De Sant Julià de Vilatorta al Salt de la Minyona

Dissabte, 23 de gener. Dia esplèndid per a una sortida matinal prop de casa. 

Ens dirigim fins a Sant Julià de Vilatorta, on deixem el cotxe en un aparcament, a la sortida del poble, al costat del Parc de les 7 Fonts. Sortim del poble seguint el GR 2, per una pista en direcció a la masia de Puigsec, un gran casalot rodejat de xiprers. Uns metres més enllà deixem la pista i ens enfilem per un corriol  a mà esquerra, que ens endinsa per un bosc d'alzines i pins. A la nostra esquerra, de tant en tant, i quan els arbres s'aclareixen, gaudim de magnífiques vistes del Pirineu, des del Pedraforca i el Cadí, passant pel Puigmal i fins al Canigó. La neu, malauradament, escasseja força.

De sobte el camí desemboca en un roquissar i al nostre davant, enfilat sobre un espadat, apareix el castell i monestir de Sant Llorenç del Munt, que no té res a veure amb el seu homònim del Vallès. Es tracta d'una construcció romànica, del segle X, amb una església del segle XII i que fou, durant un temps, una canònica agustiniana. Actualment és de propietat privada i està molt ben conservat.

Aquí ens aturem a esmorzar, tot contemplant el Pirineu, abans de continuar el nostre camí. Una pista encimentada arriba fins al castell, però nosaltres la deixem ben aviat, per agafar un corriol a la dreta, que s'enfila cap al Puig dels Jueus. Aquí el GR coincideix amb els camins de Verdaguer.

Ben aviat el corriol desemboca en una nova pista, que prenem a la dreta. Tot deixant a l'esquerra les antenes del Turó dels Munts ens enfilem finalment al turó de la Verge dels Cingles o Salt de la Minyona, destí de la nostra excursió.

Es tracta d'un magnífic mirador de la vall de Sau i el Collsacabra, situat en un penya-segat de més de 150 metres de caiguda vertical. Les vistes des d'allí són impressionants: els cingles de Tavertet, una mica de Pantà de Sau, Vilanova de Sau als peus, les Guilleries i el Montseny, amb els relleus de Matagalls i Les Agudes a tocar.

És un indret especial, i com tots els indrets màgics, compta amb la seva col·lecció de llegendes, alguna de les quals recollida per l'insigne Verdaguer. Segons mossèn Cinto, una donzella que feia tard al seu casament va saltar pel penya-segat sense fer-se mal, i d'aquí li ve el nom de Salt de la Minyona.

El camí de retorn el fem pel mateix lloc, amb un petit experiment de resultats inesperats. Passat el castell, agafem un camí a l'esquerra que teòricament ens ha de portar fins a un morro amb vistes. Equivoquem, però, el camí i anem a parar de nou al castell, per la part del darrere, la qual cosa ens permet, però, contemplar el bonic absis de l'església romànica.

Arribem de nou a Sant Julià cap a quarts de dues, a punt per anar a dinar.

Al Far de Sant Sebastià

Diumenge, 15 de novembre,

Amb els companys de feina feia dies que teniem pensat fer una petita excursió, que volíem acabar amb un dinar, però no teníem clar el lloc on anar. Finalment, un capítol del programa "Catalunya Experience", del qual erem bons afeccionats, ens va donar la idea: pujaríem al Far de Sant Sebastià, des de Tamariu, i baixaríem fins a Llafranc per dinar vora el mar.

I dit i fet: un assolellat diumenge de tardor amb temperatures més aviat primaverals, ens trobem, amb les nostres famílies a la platja de Tamariu, a punt per agafar el camí de ronda que ens ha de portar fins al far. La platja és deserta, tot i que amb un cel blavíssim, sense cap núvol on el sol brilla i fa destacar el color turquesa de l'aigua, semblaria que ben aviat s'ha d'omplir de banyistes.



Comencem a caminar, després de la corresponent sessió fotogràfica i ens enfilem, tot deixant enrere la badia de Tamariu. El primer tram de camí és força rocós i cal anar amb compte. Els nens s'ho passen molt bé anant i venint, mentre els adults ens ho prenem amb calma.
Després de la zona més rocosa, travessem una pineda, sempre al límit de les roques, i recuperem el sender que inicia el descens fins a Cala Pedrosa, que fa honor al seu nom, amb absència total de sorra i profusió de còdols. Tot i que no hi toca el sol, hi ha algunes banyistes atrevides i amb molt poca roba!



