dimecres, 10 de juliol de 2013

A Núria pel Camí dels Enginyers


Dissabte, 15 de juny. Matí esplèndid per a una llarga sortida en grup. El punt d'inici de l'excursió serà la central de Daió, a Queralbs. Quan hi arribem, ja és ben ple de cotxes, tot i que no són ni les vuit del matí. És ben clar que, amb aquesta primavera tan plujosa, qualsevol treva és aprofitada pels amants de la muntanya per llançar-se a l'aire lliure sense pensar-s'ho gaire.
Comencem a caminar per dins del bosc i ben aviat arribem al Salt del Grill que, com us podeu imaginar, descarrega l'aigua amb tota la seva força i llueix magnífic. Ja hi ha una multitud de gent admirant-lo. Continuem amunt, seguint el curs del riu Freser. En direcció contrària vénen una colla de gent que estan marcant una cursa de muntanya. És la nova moda, gairebé podríem dir que la nova religió, i darrerament, cada cop que sortim topem amb alguna o altra cursa. En aquest cas, es tracta de l'Emmona, un ultra-trail i marató organitzat per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, que porta el nom de la filla del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, primera abadessa del monestir de Sant Joan.



Travessem el riu i comencem la part més dura de l'ascens que, tot fent marrades per la muntanya, a l'ombra del Balandrau, ens ha de portar fins al refugi de Coma de Vaca. Pel camí comencem a creuar els primers atletes de la capçalera de l'Emmona i som testimonis privilegiats del pas de la guanyadora absoluta en la categoria de marató, l'atleta berguedana Núria Picas, que és a punt de besar el terra davant dels nostres nassos.
Un cop completat el desnivell de gairebé 1.000 metres, planegem una estona, contemplant la magnífica vall de Coma de Vaca, tenyida de verd, abans de començar el descens cap al refugi. Per arribar-hi, haurem de creuar unes quantes vegades el riu, que serpenteja pel fons de la vall, ufanós com mai.
És el moment d'aturar-se a esmorzar, mentre gaudim de l'entorn, ens deixem acaronar pels raigs de sol i veiem volar els corredors muntanya amunt.



Havent esmorzat, toca afrontar un altre tram ben dur de l'excursió: just darrera del refugi arrenca el Camí dels Enginyers, que ens ha de conduir a la veïna vall de Núria. Diuen que aquest és el camí que utilitzaven els enginyers que estudiaven la construcció d'una presa a la vall. Afortunadament, el projecte no es va portar a terme, però el camí és espectacular. Totalment acinglerat i molt aeri, envolta el Torreneules i ofereix unes vistes esplèndides del Balandrau i de les Gorges del Freser. Això sí, és un no acabar  mai: gairebé tres hores d'anar amunt i avall, amb alguns passos una mica exposats, equipats amb cordes i ganxos, que et deixen completament esgotat!
El darrer tram del camí molt més planer, ens dóna una treva. S'ha fet força tard, però, així que ens aturem a dinar abans d'arribar a Núria, quan ja tenim a la vista l'Alberg del Pic de l'Àliga.



Després de dinar, seguim fent camí fins a la vall de Núria, a la qual entrem per la zona del via crucis. La vall està tan animada com sempre, però no ens hi aturem massa, ja que ens queda encara un bon tram de camí. La baixada fins a Queralbs la iniciem pel Camí Vell. Precisament mentre anem avall, ens creuem amb alguns participants de l'Emmona que van de pujada: fan una mala cara!
Com que l'aigua és l'autèntica protagonista d'aquesta primavera, el riu de Núria també baixa amb força i el Salt del Sastre fa tant de goig com el del Grill.



En arribar al Pont de Cremal, deixem el Camí Vell per prendre un desviament a l'esquerra que ens baixarà directament fins a Daió. El camí l'han netejat una miqueta des de la darrera vegada que hi vam passar, ara fa un parell d'anys, però continua essent força selvàtic. I la central es veu lluny, lluny... Al final, però, aconseguim arribar-hi, cansats però satisfets i ens n'anem fins a Ribes, a premiar-nos. Com? Amb una cervesa ben fresqueta, evidentment!