dimecres, 8 de desembre de 2010

A peu per Montserrat


4 de desembre de 2010. A punt d’entrar a l’hivern i en un dels dies més freds de l’any, fem la cloenda de la temporada excursionista, amb una sortida a Montserrat.
Són les nou del matí quan iniciem l’excursió, des de l’aparcament de Santa Cecília, una antiga abadia benedictina del segle X, joia del primer romànic. El fred és intens i l’accentua el fet que ens trobem a la zona obaga del massís. Mentre ens preparem, l’aire gairebé talla la pell a les poques zones que emergeixen de gorros, bufs, guants i altre material que ens hem posat al damunt. Però de seguida que ens posem a caminar, entrarem en calor.
Travessem la carretera i iniciem l’ascens, per uns corriols força estrets, esquivant la frondosa vegetació a banda i banda. Sort que anem tan abrigats, perquè sinó, ningú no ens estalviaria alguna esgarrinxada. Al principi, l’ascens és força suau. Deixem a la nostra dreta algunes de les parets més emblemàtiques del massís, com la de Sant Jeroni i van apareixent les agulles verticals de la muntanya, paradís dels escaladors, als quals, avui, el fred deu haver fet quedar a casa.
Ben aviat i de manera impactant, apareix davant dels nostres ulls la silueta del Cavall Bernat, que ens acompanyarà durant una bona part del camí, primer al nostre davant i després, esguardant-nos des del darrere. La seva erecta verticalitat és la prova més clara que, ens agradi més o menys a les del gènere femení, el món és fal·locèntric!

Seguim ascendint, d’una manera molt gradual. Des de la nostra esquerra, atent als nostres passos, el relleu de mig Catalunya. I és que Montserrat, per la seva situació geogràfica, és talaia privilegiada d’una bona part del país. Ens aturem un moment i contemplem com la neu cobreix de blanc una bona colla de cims del Pirineu, que es divisen a l’horitzó nord, començant pel Puigmal, passant pel Canigó, la serra del Cadí, el Port del Compte i en la llunyania, el que podria molt ben ser el Montsent de Pallars. Una mica més a prop, la blanca silueta del Pedraforca, des d’una perspectiva que la fa difícil d’identificar als profans en la matèria com jo. També veiem, molt més a prop, una colla de pics encara lliures de la companyia de la neu: des del Puigsacalm fins a La Mola de Sant Llorenç, passant pels cims més populars del Montseny, com el Matagalls o Les Agudes. I si abaixem els ulls, gaudim de la visió des de les alçades, com si d’un edifici de joguina es tractés, de la magnífica abadia de monges benedictines de Sant Benet. Segur que si afinem l’oïda, podrem sentir la veu de la famosa monja Teresa Forcades, clamant contra “les farmacèutiques”!

En arribar al Pla de la Trinitat, fem l’aturada reglamentària per esmorzar. La vista és, una vegada més, indescriptible. A tota la cadena muntanyenca que ens havia anat acompanyant, s’hi afegeixen la serra de Collserola, amb la torre de comunicacions de Norman Foster perfectament dibuixada i al fons, un Mediterrani platejat on es reflecteixen uns tímids raigs de sol que ens escalfen una miqueta. Veritablement, un privilegi.
Després d’esmorzar, ens queda la part més dura de l’excursió. El pendent creix, se senten els primers esbufecs i ens comença a fer nosa la roba. Passem pel costat de la petita ermita de la Trinitat, que un responsable de manteniment està preparant per als rigors de l’hivern, i seguim amunt. Altra vegada, algunes de les parets més típiques del massís, com la Gorra Frígia, la Mòmia o la Prenyada ens obliguen a fer anar la nostra imaginació. I és que, com diu l’escriptor, les formes de Montserrat són tan suggerents que fins i tot poden canviar amb l’estat d’ànim de cadascú.
Arribem, finalment, al peu del nostre objectiu: l’Elefant o pic de Sant Salvador. Per arribar al cim, ens hem d’enfilar per unes parets força inclinades. Afortunadament la roca no rellisca i t’hi pots agafar bé, però tot i això, no puc evitar expressar en veu alta la meva inquietud en aquell moment: “I com baixarem?”. Comprovo, tot i que no em consola gaire, que és una inquietud compartida.

L’últim tram de la pujada és una canal estretíssima. A primer cop d’ull, em provoca una terrible sensació d’ofec, però un cop al mig, no resulta tan difícil, i amb l’ajuda d’una mà amiga, arribo a dalt sense massa problemes, igual que tota la resta del grup. I un cop al cim, una doble satisfacció: haver acomplert un objectiu de certa dificultat, amb esforç i el premi de gaudir d’una vista espectacular. Cal dir que, mirat des de dalt, el Cavall Bernat impacta menys! I l’alçada també ha fet que, al costat del Puigsacalm hagin emergit dos altiplans ben coneguts: Cabrera i el Pla d’Aiats.
Queda la baixada. Un cop superada la primera canal, el trajecte fins al peu de l’Elefant no resulta tan terrible com l’havíem imaginat. A poc a poc, el superem sense problemes. La resta del descens es força ràpid, pel mig del bosc, per pendents considerables i un pèl relliscosos, que fan que tots acabem, en algun moment o altre, en posició horitzontal. Però sense més problemes arribem al punt que, desfent una part del camí inicial, ens porta de nou a Santa Cecília, poc abans de les dues del migdia.
Ens premiem l’esforç amb un bon dinar en un restaurant de Monistrol, tot comentant la jugada i pensant ja en les sortides per a la propera temporada, alguna de les quals, sense cap mena de dubte, ens portarà de nou a Montserrat.