Arriba final d'any i ens queden encara uns dies de vacances que volem destinar a gaudir dels colors de la tardor. I el destí que escollim és la selva d'Irati, una de les fagedes més grans d'Europa, que cobreix quatre valls pirinenques, a cavall de Navarra i França.
Ens instal·lem a Otsagabia, un poblet encantador, amb cases i carrers empedrats, típicament pirinenc, una de les portes d'entrada a la selva, des de la vall de Zaraitzu (Salazar) i des d'allí planegem diverses excursions.
Dijous, 30 d'octubre. Matí de passejada pel cor de la fageda. Ens enfilem, en cotxe, per una petita carretera que uneix Otsagabia amb l'Ermita de Nuestra Sra. de las Nieves y las Casas de Irati. En arribar al punt més alt del port d'Abodi, l'anomenat Paso de Tapla, ens aturem a contemplar la silueta, perfectament dibuixada en un cel ben blau, del Pirineu aragonès i navarrès, amb el Petrechema i la Taula dels Tres Reis com a pics destacats. Iniciem tot seguit el descens pel vessant nord, fins al fons de la vall, a tocar de l'ermita, on hi ha un aparcament i una caseta d'informació. Després de pagar la corresponent taxa d'accés al bosc, ens deixem aconsellar per guarda, que ens recomana una excursió circular fins al petit embassament de Koixta, per l'anomenat Camí Vell, ja que era el que s'utilitzava per arribar a l'embassament quan no hi havia pista forestal. El camí s'endinsa pel bosc, a través d'un sender força abrupte, que segueix, en bona part, el curs del riu Urtxuria. El sòl és una immensa catifa de fulles, de roig i ocre, però a les copes dels arbres queda encara molt de verd, senyal que la tardor no està prou avançada.
Poc abans d'arribar a l'embassament, el sender enllaça amb la pista forestal, de la qual recorrem un petit tram. La tornada la farem per un altre sender local, més obert, però de gran atractiu. Després d'un lleuger ascens, arribem a una planura, els rasos d'Akerreria. A partir d'aquí, iniciem un acusat descens, de nou pel mig de la fageda, fins a l'ermita i les Casas de Irati. És l'hora de dinar i allà hi tenim un restaurant, de manera que ens hi fiquem. Hi ha un ambient càlid i alegre i l'entrepà i la copa de vi que ens prenem se'ns posen de meravella, com a colofó de l'excursió.
Divendres, 31 d'octubre. Volem pujar a l'Orhi (2.021 metres), el dos mil més occidental del Pirineu, muntanya màgica dels navarresos, plena d'històries i llegendes. És una muntanya altiva, de formes rotundes, piramidals, que per la seva privilegiada situació i el seu aïllament, esdevé l'autèntic rei d'Irati, vigilant i protector d'una de les grans joies de Navarra.
Hi volem pujar des de França, abordant-lo pel cantó nord-oest. A causa d'un problema logístic, sortim tard d'Otsagabia i el camí fins a l'inici de l'excursió és força llarg. Hem d'anar fins als Chalets d'Irati, unes cabanes a tocar de l'estació d'esquí nòrdic i allà agafem una carretera fins a l'inici d'una pista forestal. Tenim el cim al nostre davant i comencem a caminar quan són ja quarts de dotze del migdia.
El primer tram de l'excursió planeja entre prats de pastura, fins que es comença a enfilar, en una dura pujada, fins al pic Zazpigaina (1.765 metres), avantasala de l'Orhi. L'ascens s'acaba en una llarga i estreta cresta rocosa, fins al punt més alt. Som en un esplèndid mirardor de la Selva d'Irati que, des d'aquí, comença a lluir els seus colors ocres i torrats de tardor.
Ara tocaria anar a buscar la cresta d'ascens a l'Orhi, que ens queda just al davant. A primera vista, però, el camí sembla inaccessible, Ens hi apropem, però no ho veiem clar, de manera que decidim deixar-ho córrer i tornar enrere. Tot baixant del Zazpigaina, ens trobem una senyora francesa que ens comenta que el pas del Zazpigaina cap a l'Orhi és una mica exposat. Ho deixarem per una propera ocasió, i buscarem una ruta alternativa.
Baixem, una mica pel dret, fins al fons de la vall i anem fins al lloc on tenim aparcat el cotxe per la llera d'un rierol, seguint el GR-10.
A la tornada cap a Otsagabía, passem per la bonica ciutat de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port, on visitem la ciutadella i el pont romà.
