntament, trobem el bar Xix, que ja ha obert i ens permet asseure'ns còmodament a esmorzar i agafar forces per al que ens queda per davant.
Havent esmorzat, anem cap a la plaça, al costat de l'estació del cremallera, on hi ha el punt d'inici del Camí Vell cap a Núria. Un gos que hem trobat a la sortida del bar ens acompanya fins a l'aparcament. Podria ser un d'aquells aventurers que s'apunta a anar d'excursió amb el primer que passa, però es cansa aviat de nosaltres i es queda a jaure sota una ombra.
El camí està preciós, i el verd dels arbres s'alterna amb el groc intens de les mates de ginesta, que escampen arreu la seva característica olor. El neret ja comença a brotar, però encara li falten algunes setmanes per arribar al seu esplendor rosat.



Tot i tractar-se d'una ruta ben popular, anem sols i fins arribar al pont romànic de Cremal no ens encalcen un parell de turistes anglesos i un excursionista amb qui ens anirem alternant durant la resta del camí. A partir d'aquest punt trobem però, alguns grups que ja van de baixada.
Després d'una petita pausa, encarem el tram més costerut del camí, tot aprofitant per fer balanç de les anteriors etapes del projecte. Hauran estat 14 jornades, un total de gairebé 250 quilòmetres de patrimoni cultural i natural del nostre país, que ens han deixat també una colla d'anècdotes per anar recordant mentre ens enfilem. La conversa, però, no ens impedeix gaudir del paisatge, en el qual l'aigua té un especial protagonisme. La primavera ha estat generosa en pluges al Pirineu i això, unit al desgel, fa que els torrents baixin ben plens i les cascades del Salt del Sastre i la Cua de Cavall llueixin esplèndides.



El xiulet del cremallera ens saluda al punt del migdia, just abans d'arribar al coll de la Creu d'en Riba, indret des del qual, la primera visió de la vall i el santuari no deixa d'emocionar el caminant, per més vegades que l'hagi experimentada.
Amb la satisfacció de la feina feta, baixem fins al santuari, a presentar els nostres respectes a la Verge. El dia, que s'havia despertat esplèndid, s'ha començat a emmurriar i algún tro llunyà amenaça pluja. Sembla que tancarem el cercle, ja que en la primera etapa, una bona ploguda va endarrerir la nostra sortida de Montserrat. I si aquesta aventura es va iniciar al cremallera de Montserrat, finalitzarà al cremallera de Núria. Durant la baixada, finalment la pluja fa la seva aparició, però ja no ens molesta gens quan arribem a Ribes i anem a premiar-nos amb un bon dinar al restaurant "Els Caçadors". Ens ho mereixem!