Montnegre Carener

Diumenge, 5 d'abril. És diumenge de Pasqua, i com marca la nostra tradició personal, aprofitarem el dia per fer una excursió. I ho farem recuperant un projecte que tenim molt abandonat: el dels sostres comarcals.  Avui li tocarà el torn a un cim ben poc conegut i ben particular: el Turó d'en Vives, sostre comarcal del Maresme.  El Turó d'en Vives forma part de la serra del Montnegre, que separa la plana del Vallès del litoral del Maresme.  Aquí la toponomia veritablement recrea el territori en paraules, ja que tota la muntanya està entapissada d'espessos boscos, sobre un sòl pissarrós, que la converteixen en un indret fosc i ombrívol. Per accedir al punt d'inici de l'excursió haurem d'anar fins a Sant Celoni i allí, agafar una pista forestal en molt bon estat, que segueix el GR-5 fins a Sant Martí de Montnegre, antic nucli al voltant de l'església.

Farem una ruta circular, amb inici i final en aquest punt, marcada com a sender local SL-C-103, a la qual introduirem una petita variant, per tal d'arribar al sostre comarcal que ens hem marcat com a objectiu.

El primer tram ascendeix gradualment, per un agradable caminet entre sureres, alzines i roures. La vegetació és espessa i per tant, gaudirem de poques panoràmiques, però de tant en tant, alguna clariana ens permetrà albirar algunes vistes interessants del Montseny i del castell de Montsoriu.

Després d'abandonar per uns moments el sender local i d'haver fet una parada per esmorzar, localitzem el corriol que s'enfila fins al turó. Sense cap sensació d'anar a fer un cim, algunes fites disperses ens van conduint, entre espessa vegetació, fins a una petita clariana del bosc, on, per esvair qualsevol dubte, abunden els senyals que indiquen que hem fet el cim! És el cim més estrany que he vist mai, envoltat d'arbres per tot arreu, però tot i així, és un indret especial, on s'hi respira una estranya sensació de pau.

Desfem el camí d'ascens al cim i anem a recuperar el sender local. A partir d'ara, la resta del trajecte serà pla i avall. La vegetació canvia una mica i a les sureres, amb els troncs ben despullats, s'hi afegeixen els castanyers i avellaners. Travessem una zona amb profusió de troncs tallats, amb l'agradable sensació de ser en un bosc ben viu i cuidat.

La pista ens porta ara fins a l'altre punt culminant de la serra, el Turó Gros o de la Telefonista, on la toponimia de ben segur fa referència a l'altíssima torre metàl·lica de guaita, destinada a la prevenció dels incendis forestals. Les vistes des del capdamunt deuen ser espectaculars, però malauradament no s'hi pot pujar, així que continuem el nostre camí.El corriol es fa ara més estret i la vegetació més espessa. A l'estiu deu semblar talment un túnel, fosc i humit com el nom de la serra. Aviat, però, desemboquem a una pista ampla, que ens condueix fins a la petita capella de Santa Maria de Montnegre, totalment reconstruïda. Al costat de la capella descansen les restes de l'antic roure monumental de Santa Maria, al qual un temporal de vent i neu va abatre l'any 2010, després de més de 100 anys. Un plançó intenta prendre'n el relleu, però sens dubte ho tindrà difícil.



El darrer tram del trajecte, de retorn a Sant Martí, el farem per la pista forestal que l'uneix amb l'antic poble d'Hortsavinyà. Pel camí trobarem un altre arbre de dimensions monumentals, l'Alzina Grossa, feliçment encara dempeus, tot i que amb dificultats.
Arribem a Sant Martí a quarts de dues. És hora de dinar i a l'antic hostal, avui convertit en restaurant, ens obsequiem amb un excel·lent arròs de muntanya, que posa el colofó a aquest diumenge de Pasqua.

De La Guixa a la Creu de la Miranda

Dissabte, 28 de febrer. Fa un dia esplèndid, amb excel·lent visibilitat, així que s'imposa cercar un bon mirador, però que quedi prop de casa, ja que ens llevem tard i fem un bon esmorzar abans de posar-nos a caminar.

Finalment escollim la Creu de la Miranda, situada en un turó al capdamunt de la Serra del Vilar, que fa de terme entre Muntanyola i Vic. Hi accedirem des de La Guixa.

El camí comença al costat de la parròquia de Sant Esteve de Sentfores, per un corriolet que, deixant a la dreta el cementiri, enllaça amb una pista encimentada. Gairebé tot el recorregut transcorrerà per pista, enmig d'un paisatge molt humanitzat, de camps de conreu i masies.

Només de començar, trobem a la nostra dreta la creu del Pujolar, de ferro, a pocs metres de l'històric mas del mateix nom. Seguim caminant, esguardats per dos dels principals turons de la plana, Sant Sebastià i la Creu de Gurb. A la nostra dreta i en primer terme, queden les restes de l'antiga parròquia de Sant Martí de Sentfores, molt abandonada.

