Fa dies que no parlo de política. Deu ser perquè no he pogut evitar caure en l'espiral de desconfiança i desencís de la ciutadania envers els polítics, entre els quals, irònicament, encara m'incloc. Malgrat tot, però, el país ha decidit, en aquestes darreres eleccions, atorgar un vot de confiança, potser el darrer, a l'Artur Mas. Li desitjo molts encerts. No li ha estat fàcil arribar a la presidència (de fet, encara no hi ha acabat d'arribar i l'últim tram fins a la investidura tampoc no serà un camí de roses), però precisament aquestes dificultats l'han fet una persona més madura i preparada. Li ha calgut esforç. Li ha calgut molta paciència (i això, en un temps dominat per la velocitat i en el qual ha desaparegut el sentit de l'espera, és un gran mèrit). Espero que sàpiga estar a l'alçada dels reptes que l'esperen.
Allò que no tinc gens clar és que tota la resta sapiguem estar a l'alçada. A l'hora de criticar els polítics, tots estem a punt. I és innegable que, en la immensa majoria d'ocasions, bé que s'ho mereixen. Però també és cert que ens costa molt veure-hi més enllà del nostre nas. Hi ha dues coses per a les quals estem tots molt ben entrenats: pensar que el nostre problema és el més important del món i trobar-hi culpables. El recent conflicte amb els controladors aeris n'és un bon exemple. És evident que els controladors, focalitzats en el seu "problema", no van mesurar les conseqüències de les seves accions. Ara bé, també ho és que la gran majoria dels afectats no debia veure gaire més enllà de les seves espatllades vacances.
Per això, més enllà dels encerts del futur president i el seu govern, que són imprescindibles, m'agradaria que aconseguissin transmetre la necessitat d'un canvi d'actitud de tots plegats. Voldria per a Catalunya allò que als anys 60, Kennedy ja desitjava per als americans: "No et preguntis allò que el teu país pot fer per tu; pregunta't què pots fer tu per al teu país".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada