A l'ermita de Sant Antoni

Diumenge, 23 de novembre. Feia dies que teníem pendent una sortida amb uns amics instal·lats en un càmping prop de Camprodon. Escollim aquest diumenge de finals de novembre per fer-los una visita i aprofitem per fer una petita excursió pels voltants. I ves per on, després d'arribar-nos fins a una de les fagedes més importants d'Europa i a la més famosa de Catalunya, aquí, en un indret molt més modest, podrem gaudir finalment de l'explosió de la tardor en tota la seva esplendor!

Pujarem a l'ermita de Sant Antoni, situada dalt d'un turó, a 1.345 metres d'alçada i que constitueix una de les sortides clàssiques de Camprodon. No l'emprendrem, però, per la via més habitual. Des del càmping Vall de Camprodon, ens apropem en cotxe fins prop de la collada del Sitjar, indret que ja coneixiem del darrer hivern, quan vam anar fins al Puig Ou.
Allà aparquem el cotxe i comencem a caminar, pel mig del bosc, que presenta una varietat de tonalitats cromàtiques d'ocres i torrats espectacular. El primer tram és força planer fins a la collada del Remei i amb un lleuger pendent fins al collet d'en Sivilla, on sortim del bosc i ens aturem a esmorzar.
Havent esmorzat, ens toca superar el tram de major pendent de l'excursió. És la zona anomenada Els Castellets, i té magnífiques vistes de la vall, amb el poble de Sant Pau de Seguries al fons i bonics boscos tacats d'ocre en primer pla.



Arribem finalment al Pla del Bonaire, un immens prat de pastura, amb el turó de Sant Antoni just al nostre davant. Per una pista forestal anem a buscar el corriol que ens hi conduirà. És força costerut, de manera que s'agraeixen les travesses de fusta disposades a mode d'escala.
Arribem al capdamunt del turó, que ofereix una impressionant panoràmica de 360º sobre la Vall de Camprodon, tot i que el dia és gris i la visibilitat no és massa bona. L'ermita, naturalment, està tancada, però ens entretenim una bona estona amb la rosa dels vents, que identifica tot el relleu dels voltants.



La baixada l'emprenem per la via més directa, que en un descens vertiginós i també força relliscós, pel mig del bosc, ens deixa en poca estona al nord de Camprodon.
Creuem el poble i arribem al carrer València, que en aquesta hora, passada la una del migdia, està animadíssim. Una bona oportunitat per aturar-nos a fer una pausa per la cervesa, abans d'afrontar l'últim tram de camí de retorn al càmping.
La tornada la fem seguint el traçat de la carretera C-38 i del riu Ter, que passa pel costat de la Colònia Estabanell, antiga colònia tèxtil, de la qual en podem veure el darrere de les cases, encara habitades.
El tram és força llarg, així que arribem al càmping prop de les tres de la tarda, amb la gana ja feta i a punt per dinar.

La fageda d'en Jordà

Dissabte, 8 de novembre. És la vigilia del 9N i necessitem una tarda relaxada. Què millor que una passejada per la Fageda d'en Jordà, a veure com està la tardor?

No iniciarem la ruta des del punt més habitual, l'aparcament de l'àrea de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, sinó que ho farem des del mas de La Sunyera, al municipi de Les Preses, prop de l'ermita de Sant Martí del Corb.

Després d'un primer tram de pista, una colla de camins entre masos i camps de conreu ens acosten cap a la fageda, després de deixar a la nostra dreta les instal·lacions de la Cooperativa La Fageda, famosa pels seus iogurts i pel seu compromís social.

Ens endinsem ja al cor de la fageda i comencem a trepitjar un espès matalàs de colors torrats i vermellosos. Al nostre damunt, però, sobre els llarguíssims troncs dels faigs, un sostre de fulles encara ben verdes és testimoni que la tardor, aquest any, es fa pregar, tant aquí com a Irati.

La passejada, però, sempre s'ho val i ens trobem força gent que en gaudeix igual que nosaltres. Resseguim el sender Joan Maragall, fins a l'aparcament de Can Serra, a la carretera d'Olot a Santa Pau, la porta d'entrada més habitual a la fageda. Precisament en aquest punt, un monòlit recorda Maragall i un dels poemes que millor han glossat la bellesa de l'indret:

Saps on és la fageda d'en Jordà?

Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i profond

com mai cap més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, profond i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud:

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot lo món

en el silenci d'aquell lloc profond,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Després d'assaborir els versos de Maragall, tornem enrere i, per una ruta circular, arribem de nou al punt on hem aparcat el cotxe, prop de les sis de la tarda, quan ja comença a fosquejar.

Tardor a la selva d'Irati

Arriba final d'any i ens queden encara uns dies de vacances que volem destinar a gaudir dels colors de la tardor. I el destí que escollim és la selva d'Irati, una de les fagedes més grans d'Europa, que cobreix quatre valls pirinenques, a cavall de Navarra i França.

Ens instal·lem a Otsagabia, un poblet encantador, amb cases i carrers empedrats, típicament pirinenc, una de les portes d'entrada a la selva, des de la vall de Zaraitzu (Salazar) i des d'allí planegem diverses excursions.

