De l'Estany de Sant Maurici a l'Estany de Bergús

Dijous, 25 de setembre. Hem fet nit a Espot, amb l'objectiu de pujar al Gran Tuc de Colomèrs, però al final, haurem de rebaixar les nostres expectatives inicials.

Ens llevem que encara és ben fosc i després d'esmorzar, quan ja comença a clarejar, ens dirigim en cotxe fins a l'aparcament de Prat de Piarró, porta d'entrada al parc nacional. A partir d'aquí, haurem de continuar a peu. Ho hem de fer així perquè els taxis del parc no comencen a circular fins a les nou del matí.

Engegem a quarts de vuit, a un ritme intens, amb l'objectiu d'entrar ràpidament en calor, perquè la temperatura és gèlida per aquests verals. El camí està en bona part adaptat per a minusvàlids i és esplèndid. Al cap de poc, el sol ja comença a treure el nas pel darrere dels Encantats. En poc més de 40 minuts arribem a l'ermita de Sant Maurici i des d'allí ens encaminem cap al Refugi Ernest Mallafré. Al darrere, per un corriol que deixa a la seva dreta l'Estany de Sant Maurici, ens enfilem cap al Portarró d'Espot. Mentre caminem, gaudim d'un espectacular fons de pantalla, amb les Agulles d'Amitges com a grans protagonistes. 

Una hora més i trobem un encreuament de camins. El de la nostra dreta ens portaria fins al mirador de l'estany i el refugi d'Amitges. Nosaltres prenem el de l'esquerra, en direcció al Portarró. El pendent es fa més exigent i triguem ben bé una altra hora a assolir la vall del Portarró. La panoràmica és esplèndida, amb el Portarró d'Espot a la nostra dreta i l'Agulla del Portarró i el ferotge Subenuix a l'esquerra. Encara em costa de creure que l'arribés a pujar! Al fons, observem ja el Gran Tuc de Colomèrs, amb aparença inaccessible!

Portem ja gairebé tres hores de camí, de manera que fem una pausa per esmorzar. L'entorn és esplèndid i el dia, immillorable. El cel té un color blau intens, damunt del qual els perfils de les muntanyes es dibuixen amb una nitidesa poc habitual.

Havent esmorzat, baixem uns metres en direcció a l'Estany Llong, per anar a buscar un corriol a mà dreta, Per aquest caminoi, força aeri, anirem planejant, per tal de donar la volta, des de les alçades, a l'Estany Redó. No és un camí complicat, però cal anar amb compte, la qual cosa fa que la nostra marxa s'alenteixi. Així doncs, triguem ben bé una altra hora en arribar a l'Estany de Bergús, al peu del Tuc de Bergús i del Gran Tuc de Colomèrs. A mig camí, ens emportem una agradable sorpresa: quatre o cinc isards són al nostre davant i en adonar-se de la nostra presència, s'allunyen muntanya amunt, però sense massa presses, de manera que els podem contemplar ben a pleret.

Són les dotze del migdia i ens queda encara el tram més dur de l'ascens, ja que ara comença un mar de blocs de granit d'aquells que m'agraden tant. Dues hores, pel cap baix, fins al cim, i després tota la baixada. Intuïm que se'ns farà fosc i decidim deixar-ho per a una altra ocasió. Les muntanyes sempre hi són i cal afrontar els reptes amb seny.

Seiem una estona a la riba de l'estany, però hi fa un vent molt poc agradable i ben aviat iniciem el retorn, tot desfent el camí d'anada. Altre cop una hora fins al Portarró i gairebé una altra hora fins a l'encreuament de camins. Allí decidim que podem arribar-nos fins al mirador de l'estany, per dinar. Cal dir que, fins a aquest moment, no hem trobat ni una ànima.

Al camí del mirador, ja comencem a trobar algun excursionista. Havent dinat, seguim en direcció a l'estany de Ratera. Abans d'arribar-hi, ens desviem un moment a la dreta, pel GR-11, fins a les envistes de l'estany de les Obagues de Ratera. Tornem enrere i passem pel costat d'una bassa, que l'antiga guarda del refugi d'Amitges, Núria Garcia Quera, anomena el "Jardí Xinès", per la profusió de joncs que hi creixen. Arribem a la pista principal, que a l'esquerra ens conduiria cap al refugi d'Amitges. Nosaltres girem a la dreta, cap a Sant Maurici, tot seguint la pista, a la dreta de l'estany de Ratera, fins que, en un desviament a la dreta, prenem el corriol cap a la cascada de Ratera i l'estany de Sant Maurici.

En arribar a l'estany, descansem una estona, davant de la presència imponent dels Encantats. Són quarts de sis de la tarda, però el cel encara manté el color blau intens que ha tingut durant tot el dia. Ni un núvol li ha pogut plantar cara.

