El sender de Sant Roc - Talaia ripollesa

Dimecres, 28 de març - Som al bell mig de les vacances de Setmana Santa i com que les circumstàncies no ens han permès portar a terme els plans previstos, decidim improvisar una matinal, aprofitant que fa un dia excel·lent. Escollim un sender local de Ripoll, el sender SL- C 11, que promet boniques vistes. 

Comencem a caminar a la plaça del Monestir i enfilem les escales de Sant Pere, just a l'esquerra del Museu Etnogràfic, que anuncia una exposició del pintor i escultor vigatà Josep Vernis. En arribar al Raval de Sant Pere, girem a l'esquerra i trobem una font dedicada al sant. Aquí enllacem amb l'antic camí ral de Ripoll a Campdevànol, El camí, molt planer, segueix en direcció nord la vall del riu Freser i ens obsequia amb magnífiques vistes d'un Pirineu curull de neu, del qual sobresurt un orgullós Puigmal.

En arribar a l'alçada del tanatori de Ripoll, deixem el camí ral i ens desviem cap a la dreta. Seguim per una pista ampla que remunta el torrent de Muiols. A la nostra dreta hi ha una gossera i pel camí trobem unes passejadores de gossos molt ben acompanyades d'una bona colla de quissos que ens saluden afectuosament.

Tot seguint camí trobem a l'esquerra un parell de grans masos, Casadesús i Can Baubs, passats els quals ens aturem a esmorzar.

Havent esmorzat, girarem en direcció sud i emprendrem la part més costeruda de l'excursió, que ens ha de portar a coronar dos cims, que no per modestos, cal deixar de banda. Es tracta del turó de Comallevosa, de 939 metres i el turó de Sant Roc, de 936 metres d'alçada. Per fer els dos cims, ens hem de desviar a esquerra i dreta del nostre camí, i ens hem de creure que hem fet el cim, ja que res no ho indica! En el darrer cas, a més a més, ens cal superar una bona mata d'ortigues.

Assolit l'objectiu d'alçada de la jornada, comencem a baixar en direcció a Ripoll, ara de cara a la vall del Ter. I aquí trobem el gran mirador de l'excursió: l'ermita de Sant Roc. Es tracta d'una modesta construcció, sense cap valor arquitectònic, però que per la seva privilegiada ubicació, es permet dialogar de tu a tu amb l'imponent campanar romànic de Santa Maria de Ripoll. Som  a una de les millors talaies del bressol de Catalunya i des d'aquí, durant tot el corriol de baixada, ens acompanyaran magnífiques vistes de la ciutat.

Arribem de nou a la plaça del Monestir poc després del migdia i ens aturem a fer una cerveseta abans de tornar a casa a dinar.

Hivernal pel circ d'Ulldeter

Dissabte, 17 de març. Per fi tenim un cap de setmana lliure per anar a la muntanya i ens morim de ganes de trepitjar neu, després que l'hivern passat gairebé ni la vam veure i ara, en canvi, som al bell mig d'un hivern especialment generós. Així que, de bon matí, enfilem cap al Ripollés. El nostre objectiu és fer una volta pel circ d'Ulldeter i, si s'escau, pujar fins al pic de Bastiments.

El dia ha començat assolellat i amb un cel ben blau, que contrasta intensament amb el blanc de la neu, quan aparquem el cotxe al costat de la carretera d'accés a l'estació d'esquí de Vallter 2000. Atès que els gruixos de neu són considerables, ja només de començar ens calcem els grampons i ens dirigim cap al refugi d'Ulldeter, tot seguint el GR-11. L'estampa hivernal és preciosa i gairebé em costa de creure que sota l'espessa i glaçada capa de neu, on els grampons es claven sense problemes, l'aigua del Ter serpenteja ja cap a Manlleu.

Vorejem el refugi i seguim amunt, encara pel GR-11. El cel s'ha anat ennuvolant i els cims de les muntanyes resten coberts per les boires. Fem una pausa per esmorzar, mentre contemplem el paisatge, al costat d'una pista per la qual, de tant en tant, llisca algun esquiador.

Havent esmorzat, creuem amb compte la pista i comencem l'ascens cap al coll de la Marrana. Caminar per sobre de la neu és fantàstic, però en no veure el camí, ens ho agafem pel dret i el pendent és considerable, directament proporcional al nostre esforç. Arribem esbufegant a dalt del coll. A la nostra dreta, direcció nord, s'alça imponent el pic de Bastiments, que amb els seus 2.881 metres d'alçada és el rei de la zona, mentre a la nostra esquerra, el Gra de Fajol llueix també esplèndid. Al fons, la vall del Freser, emmarcada per un cel cada vegada més amenaçador.

En aquest punt, abandonem el GR-11, que es dirigeix cap al coll de Noufonts i cap a Núria. Nosaltres posem proa cap al pic de Bastiments. La falta d'entrenament, combinada amb l'empitjorament de les condicions meteorològiques faran que, poc després dels 2.700 metres, decidim girar cua, conscients que l'esforç no tindrà recompensa, ja que el cim, al nostre davant, roman totalment engolit pels núvols.

Poc després d'iniciar el descens, comença a nevar, primer dèbilment i després amb més intensitat, i ja no s'aturarà fins arribar al cotxe. 

No hem fet cim, però marxem satisfets d'haver pogut trepitjar molta neu i gaudir d'un entorn fabulós. I ens n'anem a arrodonir el cap de setmana a la Fonda Rigà de Tregurà de Dalt, un hotelet de muntanya absolutament recomanable, on passarem la nit i continuarem gaudint de la neu.

Inici de 2018 al Serrat Llobater

Dilluns, 1 de gener. Com tenim per costum, començarem l'any amb l'ascens a un cim. En aquesta ocasió, n'escollim un de ben proper, el Serrat Llobater. Però a diferència de les altres ocasions, aquesta vegada no hi pujarem sols. El nostre club excursionista, els Bandolers de Sant Feliu Sasserra, han programat un ascens per a tothom que s'hi vulgui apuntar.

Així doncs, a les deu del matí, una hora prudent, tenint en compte que tots hem allargat les celebracions d'inici de l'any, ens trobem al Parc dels Castanyers, a punt per començar la caminada. Fa un dia esplèndid, assolellat i amb temperatura suau, que convida a no quedar-se a casa.

Comencem a caminar i el grup de seguida s'esponja. Som gairebé una trentena de persones i dos gossos, que no paren d'empaitar-se entre les cames dels excursionistes. La primera part del camí, per pista forestal, és planer i en baixada, i recórre indrets que tot just s'estan començant a recuperar del devastador incendi de l'any 2012. Passem pel costat d'alguns dels masos del terme, fins que arribem a la gran masia de Badia, casalot que forma part del patrimoni cultural de Sant Feliu i que està en un lamentable estat d'abandonament.

A partir d'aquí, el camí comença a pujar, primer entre camps i després per corriols boscosos, fins a assolir el cim. El Serrat Llobater, de 695 metres, és el punt més alt del municipi, situat al límit amb la població de Santa Maria de Merlès, a la comarca del Berguedà. Al seu capdamunt, especialment en dies com avui, es pot gaudir d'una àmplia panoràmica, que abasta des del Montseny al Pirineu, passant per Montserrat.

En arribar, ens rep l'estelada que hissen cada 11 de setembre els Bandolers. Les ventades dels darrers dies, però, han fet estralls i l'han feta baixar del seu pal i cal arbitrar una solució de compromís abans de fer la foto de rigor. 

Brindem amb cava pel nou any, fem la foto i, sense esperar la resta del grup, desfem el camí d'anada fins al poble, que toca fer el dinar!