Després de descansar una estona a la cala, continuem el camí, que ara s'allunya de la costa i s'endinsa per l'interior, a la vegada que torna a remuntar, fins a trobar de nou un sender ample que ens conduirà fins al Conjunt Monumental de  Sant Sebastià de la Guarda, que de fet era l'objectiu de la nostra excursió. El conjunt és molt interessant. Hi trobem el jaciment d'un poblat ibèric, del segle V a C, vestigi de la història prèvia a l'arribada dels romans a aquestes contrades. També una torre de guaita del segle XV, que tenia com a missió protegir la població de Palafrugell de l'amenaça  de la pirateria a la costa. Alhora hi trobem una ermita del segle XVIII, que substituí la primitiva ermita situada a la part baixa de la torre de guaita. L'antiga hostatgeria, també del segle XVIII, actualment reconvertida en hotel de luxe, té un mirador amb extraordinaries vistes, des del qual podem resseguir la línia de la costa i contemplar l'horitzó. Finalment, el far, del segle XIX, el més potent del litoral català.



Després de gaudir d'aquest fantàstic escenari, seguim el nostre camí, ara de baixada, pels carrers d'una urbanització,  fins a Llafranc, on entrarem pel Club Nàutic.
La platja està força animada i a nosaltres ja ens espera una taula en una terrassa vora el mar, on dinarem i els més petits es divertiran a la sorra i algun fins i tot acabarà dins de l'aigua!
Ha estat una jornada fantàstica que tots convenim que caldrà repetir.

Colors de tardor al Collsacabra

Dissabte, 14 de novembre. Excursió circular amb sortida i arribada a Rupit, a la recerca dels colors de la tardor.

Comencem a caminar passat el migdia, després d'un matí força atrafegat. L'aparcament de l'entrada de Rupit és ple de gom a gom i mentre creuem el famós pont penjant sobre la riera i ens endinsem pels seus carrerons empedrats, es fa palès que es tracta d'un dels pobles més turístics del país. Arreu és ple de gent que entra i surt de les botigues, es fa "selfies" en qualsevol racó i comença a buscar un lloc per dinar.

Per la nostra part, agafem el camí que ens ha de portar fins al Salt del Sallent, passada l'església parroquial, per un túnel a mà esquerra, itinerari en el qual coincidim amb força gent. I és que, després d'una passejada breu i còmoda, per l'esquerra de la riera, arribem a un indret absolutament espectacular, que ens deixa bocabadats. En aquest punt, l'aigua de la riera de Rupit es precipita al buit, cingle avall, construint una cua de cavall de més de 100 metres d'alçada, que podem contemplar a pleret des d'un mirador situat just al seu davant.

Després d'intentar immortalitzar en fotografia la magnificència de la natura, seguim la nostra excursió, tot resseguint els cingles del Castellet. Al nostre davant es dibuixen nítidament en un fons de cel blau els relleus de l'Agullola de Rupit i dels cingles del Far al fons. Passada la masia de Casadevall ens aturem a dinar, mentre gaudim de les magnífiques vistes d'un privilegiat menjador natural. En aquesta segona part de l'excursió, les multituds han desaparegut i estem completament sols.

Havent dinat, continuem el nostre camí, canviant lleugerament la direcció, i ens comencem a enfilar en direcció al Puig de Batalla. El camí s'endinsa a la fageda i d'aquí en endavant ens mourem per sobre d'una catifa d'esclatant vermell de tardor. Anem un pèl tard i les copes dels arbres ja estan pràcticament despullades, però els colors de la tardor tenyeixen el terra d'una forma espectacular i ja ens acompanyaran fins gairebé al final del camí, que abandonarem un moment, per anar a coronar el cim del Puig de Batalla, de 1.119 metres, situat a la nostra esquerra i abocat a un espectacular cinglera.

Arribarem de nou a Rupit, per la part de dalt del poble, quan ja s'ha fet fosc i els llums del carrer donen un aspecte fantasmagòric a les cases de pedra, en una autèntica estampa de pessebre.