Ens queden encara més de quaranta minuts de trajecte fins a l'aparcament, on arribem prop de les set de la tarda. En total han estat més de vint-i-cinc quilòmetres de recorregut i prop de 1.100 metres de desnivell. És cert que no hem fet cim, però ha estat una sortida magnífica en el marc d'un dia esplèndid.

Camí de ronda

Un matí de divendres de mitjan mes de setembre, Calella de Palafrugell està encantadorament tranquil·la. A quarts d'onze del matí, la platja és encara deserta, tot i que lluu el sol. Volem anar, tot passejant, fins a la platja de Castell, així que, des de la Plaça de Port Bo enfilem cap a l'Hotel Sant Roc, per enllaçar amb el GR-92. 

Aquest tram de camí és molt agraït i tot sovint ens aturem a contemplar, al nostre darrere, la característica estampa de Calella, amb les seves cases blanques, les seves cales i les barquetes gronxant-se al vaivé de les ones. De tant en tant, apareixen escales i túnels, per salvar els accidents del relleu.

En arribar a la platja del Golfet, hem d'abandonar la vora del mar i superar un llarguíssim tram d'escales fins a la urbanització del mateix nom, que haurem de travessar en direcció als jardins de Cap Roig. Prenem un camí que passa pel darrere dels jardins i s'endinsa pel mig del bosc. Una confluència de la pista que seguim, cap a l'esquerra, ens portaria cap a peu de platja. Aquesta ruta, però, la deixem per a la tornada. Ara seguirem pròpiament el GR-92, que, per un sender interior, ens portarà cap a Castell.

Arribem finalment a la platja de Castell, una de les poques platges verges de la Costa Brava. Efectivament, només s'hi arriba caminant, ja que l'aparcament per a vehicles queda apartat uns centenars de metres de la platja. Al voltant, cap construcció, tret d'una casa, al peu del penya-segat i un parell de "xiringuitos". Hi desemboca una riera, la d'Aubi, la qual cosa em porta agradables records de la platja de Binimel·là, a Menorca.

Mentre caminàvem, una espessa capa de boira baixa s'ha ensenyorit de la costa i li dóna a la platja, molt poc concorreguda, un aire misteriós. Un parell de velers, fondejats uns centenars de metres mar endins, completen l'estampa. Ens instal·lem en un dels "xiringuitos" i gaudim una bona estona de la calma que es respira.



Quan la boira comença a aixecar-se, nosaltres l'imitem. Com que no falta gaire per l'hora de dinar, continuem un tram de camí de ronda fins a la platja de La Fosca, on dinarem amb vistes al mar.
Havent dinat, desfem el camí de ronda fins a Castell. Ara lluu el sol i la platja està força concorreguda. La tornada fins a Calella la farem pel camí de ronda, a tocar del mar i, en alguns trams, pràcticament per dins de l'aigua!



A l'altra banda de la platja, les restes d'un antic poblat ibèric fan de magnífic mirador de tot el paratge.  Continuem el camí, pel capdamunt dels penya-segats, entre pinedes i suredes. El dia ha esdevingut esplèndid i el contrast entre la verdor dels pins i la blavor del mar ens evoquen Maragall.
Deixem enrere petites cales pedregoses i esplèndids miradors sobre les illes Formigues, famoses per una batalla naval del segle XIII, en la qual les tropes catalanes comandades per Roger de Llúria derrotaren els francesos.



Havent passat Cala Corbs, baixem un llarg tram d'escales fins a peu de platja,  a la idíl·lica Cala Estreta, que fa honor al seu nom i que ens obligarà a treure'ns les sabates per poder-la creuar. Es tracta d'una coneguda platja nudista i està força concorreguda.
Ben a prop de la paret del penya-segat, anem superant les petites cales de Roca Bona, Cap d'en Planes i Morisca, des de la qual i per una espectacular arcada que perfora la roca, anomenada "El Trau", desemboquem a la cala del Crit. El nom d'aquesta cala prové d'una llegenda segons la qual uns pirates van prendre com a hostatge la pubilla d'un mas proper, que en arribar a aquesta cala, va fer un gran crit d'auxili.



Aquí aprofito per prendre un banyet, ja que a partir d'aquest punt, el camí deixa la vora del mar i, per un altre tram d'escales, s'enfila penya-segat amunt fins a recuperar el GR-92. Un darrer tram de pista, amb força pendent, ens deixa de nou al darrere dels jardins de Cap Roig, on recuperem el camí de ronda per arribar a Calella quan ja comença a fosquejar. Encara som a temps, però, per baixar fins a la platja de Port Pelegrí a contemplar la posta de sol mentre ens prenem una cervesa. Ha estat un excel·lent dia!

