dissabte, 22 de novembre del 2014

Tardor a la selva d'Irati



Arriba final d'any i ens queden encara uns dies de vacances que volem destinar a gaudir dels colors de la tardor. I el destí que escollim és la selva d'Irati, una de les fagedes més grans d'Europa, que cobreix quatre valls pirinenques, a cavall de Navarra i França.
Ens instal·lem a Otsagabia, un poblet encantador, amb cases i carrers empedrats, típicament pirinenc, una de les portes d'entrada a la selva, des de la vall de Zaraitzu (Salazar) i des d'allí planegem diverses excursions.



Dijous, 30 d'octubre. Matí de passejada pel cor de la fageda. Ens enfilem, en cotxe, per una petita carretera que uneix Otsagabia amb l'Ermita de Nuestra Sra. de las Nieves y las Casas de Irati. En arribar al punt més alt del port d'Abodi, l'anomenat Paso de Tapla, ens aturem a contemplar la silueta, perfectament dibuixada en un cel ben blau, del Pirineu aragonès i navarrès, amb el Petrechema i la Taula dels Tres Reis com a pics destacats. Iniciem tot seguit el descens pel vessant nord, fins al fons de la vall, a tocar de l'ermita, on hi ha un aparcament i una caseta d'informació. Després de pagar la corresponent taxa d'accés al bosc, ens deixem aconsellar per guarda, que ens recomana una excursió circular fins al petit embassament de Koixta, per l'anomenat Camí Vell, ja que era el que s'utilitzava per arribar a l'embassament quan no hi havia pista forestal. El camí s'endinsa pel bosc, a través d'un sender força abrupte, que segueix, en bona part, el curs del riu Urtxuria. El sòl és una immensa catifa de fulles, de roig i ocre, però a les copes dels arbres queda encara molt de verd, senyal que la tardor no està prou avançada.



Poc abans d'arribar a l'embassament, el sender enllaça amb la pista forestal, de la qual recorrem un petit tram. La tornada la farem per un altre sender local, més obert, però de gran atractiu. Després d'un lleuger ascens, arribem a una planura, els rasos d'Akerreria. A partir d'aquí, iniciem un acusat descens, de nou pel mig de la fageda, fins a l'ermita i les Casas de Irati. És l'hora de dinar i allà hi tenim un restaurant, de manera que ens hi fiquem. Hi ha un ambient càlid i alegre i l'entrepà i la copa de vi que ens prenem se'ns posen de meravella, com a colofó de l'excursió.



Divendres, 31 d'octubre. Volem pujar a l'Orhi (2.021 metres), el dos mil més occidental del Pirineu, muntanya màgica dels navarresos, plena d'històries i llegendes. És una muntanya altiva, de formes rotundes, piramidals, que per la seva privilegiada situació i el seu aïllament, esdevé l'autèntic rei d'Irati, vigilant i protector d'una de les grans joies de Navarra.



Hi volem pujar des de França, abordant-lo pel cantó nord-oest. A causa d'un problema logístic, sortim tard d'Otsagabia i el camí fins a l'inici de l'excursió és força llarg. Hem d'anar fins als Chalets d'Irati, unes cabanes a tocar de l'estació d'esquí nòrdic i allà agafem una carretera fins a l'inici d'una pista forestal. Tenim el cim al nostre davant i comencem a caminar quan són ja quarts de dotze del migdia.
El primer tram de l'excursió planeja entre prats de pastura, fins que es comença a enfilar, en una dura pujada, fins al pic Zazpigaina (1.765 metres), avantasala de l'Orhi. L'ascens s'acaba en una llarga i estreta cresta rocosa, fins al punt més alt. Som en un esplèndid mirardor de la Selva d'Irati que, des d'aquí, comença a lluir els seus colors ocres i torrats de tardor.
Ara tocaria anar a buscar la cresta d'ascens a l'Orhi, que ens queda just al davant. A primera vista, però, el camí sembla inaccessible, Ens hi apropem, però no ho veiem clar, de manera que decidim deixar-ho córrer i tornar enrere. Tot baixant del Zazpigaina, ens trobem una senyora francesa que ens comenta que el pas del Zazpigaina cap a l'Orhi és una mica exposat. Ho deixarem per una propera ocasió, i buscarem una ruta alternativa.



Baixem, una mica pel dret, fins al fons de la vall i anem fins al lloc on tenim aparcat el cotxe per la llera d'un rierol, seguint el GR-10.
A la tornada cap a Otsagabía, passem per la bonica ciutat de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port, on visitem la ciutadella i el pont romà.