Dissabte, 1 de novembre. Abans de deixar Otsagabía, fem una excursioneta matinal fins al santuari de Nostra Senyora de Muskilda, una ermita romànica del segle XII, situada dalt d'un turó, a uns quatre quilòmetres del poble. Hi ha un sender circular, el camí vell a Irati i Muskilda, que comença darrera la immensa església. El camí d'anada, que prenem cap a l'esquerra, és preciós i s'endinsa per la fageda, cobert per un espès matalàs vermell de fulles caigudes. Caminem en silenci, per escoltar el so rítmic amb el qual les gotes de rosada impacten contra la catifa de fulles, acompanyat, de tant, en tant, pel frec d'alguna nova fulla que es deixa caure.
La tornada, des de l'ermita, la fem per un sender empedrat, de fort pendent, que ràpidament ens deixa de nou a l'entrada del poble.
Això sí, no marxarem d'Otsagabía sense haver passat per la Sagardería a menjar-nos un fantàstic "chuletón".
Poc abans d'arribar a l'embassament, el sender enllaça amb la pista forestal, de la qual recorrem un petit tram. La tornada la farem per un altre sender local, més obert, però de gran atractiu. Després d'un lleuger ascens, arribem a una planura, els rasos d'Akerreria. A partir d'aquí, iniciem un acusat descens, de nou pel mig de la fageda, fins a l'ermita i les Casas de Irati. És l'hora de dinar i allà hi tenim un restaurant, de manera que ens hi fiquem. Hi ha un ambient càlid i alegre i l'entrepà i la copa de vi que ens prenem se'ns posen de meravella, com a colofó de l'excursió.
Divendres, 31 d'octubre. Volem pujar a l'Orhi (2.021 metres), el dos mil més occidental del Pirineu, muntanya màgica dels navarresos, plena d'històries i llegendes. És una muntanya altiva, de formes rotundes, piramidals, que per la seva privilegiada situació i el seu aïllament, esdevé l'autèntic rei d'Irati, vigilant i protector d'una de les grans joies de Navarra.
Hi volem pujar des de França, abordant-lo pel cantó nord-oest. A causa d'un problema logístic, sortim tard d'Otsagabia i el camí fins a l'inici de l'excursió és força llarg. Hem d'anar fins als Chalets d'Irati, unes cabanes a tocar de l'estació d'esquí nòrdic i allà agafem una carretera fins a l'inici d'una pista forestal. Tenim el cim al nostre davant i comencem a caminar quan són ja quarts de dotze del migdia.
El primer tram de l'excursió planeja entre prats de pastura, fins que es comença a enfilar, en una dura pujada, fins al pic Zazpigaina (1.765 metres), avantasala de l'Orhi. L'ascens s'acaba en una llarga i estreta cresta rocosa, fins al punt més alt. Som en un esplèndid mirardor de la Selva d'Irati que, des d'aquí, comença a lluir els seus colors ocres i torrats de tardor.
Ara tocaria anar a buscar la cresta d'ascens a l'Orhi, que ens queda just al davant. A primera vista, però, el camí sembla inaccessible, Ens hi apropem, però no ho veiem clar, de manera que decidim deixar-ho córrer i tornar enrere. Tot baixant del Zazpigaina, ens trobem una senyora francesa que ens comenta que el pas del Zazpigaina cap a l'Orhi és una mica exposat. Ho deixarem per una propera ocasió, i buscarem una ruta alternativa.
Baixem, una mica pel dret, fins al fons de la vall i anem fins al lloc on tenim aparcat el cotxe per la llera d'un rierol, seguint el GR-10.
A la tornada cap a Otsagabía, passem per la bonica ciutat de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port, on visitem la ciutadella i el pont romà.
Dissabte, 1 de novembre. Abans de deixar Otsagabía, fem una excursioneta matinal fins al santuari de Nostra Senyora de Muskilda, una ermita romànica del segle XII, situada dalt d'un turó, a uns quatre quilòmetres del poble. Hi ha un sender circular, el camí vell a Irati i Muskilda, que comença darrera la immensa església. El camí d'anada, que prenem cap a l'esquerra, és preciós i s'endinsa per la fageda, cobert per un espès matalàs vermell de fulles caigudes. Caminem en silenci, per escoltar el so rítmic amb el qual les gotes de rosada impacten contra la catifa de fulles, acompanyat, de tant, en tant, pel frec d'alguna nova fulla que es deixa caure.
La tornada, des de l'ermita, la fem per un sender empedrat, de fort pendent, que ràpidament ens deixa de nou a l'entrada del poble.
Això sí, no marxarem d'Otsagabía sense haver passat per la Sagardería a menjar-nos un fantàstic "chuletón".