Per la Serra d'Ensija

Dissabte, 30 d'agost. Avui, esperant que la pluja ens doni una treva, ens acostarem fins a l'Alt Berguedà, per fer una passejada per un dels seus millors miradors, la Serra d'Ensija i enfilar-nos al seu cim més elevat, la Gallina Pelada, de 2.321 metres.

Quan sortim de casa, a les set del matí, hi ha algunes boires, però a mesura que ens enfilem, ens adonem que aquestes romanen a les valls i cap amunt, el cel és ben blau i lluu el sol.

Havent passat Maçaners, ens aturem al mirador del Pedraforca, per delectar-nos amb la seva imatge majestuosa i fer-li unes quantes fotografies, abans de continuar amunt, en direcció a Saldes. Poc després del poble, prenem un trencant a l'esquerra, que mena a Vallcebre i a la Font Freda, passada la zona d'oci de la Pleta de la Vila, on aparcarem el cotxe.

A peu de carretera, a mà dreta, unes escales de fusta condueixen a la font, però aquest serà el camí de tornada. Comencem a caminar, a quarts de nou del matí, pel costat de la carretera, uns centenars de metres, fins que un rètol ens assenyala, cap a la dreta, el camí de la Gallina Pelada, passant pel Barranc de les Llobateres (PR C - 79).

Abans d'emprendre'l, és bo tombar-se un moment, perquè a la nostra esquena ens esguarda una magnífica imatge de la cara sud del Pedraforca, molt menys coneguda que la seva cara nord, però igualment bellíssima.

Ens endinsem al barranc, per un corriol costerut i pedregós. Aquí i allà, mates de la molt verinosa tora blava acoloreixen el camí. I si la flora de la zona ens acompanya, també ho fa la fauna. Mentre pugem, de cop, un cabirol ens salta gairebé davant dels nassos, amb un espant considerable per part meva.

Superat el barranc, trobem un desviament a la dreta que ens conduiria de manera força directa cap al refugi, pel barranc d'Ensija. Nosaltres, però, preferim allargar una mica més l'excursió i seguim recte, per un altre corriol que ens portarà fins a l'extrem més oriental de la serra, als peus del Serrat Voltor.
Allà, al capdamunt de la carena, ens aturem a esmorzar. Al nostre davant s'estén tota la serra d'Ensija, de contorns suaus i ondulats, amables, coberts de prats de pastura encara prou verds. I al fons, la cúpula agresta i un punt salvatge del Pedraforca emergeix entre un mar de boires que va guanyant terreny ràpidament. La serra del Cadí, amb prou feines visible, tanca l'escenari.



Havent esmorzant, reemprenem el camí en direcció a la Creu de Ferro, un cim de formes arrodonides que queda a la nostra dreta i que ens obliga a superar un desnivell de gairebé 100 metres en poc tros. Arribem esbufegant al seu punt més alt (2.297 metres), on una creu de ferro li dóna nom. A llevant hi deu haver unes vistes impressionats, però ens les hem d'imaginar perquè una espessa capa de núvols ho cobreix tot. A ponent, el nostre objectiu, la Gallina Pelada, és a punt de ser engolida per la boira. Cap allà ens dirigim ràpidament, tot seguint la carena, fins a trobar un camí que creua el Pla d'Ensija fins al refugi Delgado Úbeda. Al davant de l'edifici, unes pedres en forma de V indiquen que el cap de setmana anterior s'hi va celebrar un dels assajos de la Diada.



El camí cap al cim s'enfila per l'esquerra del refugi, al costat d'uns abeuradors pel bestiar. Ara sí que la boira ja ens ha ben encalçat i els darrers metres els fem ben embolcallats. Arribem finalment al Cap de la Gallina Pelada, de 2.321 metres, però de les seves llegendàries vistes no se'n sap res de res. Esperem una estona, a veure si escampa, però tot i que es va movent, com a molt arribem a entrellucar el que ens sembla que podria ser el Cadí. Finalment, ho deixem per impossible i decidim que l'excursió és prou atractiva com per repetir-la un altre dia.



Desfem part del camí i passat el refugi, ens desviem a l'esquerra i anem a buscar una via molt més directa de baixada. El camí es força pitjor que el de pujada, especialment en el seu darrer tram, que transcorre ben bé pel mig del Torrent de la Font d'Ensija. Anem a parar a les escales de fusta que porten a la Font Freda, just davant d'on tenim aparcat el cotxe.

Com que ja són les dues, conduïm fins a Maçaners, on ens aturem a dinar al  Bar Cal Tahona, on ens ofereixen un menú molt correcte. El Pedraforca, però, roman ben amagat rere una nuvolada que, ara sí, amenaça tempesta.