dimecres, 24 d’agost de 2011

Fins al peu del Torreneules


Dissabte, 14 d'agost. Avui toca llevar-se d'hora, per fer una sortida llarga i de gran desnivell, que a més, és ben poc concorreguda. Volem fer una excursió circular, amb sortida i arribada a la central elèctrica de Daió, a Queralbs, ascens al Torreneules passant per Coma de Vaca i descens passant per Núria.
A dos-quarts de vuit del matí comencem a caminar, des de la central, al costat de la qual ja hi ha alguns cotxes aparcats. Travessem el Freser i ens enfilem pel seu marge dret. Aquest primer tram de camí, conegut com el sender de les Gorges del Freser, és molt agraït. Nosaltres encara estem frescos i la temperatura també, a la qual cosa ajuda el fet de moure'ns per la part obaga de la muntanya i pel mig del bosc. A més, travessem alguns indrets molt bucòlics. Un d'ells és el Salt del Grill, tot i que avui no cau massa aigua. Tot això fa que, sense gairebé adonar-nos-en, hàgim ascendit ja més de 300 metres i ens trobem davant una palanca que travessa el riu Freser per continuar pel marge esquerre del riu. A la paret que tenim al davant, ben amunt, es veu, com un caminet de color blanc, la canal que condueix l'aigua fins a la central elèctrica. A mesura que anem guanyant alçada, com en un zoom, la canal es va fent gran, fins que arribem a posar-nos al seu nivell i llavors, es va allunyant una altra vegada de nosaltres (o, més aviat, nosaltres d'ella). El camí va fent esses i anem superant un pendent considerable. Passem per sota del Balandrau i en un moment determinat, ja veiem, al nostre darrere, com s'alça el Puigmal.

Fins ara, he anat bastant bé, però lenta (un parell de grups de'excursionistes que havien sortit força més tard que nosaltres, m'han passat sense cap dificultat). Arribem a superar els 2000 metres d'alçada i, a sota, ja veiem la vall de Coma de Vaca, amb el refugi, de moment llunyà, però amb el nostre zoom particular, aviat el tindrem a tocar! Ens toca planejar una mica i perdre certa alçada per arribar al refugi, on esmorzem, després d'haver tornat a creuar el riu.

Havent esmorzat, ens toca tornar a pujar una miqueta i després, travessar tota la vall de Coma de Vaca. És una esplanada immensa, coberta d'herba i amb el camí ben poc marcat. Seguim, i de tant en tant creuem, el Torrent de Coma de Vaca. Hi pasturen vaques i algun vedellet ben espavilat. Teòricament és un tram de camí fàcil, però em noto en baixa forma, i se'm fa etern. Un excursionista que baixa del Torreneules ens adverteix que anem amb compte amb el temps. Efectivament, han sortit uns nuvolots que no prometen res de bo.

Al final de la vall, fem un gir de 90 graus cap a l'esquerra per tornar a travessar el torrent i enfilar cap al coll de Torreneules. Ara la pujada és molt intensa i a mig fer gairebé tiro la tovallola. Per sort, després de menjar una mica de fruita, em recupero una mica i puc continuar el pedregós camí en ziga-zaga fins al coll.
Mentre jo pujava embrancada en les meves tribulacions, el cel s'ha anat ennuvolant més i més i en aquests moments, a esquerra i dreta, els cims del Torreneules i la Coma del Clot són ben coberts de boires. Decidim que no és prudent continuar la pujada i sense perdre temps, iniciem el descens cap a Núria. En condicions normals, hi hauria unes vistes fantàstiques de tota l'Olla de Núria, però amb el temps que fa, de l'olla només en veiem el baf. Si que apareix, ben aviat, en la llunyania, l'alberg del Pic de l'Àguila i cap allà ens dirigim, en un nou efecte zoom.

Travessem un rierol, a la vora del qual cavalls i vaques s'observen de ben a prop. En arribar a l'alberg, comencen a caure algunes gotes, però arribem a baix a la vall abans que comenci a ploure de veritat i ens aixopluguem al bar, que és ple de gom a gom, per dinar.

Havent dinat, sembla que la pluja ha abandonat les seves intencions. Per tant, continuem la baixada cap a Queralbs. Ens les prometiem molt felices però, a mig camí, poc després del salt de la Cua de Cavall, comença a ploure. Primer sembla que serà només un petit ruixat, que al cap d'una estona, en arribar al pont, esdevé un xàfec que ens deixa completament xops. Esperem una estona sota un arbre, a veure si amaina, però no hi ha manera, i hem de continuar el camí. Ens toca agafar el desviament cap a la central. I aquí el camí esdevé un malson. És ple de bardisses, com una selva, talment com si fes anys que no hi passa ningú. Per postres, plou, anem xops, tot està relliscós ... Veiem la central avall, molt avall i l'efecte zoom sembla que s'hagi espatllat! Per sort, amb paciència arribem finalment a baix. Fem força llàstima, però ho hem superat amb nota!