Dissabte, 1 de novembre. Abans de deixar Otsagabía, fem una excursioneta matinal fins al santuari de Nostra Senyora de Muskilda, una ermita romànica del segle XII, situada dalt d'un turó, a uns quatre quilòmetres del poble. Hi ha un sender circular, el camí vell a Irati i Muskilda, que comença darrera la immensa església. El camí d'anada, que prenem cap a l'esquerra, és preciós i s'endinsa per la fageda, cobert per un espès matalàs vermell de fulles caigudes. Caminem en silenci, per escoltar el so rítmic amb el qual les gotes de rosada impacten contra la catifa de fulles, acompanyat, de tant, en tant, pel frec d'alguna nova fulla que es deixa caure.
La tornada, des de l'ermita, la fem per un sender empedrat, de fort pendent, que ràpidament ens deixa de nou a l'entrada del poble.
Això sí, no marxarem d'Otsagabía sense haver passat per la Sagardería a menjar-nos un fantàstic "chuletón".

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Pel PR de Taradell


Dissabte, 4 d'octubre. Volem fer una sortida matinal, aprofitant que pronostiquen bon temps i escollim una excursió propera: el sender de petit recorregut de Taradell (PR-C-42).
Sortim d'hora i poc després de les vuit del matí ja som a Taradell. De moment, la boira ens embolcalla, mentre busquem l'inici del sender, al costat de l'església de Sant Genís.
El recorregut comença a la Font Gran, prop de la riera de Taradell, un espai molt ben arranjat i en el qual, quan la calor és intensa, es deu estar molt bé. En destaca un enorme plàtan centenari, catalogat com a arbre monumental.
Deixem la Font Gran i sortim del poble per la carretera que uneix Vic amb Viladrau. Uns metres més enllà, la deixarem per enfilar-nos cap a una antiga pedrera, la pedrera d'en Pujol. Nosaltres anem guanyant alçada mentre la plana continua completament coberta per la boira.
Ens acostem cap al mas del Pujol, a tocar del qual descansa un altre arbre catalogat com a monumental. En aquest cas, es tracta d'una majestuosa alzina.



Seguim fent camí, vorejant la urbanització de La Roca i ens comencem a endinsar al bosc, en direcció al punt més alt del recorregut. Abans d'arribar-hi, però, ens desviarem cap a la dreta, per anar a visitar les Cuines d'en Rocaguinarda, Es tracta d'unes baumes, al peu d'una cinglera, on sembla que acostumava a amagar-se el famós bandoler d'Oristà, en Perot Rocaguinarda.
Ara sí que ens dirigim, bosc amunt, fins al punt més elevat del nucli de Taradell, el puig de l'Enclusa, de 868 metres. El bosc es troba literalment farcit de bolets, tots dolents, això sí. Els bons ja deu fer temps que són al cistell d'algun boletaire!



Des del capdamunt del turó, un balcó acinglerat, en forma d'enclusa de ferrer, d'aquí el seu nom, tenim bones vistes, tot i que a contrallum, de la zona de les Guilleries i del Montseny. Allí fem una parada per esmorzar, tot contemplant, just davant nostre, l'altre punt culminant del PR, el Castell de Taradell, la nostra propera fita. Una placa, amb les paraules d'un poeta local, Mossèn Vilacís, fa referència a aquests dos emblemes del terme:

Gegants de Pedra Viva
“Cimals del nostre terme! Gegants de pedra viva! 
Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva
Mirant-nos a la cara: l’ Enclusa i el Castell
Sou vida i sou guiatge del llibre de la història
forjada de proeses, amb rims d’amor i glòria.
Per fills que antany vivien al nostre Taradell”
Per anar al Castell haurem de baixar de nou fins a la carretera, al punt anomenat collada de Mansa, creuar-la i, per una pista forestal i un corriol, remuntar de nou fins als 803 metres, alçada a la qual s'assenta el castell. enfilat sobre una plataforma rocosa en forma de popa d'un vaixell. El castell, documentat des del segle IX i del qual encara es conserven força bé les muralles, constitueix un magnífic mirador del poble, si els boires ho permeten.
Ens allunyem del castell, en direcció a la Vallmitjana i Goitallops i passem per un dels trams més bonics del sender, un camí estret entre grans lloses de gresos grisos i balmes, antigament habitades. Al final d'aquest camí, anem a raure a una pista ampla, que coincideix amb el GR2, la qual es fa una mica més monòtona. La pista rep el nom de camí del Pi Gros de la Vallmitjana, i encara conserva les restes del pobre pi, encalçat per un llamp l'any 1960 i acabat de rematar en el gran incendi forestal de l'any 1983.  Tot aquest tram de camí es troba acolorit pel taronja de les cireretes de pastor, fruits de l'arboç, molt abundant a la zona.
Ens acostem ara a l'extrem de l'urbanització de Goitallops. Un sender ens condueix fins a la plaça de l'Everest. on un monument commemora la primera expedició catalana a l'Everest, l'any 1985, el cap de la qual, Conrad Blanch, estava molt vinculat a Taradell.  Ens apropem fins al monument i, en veure que se'ns fa tard, decidim abandonar el PR i escurçar el camí tot creuant l'urbanització. Arribem així més ràpidament al poble i ens adonem que, amagat darrera l'església hi ha un magnífic campanar romànic.
La resta del PR quedarà pendent per a una altra sortida.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

De l'Estany de Sant Maurici a l'Estany de Bergús



Dijous, 25 de setembre. Hem fet nit a Espot, amb l'objectiu de pujar al Gran Tuc de Colomèrs, però al final, haurem de rebaixar les nostres expectatives inicials.
Ens llevem que encara és ben fosc i després d'esmorzar, quan ja comença a clarejar, ens dirigim en cotxe fins a l'aparcament de Prat de Piarró, porta d'entrada al parc nacional. A partir d'aquí, haurem de continuar a peu. Ho hem de fer així perquè els taxis del parc no comencen a circular fins a les nou del matí.


