dimarts, 31 de desembre de 2019

Sostre comarcal de l'Alt Penedès: un dilema geogràfic


Dilluns, 9 de desembre. Nova oportunitat per fer una excursió fora del cap de setmana, que aprofitarem per recuperar el nostre abandonat projecte dels sostres comarcals. Ens decidim per la comarca de l'Alt Penedès, però no serà fàcil, i no pas precisament per la dificultat del cim!
La bibliografia és qui ens ho posa difícil. Al llibre Sostres Comarcals de Catalunya, de Cossetània Edicions, Jordi Lopez Miquel afirma que el sostre de l'Alt Penedès és el Puig de les Agulles, de 841 metres. No obstant, l'autor puntualitza que l'esmentat puig no és el punt més alt de la comarca, el qual es troba a la serra dels Esgavellats, però el sostre d'aquesta serra, el Puig de les Solanes (914 metres) no es troba dins la comarca de l'Alt Penedès sinó a l'Anoia, motiu pel qual no li atorga la categoria de sostre comarcal. Per altra banda, Joan Raventós Hill, a la seva obra A peu per l'Alt Penedès, també de Cossetània Edicions, no dubta a situar el Puig de les Solanes just a la divisòria entre tres comarques, l'Alt Penedès, l'Anoia i l'Alt Camp i per tant, el considera, amb tots els honors, sostre de l'Alt Penedès.


Ens prendrem el dilema com una oportunitat i no pas com un problema, i pujarem als dos cims, als quals n'hi afegirem, de propina, un tercer, el Puig Castellar, que tot i no entrar en el dilema, pel fet d'estar clarament dins de l'Anoia, és el més elevat (944 metres) i el que té més caràcter de cim.
Començarem l'excursió en un aparcament just al costat de la carretera que uneix La Llacuna amb Vilafranca del Penedès, passant per Pontons. Només baixar del cotxe, dues sorpreses: la primera, el fort vent (és la tercera excursió seguida que fem acompanyats de fortes ventades) i la segona, una mena de gàbia encastada a un arbre, plena de llibres, amb una cadira al costat. Deu ser una iniciativa de foment de la lectura, però no deixa de ser sorprenent en aquest racó de món i més amb les inclemències meteorològiques d'avui.
L'ascens al cim dura poc més de deu minuts, per un sender local prou agradable. El pic té ben poca personalitat, però més enllà de la vegetació que l'envolta, es pot albirar una bonica vista de Montserrat. La baixada la fem circular, seguint el mateix sender local, i abans de seguir, esmorzem dins el cotxe, per evitar el vent, que se'ns fa insuportable.
Per abordar el segon cim del dia, ens cal creuar la carretera i seguir un tram del mateix sender local fins a enllaçar amb el GR-172, que planeja entre boscos d'alzines, al peu de la serra dels Esgavellats, fins a trobar l'indicador, a la dreta, per assolir el cim del Puig de les Solanes. Ens cal superar una costeruda tartera i una petita grimpada final. El cim té encara menys personalitat que l'anterior, sense cap mena de vista. Sabem que hi som per un pal indicador, una fita i un llibre registre en el qual podem constatar, aixó sí, que altres visitants anteriors el reconeixen com a sostre comarcal.


Donem doncs per assolit el sostre comarcal (sigui el que sigui!) i ens dirigim, per la pista que carena la serra dels Esgavellats, al tercer objectiu del dia, el Puig Castellar, les antenes del qual ja es destaquen al fons. Aquest sí que té caràcter de cim, i malgrat la humanització evident, gaudeix d'una magnífica panoràmica del Penedès i l'Anoia, amb la Llacuna en primer terme, Montserrat i el Pirineu al fons. Llàstima que la ventada ens en foragita i no ens ho deixa apreciar prou.
Abans de tornar al punt d'inici, posem una nota de cultura a l'excursió i visitem el poblat ibèric del Castellar, les restes d'un assentament fortificat datat entre els segles III i I aC i situat, com tots poblats ibers, en un punt estratègic, amb domini sobre la plana del Penedès.
Per arrodonir el dia, ens regalem un dinar al restaurant Somiatruites d'Igualada, molt recomanable.