dissabte, 8 de juliol de 2017

De nou a Penyes Altes de Moixeró


Diumenge, 18 de juny. Volem fer un bon entrenament de muntanya, amb gran desnivell i, com sempre en aquestes ocasions, escollim un cim que ens farà esforçar-nos de valent: Penyes Altes de Moixeró.
Tot i ser només a mitjans de juny, la canícula ja fa dies que ha arribat, de manera que si volem pujar sense que la temperatura acabi amb nosaltres, hem de sortir molt d'hora. Ens llevem que encara és fosc, i abans de les set del matí, ja hem aparcat el cotxe al costat de la carretera que va de Bagà a Coll de Pal i estem a punt de començar a caminar. Tot i l'hora, no som sols, i ja hi ha diversos cotxes aparcats al nostre costat.
Emprenem la pista forestal que forma part del Camí dels Bons Homes (GR 107) però l'abandonem de seguida i ens desviem a la dreta, cap al llogarret de Gréixer, on no s'observa cap moviment a aquesta hora del matí. Ben aviat ens fiquem al bosc i comencem l'ascens, que ja no ens donarà cap treva fins al cim. Una calor humida comença a fer-se notar i el sol il·lumina intensament, a la nostra esquerra, el relleu de la Roca Tallada, que ben bé sembla que hagin retallat i enganxat a un fons de blau intens. Al nord, comença a treure el nas el Pedraforca.



Pugem i pugem sense parar i tot d'un plegat, el camí comença a fer esses: som a la Canal de la Serp, que fa honor al seu nom i que ens ajuda a guanyar alçada encara més ràpidament, superant de forma senzilla parets que a primera vista semblarien impossibles, fins a la sortida del bosc. Allà fem una pausa per esmorzar, sota un arbre, amb vistes al Pedraforca.
A partir d'ara, el camí l'haurem de fer sota un sol que escalfa de valent. El primer tram, per una zona de prats encatifats de flors, ens porta fins al coll del Raset, amb la Cerdanya als nostres peus. La vista és esplèndida, tot i que les altes tempertures dels darrers dies han fet que als cims que tanquen la vall ja no hi quedi ni gota de neu.



El darrer tram fins al cim el farem seguint el GR 150-1, una variant del circuït del Cadí. Com que l'excursió és molt complerta, si fins ara havíem passat per boscos i prats, en endavant ens tocarà, sobretot, roca, amb alguna petita grimpada. I és a partir d'aquí, també, que comencem a trobar altres excursionistes.
Arribem al cim cap a quarts de dotze del migdia i gaudim de la meravellosa panoràmica a 360º de la Serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí i tot el Pirineu Oriental. Cap a les valls, però, una espessa capa d'ozó troposfèric, producte de la calor d'aquests dies, ho cobreix tot d'un filtre marró brut. A l'est del cim hi ha una altra elevació, a la qual ens arribem, per comprovar que no sigui més alta.
Un cop hem gaudit suficientment del panorama, desfem el camí fins al coll del Raset i des d'allí seguim la carena en direcció al coll del Moixeró, un indret fantàstic, "verdós i ombrívol de sos avets i pins", com el defineix Verdaguer a Canigó, d'aquells que no et deixen indiferent.



Volem baixar per un corriol que porta cap al coll de la Cabrera i feina tenim, ja que es tracta d'un d'aquells camins malauradament a punt de perdre's, envaït per la vegetació i molt difícil de seguir, però, no obstant, ben bonic. Aconseguim arribar fins a la Font de la Cabrera i a partir d'allí, després d'alguns dubtes, agafem un camí que baixa vertiginosament per dins del bosc, i que va millorant a mesura que perdem alçada, fins a enllaçar amb una pista forestal que ens porta de nou fins a Gréixer. Són les tres de la tarda, fa molta calor i, satisfets, anem a veure si en algun lloc ens donen dinar, que ens l'hem ben guanyat!