Diumenge, 19 de febrer. Hi ha planificada una excursió del Centre Excursionista Bandolers, de Sant Feliu Sasserra. L'itinerari ens ha de portar a recórrer, de nord a sud, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, fins a La Mola (1.104 m), sostre del parc i de la comarca del Vallès Occidental. El lloc és, juntament amb Montserrat, un dels miradors privilegiats de Catalunya, ja que la seva posició central permet abastar bona part del país, des dels Pirineus fins a la Mediterrània. El dia, però, es desperta a la vegada ennuvolat i emboirat i ja des que sortim de Sant Feliu i mentre serpentegem per la carretera del coll d'Estenalles, ens anem fent a la idea que, de vista panoràmica, ben poca.
Iniciem l'excursió al voltant de les nou del matí, a l'aparcament del coll. El primer tram ens porta per un camí asfaltat, de fort pendent, que se'ns fa força cansat perquè ens agafa encara en fred. Ben aviat, però, ens desviarem cap a l'esquerra, per un corriol que ens portarà, en poc menys de mitja hora, en un pedregós ascens, fins al cim del Montcau (1.056 m). La boira ens embolcalla de forma absoluta. La sensació de no veure res és ben estranya, perquè som aquí com podríem ser a qualsevol altre lloc. Desfem el camí d'ascens al cim i flanquegem el Montcau fins a arribar al coll d'Eres. Es tracta d'una cruïlla de camins, envoltada de grans alzines, on, com sol ser habitual en aquests llocs de pas, hi ha un monòlit commemoratiu. Aquest està dedicat a Joan Maragall, amb uns preciosos versos que diuen "Jo no sé lo que teniu que us estimi tant muntanyes". Com tants d'altres poetes catalans, Maragall ens recorda la màgia i alhora la bellesa de la muntanya, que moltes vegades la velocitat dels temps actuals ens impedeix de copsar.
El camí continua ara per la Carena del Pagès, amb poca sensació de carena perquè ens movem per un frondós bosc d'alzines, dins del qual em sento com en família. De tant en tant, algun magnífic exemplar de roure, d'una gran monumentalitat, trenca la discreció de les alzines. En un moment determinat, prenem una desviació a l'esquerra, per un caminoi que ens porta a la font Flàvia, nom de clares reminiscències imperials, que evoca la meva recent estada a Roma. Després d'abeurar-nos al generós doll de la font, emprenem una curta baixada fins al cingle dels Òbits. Allí hi trobem unes edificacions característiques de la zona, les balmes obrades, habitacles construïts aprofitant les roques. Es creu que van ser habitades de forma intermitent des de l'època medieval fins al segle passat i alguna llegenda fins i tot hi ha arribat a ubicar una fàbrica de moneda falsa. De fet, observant els seus murs ennegrits, no costa gaire d'imaginar tota mena de llegendes.
El darrer tram fins al cim s'enfila per una canal esglaonada, rodejada també d'alzines, l'homogeneïtat de les quals és trencada ara per algun espectacular pi. Les roques conglomerades tenen un cert aspecte monserratí. I de cop, en fer una giragonsa, apareix en tota la seva esplendor el monestir, envoltat encara de boires, com si d'un estrany moldejat en la roca es tractés.
A dalt hi ha molta gent. La majoria, però, deuen haver pujat per l'altre cantó, ja que n'hem trobat ben pocs en el nostre camí d'ascens. En asseure'ns a esmorzar, com un petit premi a l'esforç, es comencen a dissipar les boires i treu el nas un sol espantadís. Havent esmorzat visitem el monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç, magnífic exemple d'estil romànic, construït amb carreus extrets de la mateixa muntanya. La planta basilical de tres naus recorda les basíliques paleocristianes, però la seva elegant austeritat no té res a veure amb l'esplendor del que vaig veure a Roma.
En emprendre el descens, s'ha aixecat definitivament la boira i lluu el sol. Als nostres peus podem veure Sant Llorenç Savall, Matadepera i Terrassa. Al nostre davant, la característica silueta en forma de magdalena del Montcau, on ens enfilavem fa una estona. Més enllà, però, una cortina ens impedeix de contemplar res més. Avui, com si s'avergonyissin de nosaltres, ni Montserrat ni el Montseny ni els Pirineus es deixaran veure en cap moment.
La baixada, per la Carena dels Ginebres, és plàcida i fins i tot càlida. Després d'un petit ascens fins al Morral d'en Bens, on podem gaudir de bones vistes de La Mola i del Montcau, iniciem una ràpida davallada pel mig del bosc i finalment una petita remuntada de noble pendent, que ens deixa de nou a l'aparcament del coll d'Estenalles, poc abans de les dues del migdia. A punt per anar a dinar.
