diumenge, 11 de març de 2012

De L'Estany a Vic pels camins del Bisbe i Abat Oliba.

Dissabte, 3 de març. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Deixarem finalment la comarca del Bages i aterrarem a Osona, en un recorregut llarg però còmode, ja que gairebé tot serà un prolongat descens, des del capdamunt de la serra de L'Estany fins al fons de la Plana de Vic.
Després d'un divendres esplèndid, amb un cel d'un blau intens i sense cap núvol a l'horitzó, ens les prometiem molt felices. El dissabte, però, es va llevar emmurriat i poc després de començar a caminar, a L'Estany, mentre sortíem del poble per una pista forestal en direcció Nord-Est, va començar a caure alguna gota, la qual cosa ens va obligar a posar-nos l'impermeable. Va continuar guspirejant durant uns quilòmetres, però no va arribar ni a remullar el camí que, no obstant, en alguns trams, presentava un fangueig força incomprensible donada l'actual sequera.

Tot i ser una etapa de baixada, ben aviat ens va tocar enfilar-nos uns quants metres, pel Serrat Gran de Postius, fins a assolir el punt més alt de l'itinerari, a poc menys de 900 metres. En aquells moments ja erem a la comarca d'Osona, al municipi de Muntanyola. A partir d'aquí, començàrem a trobar grans cases pairals, com ara Puigcarbó o Terradelles, testimoni d'un passat esplendorós de la Catalunya rural i avui tristament abandonades, a causa del seu allunyament de les principals vies de comunicació. La presència de masies fou constant durant tota l'etapa, i a mesura que ens vam anar acostant a carreteres i pobles, afortunadament habitades, com la Roca, l'Aliberch, l'Om, la Riera, la Talaia, la Casanova d'en Roig... Moltes, però, han de complementar l'activitat agrícola i ramadera amb altres fonts d'ingressos com a cases de colònies, cases rurals i residències cases de pagès. Potser no de la mateixa manera que abans, però la vida a pagès continua essent prou dura.

Baixàrem per una pista forestal fins al peu de la carretera que va cap a Santa Eulàlia. A partir d'allà, la resta del recorregut va ser totalment planer. Férem un tram de carretera, fins que ens desviàrem a la dreta, per un sender que corre paral·lel a la Riera de Muntanyola, en direcció a Santa Eulàlia de Riuprimer. Tot i la gairebé nul·la visibilitat del dia, apareixien ja al fons les muntanyes que rodegen el poble, entre les quals destaca el santuari de Sant Sebastià, al turó del mateix nom, conegut per ser l'indret on es va signar el Pacte dels Vigatans. Passàrem pel costat del camp de futbol, molt animat a aquella hora del matí i deixàrem a la nostra esquerra l'acolorida façana del poble, en la qual destaca el campanar. Travessàrem la riera i prenguérem direcció a Sentfores-La Guixa, nucli que ja forma part del municipi de Vic i al qual arribàrem passant per les ruïnes de l'antiga església de Sant Martí de Sentfores, del segle X.

A la nostra esquerra, darrere Sant Sebastià, aparegué un altre popular turó comarcal: la Creu de Gurb. De la resta de relleu que embolcalla la comarca, ni rastre. Ens dirigírem ja cap a Vic per un agradable camí natural recuperat, al costat del riu Mèder, al qual aboca les seves aigües la riera de Muntanyola. El camí es converteix en un estret sender a mesura que un s'apropa a la ciutat. És un passeig prou agradable, i més ho heu ser a l'estiu, amb la vegetació de ribera en esplendor. Llàstima que el riu fa honor al seu nom i està molt brut. Arribàrem a Vic passant per sota de l'autovia, creuàrem el riu i abans d'assolir el punt final de l'excursió, al pont del Blanqueig, encara vam poder visitar un antic pou de glaç, dels que servien per conservar el gel quan no existien les neveres i congeladors.