dimarts, 28 de maig de 2013

Al Puigsacalm i al salt del Sallent



Dissabte, 18 de maig. Ha plogut tota la nit i quan ens llevem, el cel té un color gris espès, que no promet res de bo. Però tenim ganes de sortir, així que ens arrisquem a mullar-nos i ens calcem les botes, disposats a començar una excursió que el temps decidirà com acabem.
Escollim una opció que ens permeti allargar o escurçar la caminada en funció de la pluja. L'any passat ja vam pujar al Puigsacalm des de Pla Traver, a principis de maig, amb l'objectiu de gaudir del verd primaveral de la zona del Bisaura. Vam poder comprovar, però, que era un pèl massa d'hora i, tot i que l'herba ja era ben verda, a les copes dels arbres els faltava encara un puntet. Ens sembla que avui pot ser un bon dia per repetir la sortida, donat que ja som a mig maig d'una primavera molt més plujosa que la de l'any passat, de manera que el paisatge deu ser espectacular.
Ens ho hem pres amb calma, així que ja són quarts d'onze del matí quan aparquem al costat de la masia de Pla Traver. Durant tot el trajecte en cotxe fins aquí ja hem pogut fixar a la retina aquest verd tan especial, que a part d'aquí, només trobem al País Basc. Una delícia per a la vista!



Comencem a caminar en un entorn humit i emboirat. Les vaques que pasturen pels prats veïns no paren de bramular. Segur que assenyalen pluja! N'hi ha una que fins i tot ens segueix durant uns metres, com si es volgués apuntar a la nostra excursió. Afortunadament, ben aviat se'n desdeix.
Després de superar el fangueig dels primers trams de camí, comencem a pujar. En arribar a l'alçada dels Rasos de Manter, comença a plovisquejar i fins i tot cau una mica de calamarsa.
A mesura que ens endinsem a la fageda, per tal d'apropar-nos al cim, el verd de les copes dels arbres ho cobreix tot i converteix el camí en un bonic túnel.



L'arribada al cim coincideix amb una treva de la pluja i fins i tot ens saluda alguna ullada de sol. Per això, tot i que les boires ens impedeixen veure els altiplans del Collsacabra, que tenim a tocar, ens animem a allargar l'excursió i continuem cap al Puig dels Llops, amb l'objectiu de baixar cap a Santa Magdalena del Mont, pel camí dels Llops. El camí de baixada, fins al coll de Joanetes, resulta molt més complicat del que ens esperàvem. Les abundants pluges han fet que ragi aigua per tot arreu i el corriol, de força pendent, és molt relliscós, la qual cosa fa que en molts punts, ens hagim d'ajudar amb les mans. Amb cura i molt lentament, arribem finalment a la pista que condueix a l'ermita de Santa Magdalena. Hi hem emprat molt més temps del previst: sembla que haurem de sacrificar el dinar!
Amb famèlica resignació, deixem Santa Magdalena a la nostra dreta i prenem el Camí dels Matxos, ja força més còmode, que per una zona de bosc humit ens deixarà als peus de la pista que condueix a una altra de les fites del dia: el Salt del Sallent.



Prenent una desviació a la dreta de la pista, es baixa, per un camí fangós que ja em torna a fer anar de cul per terra, fins a un excel·lent mirador del salt. Aquest és impressionant: fa uns 100 metres d'estimball i deu estar en un dels seus millors moments. L'entorn també és espectacular i al fons de l'escenari, les boires s'han apartat per mostrar una bonica vista del Bassegoda.
Ens toca ara anar a buscar el camí de retorn a Pla Traver i per fer-ho haurem de travessar primer un parell de vegades el rierol que porta al salt. Ens trobem una colla d'excursionistes amb qui ja hem ensopegat dalt del Puigsacalm i que fan la ruta al revés.



L'ascens el fem pel grau de Pla Traver, un bonic  corriol que s'endinsa a la fageda, en forta pujada però molt agraït de fer. Arribem al darrera de la casa i mentre li donem la volta, gaudim de nou del verd que ho tenyeix tot. Tornen a caure gotes, però podem estar contents, ja que, fins ara, la pluja ens ha respectat.
Són gairebé les cinc de la tarda, però decidim parar a Vidrà, a veure si podem menjar alguna cosa. I estem de sort. A l'Hostal Serrasolsas no tenen cap problema a preparar-nos una amanida i un plat de carn a la brasa. I és que, com ens diu el seu propietari i alcalde de Vidrà: "el dia que no puguem fer això, valdrà més que tanquem". Digne colofó per a un excel·lent dia.