dilluns, 28 d’agost de 2017

Pedraforca 2017


Diumenge, 20 d'agost. El meu segon ascens al Pedraforca, per mi el cim més bell de Catalunya, i un dels més bonics que conec (amb el permís del Matterhorn). Feia ja molt de temps des de la primera vegada que hi vaig pujar, el juliol de 2010.
Ens llevem d'hora, ja que hem de fer ben bé una hora de cotxe fins a l'inici de l'excursió i a més, volem aprofitar les primeres hores del matí, abans que la intensa calor d'aquest estiu interminable arribi al seu punt màxim.


Encara no són les vuit del matí quan comencem a caminar i el cel és ben blau, però amb algun nuvolet aquí i allà. Pujarem des de Gòsol, en una ruta una mica més llarga, però molt menys concorreguda que la via habitual, des de Saldes i pel refugi Lluís Estasén. Seguirem el PR-C-123.1, que s'enfila ràpidament en ziga-zages, deixant el bonic llogarret de Gòsol, que tot just comença a despertar-se, cada vegada més avall. Avancem còmodament perquè ens toca l'ombra, mentre contemplem la cara nord del pic, que ens ofereix la seva imatge menys popular. En sortir del bosc i avançar per una zona herbosa, coneguda com el Prat Gran, ens encalça ja el sol. Poc abans d'avançar per la carena que ens portarà fins al coll del Verdet, ens aturem a esmorzar, davant d'una bonica panoràmica de la cara sud de la serra del Cadí.
Havent esmorzat, resseguim una entretinguda carena que ens porta fins al coll del Verdet, on enllacem amb les multituds que venen del refugi. Fins ara havíem trobat tot just quatre excursionistes. A partir d'aquí, seran desenes i desenes. Aprofitant que tots s'aturen a esmorzar al coll, enfilem ràpidament el tram de pujada que ens deixa just al peu de la paret on comença la grimpada. Desem els bastons a la motxilla i ens preparem per l'aventura.


Abordem amb cura el primer tram de grimpada, el més llarg. Pugem bé, tret d'un tram una mica més difícil, on una corda ens serveix d'ajuda. Som una llarga corrua, ben acolorida, els que ens anem arrossegant cap amunt. Per sort, tothom és molt tranquil, i s'espera que els de davant assegurin bé mans i peus. Després de la primera canal, una baixada, una segona canal, més curta, nova baixada i ascens final fins al Pollegó Superior, que trobem tan concorregut com qualsevol cala de la Costa Brava un matí d'agost com el d'avui. La satisfacció d'haver fet el cim és compartida amb un grup de nois que pujaven al nostre darrere i que ens han fet més lleugera la remuntada amb els seus divertits comentaris.


Són més de les dotze, així que, després d'una ràpida sessió fotogràfica i de contemplar la panoràmica (bona visibilitat cap al nord i dolenta cap a les valls), iniciem ràpidament el descens fins a l'enforcadura, altre cop en fila india.
Un cop a l'enforcadura, la multitud gira cap a l'esquerra, vers la tartera de Saldes, mentre que nosaltres ens desviem a la dreta, cap a Gòsol. Per aquesta banda, el tram de tartera és més curt i no tan costerut. Després de les corresponents relliscades, un camí molt ben conservat s'endinsa pel bosc, on baixa serpentejant força ràpidament fins a Gòsol. Aquí finalment no puc evitar el cop de cul que m'havia estalviat en el tram de tartera! Però, tot i així, arribo, sencera i contenta a l'aparcament, quan són gairebé les tres de la tarda. Ens esperen a Maçacers, amb un bon dinar per celebrar-ho.