Engegem a quarts de vuit, a un ritme intens, amb l'objectiu d'entrar ràpidament en calor, perquè la temperatura és gèlida per aquests verals. El camí està en bona part adaptat per a minusvàlids i és esplèndid. Al cap de poc, el sol ja comença a treure el nas pel darrere dels Encantats. En poc més de 40 minuts arribem a l'ermita de Sant Maurici i des d'allí ens encaminem cap al Refugi Ernest Mallafré. Al darrere, per un corriol que deixa a la seva dreta l'Estany de Sant Maurici, ens enfilem cap al Portarró d'Espot. Mentre caminem, gaudim d'un espectacular fons de pantalla, amb les Agulles d'Amitges com a grans protagonistes. 


Una hora més i trobem un encreuament de camins. El de la nostra dreta ens portaria fins al mirador de l'estany i el refugi d'Amitges. Nosaltres prenem el de l'esquerra, en direcció al Portarró. El pendent es fa més exigent i triguem ben bé una altra hora a assolir la vall del Portarró. La panoràmica és esplèndida, amb el Portarró d'Espot a la nostra dreta i l'Agulla del Portarró i el ferotge Subenuix a l'esquerra. Encara em costa de creure que l'arribés a pujar! Al fons, observem ja el Gran Tuc de Colomèrs, amb aparença inaccessible!
Portem ja gairebé tres hores de camí, de manera que fem una pausa per esmorzar. L'entorn és esplèndid i el dia, immillorable. El cel té un color blau intens, damunt del qual els perfils de les muntanyes es dibuixen amb una nitidesa poc habitual.


Havent esmorzat, baixem uns metres en direcció a l'Estany Llong, per anar a buscar un corriol a mà dreta, Per aquest caminoi, força aeri, anirem planejant, per tal de donar la volta, des de les alçades, a l'Estany Redó. No és un camí complicat, però cal anar amb compte, la qual cosa fa que la nostra marxa s'alenteixi. Així doncs, triguem ben bé una altra hora en arribar a l'Estany de Bergús, al peu del Tuc de Bergús i del Gran Tuc de Colomèrs. A mig camí, ens emportem una agradable sorpresa: quatre o cinc isards són al nostre davant i en adonar-se de la nostra presència, s'allunyen muntanya amunt, però sense massa presses, de manera que els podem contemplar ben a pleret.
Són les dotze del migdia i ens queda encara el tram més dur de l'ascens, ja que ara comença un mar de blocs de granit d'aquells que m'agraden tant. Dues hores, pel cap baix, fins al cim, i després tota la baixada. Intuïm que se'ns farà fosc i decidim deixar-ho per a una altra ocasió. Les muntanyes sempre hi són i cal afrontar els reptes amb seny.
Seiem una estona a la riba de l'estany, però hi fa un vent molt poc agradable i ben aviat iniciem el retorn, tot desfent el camí d'anada. Altre cop una hora fins al Portarró i gairebé una altra hora fins a l'encreuament de camins. Allí decidim que podem arribar-nos fins al mirador de l'estany, per dinar. Cal dir que, fins a aquest moment, no hem trobat ni una ànima.


Al camí del mirador, ja comencem a trobar algun excursionista. Havent dinat, seguim en direcció a l'estany de Ratera. Abans d'arribar-hi, ens desviem un moment a la dreta, pel GR-11, fins a les envistes de l'estany de les Obagues de Ratera. Tornem enrere i passem pel costat d'una bassa, que l'antiga guarda del refugi d'Amitges, Núria Garcia Quera, anomena el "Jardí Xinès", per la profusió de joncs que hi creixen. Arribem a la pista principal, que a l'esquerra ens conduiria cap al refugi d'Amitges. Nosaltres girem a la dreta, cap a Sant Maurici, tot seguint la pista, a la dreta de l'estany de Ratera, fins que, en un desviament a la dreta, prenem el corriol cap a la cascada de Ratera i l'estany de Sant Maurici.
En arribar a l'estany, descansem una estona, davant de la presència imponent dels Encantats. Són quarts de sis de la tarda, però el cel encara manté el color blau intens que ha tingut durant tot el dia. Ni un núvol li ha pogut plantar cara.


Ens queden encara més de quaranta minuts de trajecte fins a l'aparcament, on arribem prop de les set de la tarda. En total han estat més de vint-i-cinc quilòmetres de recorregut i prop de 1.100 metres de desnivell. És cert que no hem fet cim, però ha estat una sortida magnífica en el marc d'un dia esplèndid.