Força més endavant, en zona més boscosa, trobem la masia de Can Fontarnau, esmantada ja al segle XII i al seu costat, la capella de Santa Margarida, a la qual s'arriba per un caminet flanquejat per elegants xiprers. L'ermita és d'origen romànic, però molt reformada. De fet, sembla que en el seu origen estava situada en un altre indret, i no estava dedicada a Santa Margarida, sinó a Santa Cecília.

Uns metres més enllà, a la dreta del camí, s'assenta una altra masia, la Caseta de Fontarnau, del segle XVI. Actualment forma part de l'Espai de l'Actor, un centre internacional dedicat a l'ensenyament, la investigació i la creació de les arts dramàtiques.

A partir d'aquest punt, la pista comença a fer grans llaçades, a mesura que anem guanyant alçada. 

Quan sortim del bosc i la pista torna a planejar, podem contemplar a la nostra dreta una bona panoràmica dels serrats de Muntanyola, amb la casa de Sobrebosc en primer terme. I a l'esquerra, el corriol que s'enfila ja fins a la Creu de la Miranda. La creu està en força mal estat, molt esquerdada, però el mirador és realment excepcional. A 360º al nostre voltant, la vista abasta bona part del Pirineu Oriental, des del Port del Compte fins al Canigó, el Puigsacalm i Bellmunt, tots els altiplans del Collsacabra i tot el massís del Montseny. I als nostres peus, tota la Plana de Vic. En primer terme, a pocs metres d'on som, hi ha la masia de la Miranda, actualment un allotjament rural, que dóna nom al turó, La visibilitat és esplèndida pel cantó nord i una mica menys cap al sud, però relament ha estat un encert pujar i el dia ens ha acompanyat. Ara ens toca desfer el camí fins al punt de sortida, sense entrenenir-nos, que cal ser a casa a l'hora de dinar.

Matagalls hivernal

Diumenge, 15 de febrer. Volíem fer una sortida hivernal pel Pirineu, amb ganes de trepitjar una mica de neu. Les previsions meteorològiques, però, són dolentes, així que ens quedarem més a prop de casa i farem una excursioneta pel Montseny, on acabarem trepitjant més neu de la que imaginàvem.

Pujarem per la ruta tradicional, pel GR 5.2, però introduirem una variant a la baixada. Quan aparquem a Collformic, poc abans de les 9 del matí, ja hi ha força cotxes. El dia és gris i fred, i al cim ja s'hi comença a ajeure la boira habitual.

Després de saludar uns vedells molt bonics, iniciem el primer tram de forta pujada, per la Carena dels Roures, que posa en evidència la nostra falta d'entrenament. Quan el camí comença a planejar una mica, obsevem que bona part de la muntanya està esquitxada de clapes de neu. De fet, en els indrets més obacs, el camí presenta força gruixos de neu, ben glaçada, i ens cal anar amb molt de compte per no relliscar.



En apropar-nos al cim, observem que la boira ja se n'ha apoderat completament i amb prou feines en distingim la creu. Al capdamunt fa un vent gèlid i ens hi quedem ben poca estona, ja que tampoc no podem gaudir de les vistes. Només de tant en tant, la boira escampa uns segons i ens deixa entreveure un Pirineu tacat de blanc.



La baixada la farem pel PR-C 205, en direcció a Sant Segimon. En començar el descens, cauen algunes volves de neu i fa un fred intens. Hauríem d'aturar-nos a esmorzar, però ho ajornem fins a trobar un recer on puguem estar una mica còmodes.
El camí segueix una de les carenes que surten de Matagalls, en direcció oest. A mesura que perdem alçada i escampa la boira, podem veure que es tracta d'una carena ampla i herbada, molt agradable de fer. Ens enfilem fins al collet de la Font, just al costat de la Font de Matagalls i seguim endavant. Poc abans d'arribar al Turó de San Segimon trobem un racó del camí, protegit per uns quants arbres, on ens aturem a esmorzar.



La carena s'acaba just al Turó de Sant Miquel, on, gairebé penjant del penya-segat, trobem la petita ermita de Sant Miquel dels Barretons, de pedra, molt austera, construïda probablement per un ermità de Borgonya, anomenat Miquel, al segle XVI. El sobrenom dels barretons, segons la llegenda, prové d'uns barrets de palla que s'hi guardaven i que guarien del mal de cap qui se'ls posava. Està situada en un indret espectacular, amb grans vistes i amb Viladrau als seus peus. 



I just sota el cingle s'alça el santuari de Sant Segimon. Un camí encimbellat ens porta fins a la pista que hi condueix. L'edificació actual, en fase de restauració i amb l'accés restringit, data del segle XVIII, però es troba al costat d'una cova on, segons la llegenda, va fer penitència, al segle XIII, el jove Segimon, fill del rei de Borgonya.
Atès que no podem accedir al santuari, encarem la pista que ens portarà de tornada a Collformic, després de travessar la bonica àrea al voltant del Torrent dels Rentadors, totalment coberta de neu.



Arribem a Collformic a quarts de dues i, com que ja és hora de dinar, ens aturarem a El Brull. Al costat de la bella església romànica hi ha el restaurant Can Pasqual, on posarem fi a la jornada muntanyenca amb un bon dinar.