Dijous, 30 d'octubre. Matí de passejada pel cor de la fageda. Ens enfilem, en cotxe, per una petita carretera que uneix Otsagabia amb l'Ermita de Nuestra Sra. de las Nieves y las Casas de Irati. En arribar al punt més alt del port d'Abodi, l'anomenat Paso de Tapla, ens aturem a contemplar la silueta, perfectament dibuixada en un cel ben blau, del Pirineu aragonès i navarrès, amb el Petrechema i la Taula dels Tres Reis com a pics destacats. Iniciem tot seguit el descens pel vessant nord, fins al fons de la vall, a tocar de l'ermita, on hi ha un aparcament i una caseta d'informació. Després de pagar la corresponent taxa d'accés al bosc, ens deixem aconsellar per guarda, que ens recomana una excursió circular fins al petit embassament de Koixta, per l'anomenat Camí Vell, ja que era el que s'utilitzava per arribar a l'embassament quan no hi havia pista forestal. El camí s'endinsa pel bosc, a través d'un sender força abrupte, que segueix, en bona part, el curs del riu Urtxuria. El sòl és una immensa catifa de fulles, de roig i ocre, però a les copes dels arbres queda encara molt de verd, senyal que la tardor no està prou avançada.



Poc abans d'arribar a l'embassament, el sender enllaça amb la pista forestal, de la qual recorrem un petit tram. La tornada la farem per un altre sender local, més obert, però de gran atractiu. Després d'un lleuger ascens, arribem a una planura, els rasos d'Akerreria. A partir d'aquí, iniciem un acusat descens, de nou pel mig de la fageda, fins a l'ermita i les Casas de Irati. És l'hora de dinar i allà hi tenim un restaurant, de manera que ens hi fiquem. Hi ha un ambient càlid i alegre i l'entrepà i la copa de vi que ens prenem se'ns posen de meravella, com a colofó de l'excursió.



Divendres, 31 d'octubre. Volem pujar a l'Orhi (2.021 metres), el dos mil més occidental del Pirineu, muntanya màgica dels navarresos, plena d'històries i llegendes. És una muntanya altiva, de formes rotundes, piramidals, que per la seva privilegiada situació i el seu aïllament, esdevé l'autèntic rei d'Irati, vigilant i protector d'una de les grans joies de Navarra.



Hi volem pujar des de França, abordant-lo pel cantó nord-oest. A causa d'un problema logístic, sortim tard d'Otsagabia i el camí fins a l'inici de l'excursió és força llarg. Hem d'anar fins als Chalets d'Irati, unes cabanes a tocar de l'estació d'esquí nòrdic i allà agafem una carretera fins a l'inici d'una pista forestal. Tenim el cim al nostre davant i comencem a caminar quan són ja quarts de dotze del migdia.
El primer tram de l'excursió planeja entre prats de pastura, fins que es comença a enfilar, en una dura pujada, fins al pic Zazpigaina (1.765 metres), avantasala de l'Orhi. L'ascens s'acaba en una llarga i estreta cresta rocosa, fins al punt més alt. Som en un esplèndid mirardor de la Selva d'Irati que, des d'aquí, comença a lluir els seus colors ocres i torrats de tardor.
Ara tocaria anar a buscar la cresta d'ascens a l'Orhi, que ens queda just al davant. A primera vista, però, el camí sembla inaccessible, Ens hi apropem, però no ho veiem clar, de manera que decidim deixar-ho córrer i tornar enrere. Tot baixant del Zazpigaina, ens trobem una senyora francesa que ens comenta que el pas del Zazpigaina cap a l'Orhi és una mica exposat. Ho deixarem per una propera ocasió, i buscarem una ruta alternativa.



Baixem, una mica pel dret, fins al fons de la vall i anem fins al lloc on tenim aparcat el cotxe per la llera d'un rierol, seguint el GR-10.
A la tornada cap a Otsagabía, passem per la bonica ciutat de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port, on visitem la ciutadella i el pont romà.



Dissabte, 1 de novembre. Abans de deixar Otsagabía, fem una excursioneta matinal fins al santuari de Nostra Senyora de Muskilda, una ermita romànica del segle XII, situada dalt d'un turó, a uns quatre quilòmetres del poble. Hi ha un sender circular, el camí vell a Irati i Muskilda, que comença darrera la immensa església. El camí d'anada, que prenem cap a l'esquerra, és preciós i s'endinsa per la fageda, cobert per un espès matalàs vermell de fulles caigudes. Caminem en silenci, per escoltar el so rítmic amb el qual les gotes de rosada impacten contra la catifa de fulles, acompanyat, de tant, en tant, pel frec d'alguna nova fulla que es deixa caure.
La tornada, des de l'ermita, la fem per un sender empedrat, de fort pendent, que ràpidament ens deixa de nou a l'entrada del poble.
Això sí, no marxarem d'Otsagabía sense haver passat per la Sagardería a menjar-nos un fantàstic "chuletón".