Inici de 2018 al Serrat Llobater

Dilluns, 1 de gener. Com tenim per costum, començarem l'any amb l'ascens a un cim. En aquesta ocasió, n'escollim un de ben proper, el Serrat Llobater. Però a diferència de les altres ocasions, aquesta vegada no hi pujarem sols. El nostre club excursionista, els Bandolers de Sant Feliu Sasserra, han programat un ascens per a tothom que s'hi vulgui apuntar.

Així doncs, a les deu del matí, una hora prudent, tenint en compte que tots hem allargat les celebracions d'inici de l'any, ens trobem al Parc dels Castanyers, a punt per començar la caminada. Fa un dia esplèndid, assolellat i amb temperatura suau, que convida a no quedar-se a casa.

Comencem a caminar i el grup de seguida s'esponja. Som gairebé una trentena de persones i dos gossos, que no paren d'empaitar-se entre les cames dels excursionistes. La primera part del camí, per pista forestal, és planer i en baixada, i recórre indrets que tot just s'estan començant a recuperar del devastador incendi de l'any 2012. Passem pel costat d'alguns dels masos del terme, fins que arribem a la gran masia de Badia, casalot que forma part del patrimoni cultural de Sant Feliu i que està en un lamentable estat d'abandonament.

A partir d'aquí, el camí comença a pujar, primer entre camps i després per corriols boscosos, fins a assolir el cim. El Serrat Llobater, de 695 metres, és el punt més alt del municipi, situat al límit amb la població de Santa Maria de Merlès, a la comarca del Berguedà. Al seu capdamunt, especialment en dies com avui, es pot gaudir d'una àmplia panoràmica, que abasta des del Montseny al Pirineu, passant per Montserrat.

En arribar, ens rep l'estelada que hissen cada 11 de setembre els Bandolers. Les ventades dels darrers dies, però, han fet estralls i l'han feta baixar del seu pal i cal arbitrar una solució de compromís abans de fer la foto de rigor. 

Brindem amb cava pel nou any, fem la foto i, sense esperar la resta del grup, desfem el camí d'anada fins al poble, que toca fer el dinar!

D'Estamariu a Bescaran

Diumenge, 29 d'octubre. Passem la nit de dissabte a diumenge a l'encantador Hotel Cal Teixidó d'Estamariu i aprofitem un esplèndid matí de diumenge per fer una petita excursió circular entre Estamariu i Bescaran. Comencem la ruta just a l'entrada del poble, i abans de posar-nos a caminar, visitem una petita joia, l'església romànica de Sant Vicenç, del segle XI. Es tracta d'un magnífic temple de tres naus en planta basilical, amb restes de pintures romàniques originals al seu interior. Són les úniques que es conserven al seu lloc en tot l'Alt Urgell. Ens van recordar les que vam veure a Sant Serni de Baiasca, al Pallars i, com allà, ens vam preguntar què passarà el dia que el veí que té cura de l'església ja no hi sigui.

Sortint de l'església, agafem un camí a la dreta de la carretera, que deixa el poble al nostre darrere. Està marcat en groc i ens portarà fins a Bescaran pel camí del Molí i el Forn. El primer tram fa baixada, fins a creuar el Torrent del Coll, per un pont romànic. Ens endinsem llavors per un corriol boscós i humit, una mica llòbrec, que corre paral·lel al canal del Torrent. Un grup de gent que ens precedien decideixen girar cua ja que troben el camí massa fangós. Nosaltres, però, seguim endavant i superat el fangueig, abandonem el bosc i comencen a ascendir, ja en ple sol. Hem de superar força desnivell, però ho fem de manera gradual i còmoda, fins que el camí comença a planejar i Bescaran apareix en la llunyanyia. El nom de Bescaran em recorda algunes llegendes d'Amades que havia llegit quan era petita, en que es contaven diverses coses sobre els habitants del poble, totes encaminades a tractar-los de ximples. Em pregunto què hi trobarem.



En arribar a Bescaran ens rep l'estilitzat campanar romànic de l'antiga església de Sant Martí. És l'únic vestigi que queda dret de l'antiga església preromànica de Sant Martí i s'aixeca, isolat, al costat del cementiri, fent de guaita del poble. Ens arribem fins als carrerons costeruts de Bescaran i hi fem una volta. Està molt tranquil i tret d'alguns gossos i gats, no veiem més de tres persones. Tenim una conversa breu sobre la collita de tomàquets amb una senyora molt amable que té cura del seu hort. A jutjar pel que hem vist, els bescaranesos contemporanis no mereixen pas l'apel·latiu de ximples.
La tornada cap a Estamariu la farem seguint un tram d'El Camí (la ruta de senderisme cultural entre els diversos territoris de parla catalana), que uneix la comarca del Capcir amb l'Alt Urgell, travessant el Principat d'Andorra. El sender, assolellat i amb fantàstiques vistes de la serra del Cadí, ens deixa de nou a Estamariu en poc més d'una hora, just a temps per fruir del deliciós arròs de muntanya de Cal Teixidó.

Al Pic de Montarenyo

Dissabte, 26 d'agost. És el cap de setmana de l'excursió d'estiu dels Camalluents. Aquesta vegada ens allotgem a Tavascan, el darrer poble de la Vall de Cardós. El cim que volem pujar és el pic de Montarenyo, de 2.618 metres, situat molt a prop de la frontera amb la regió occitana de l'Arieja.

Com de costum, el dissabte ens llevem ben d'hora, abans de les sis del matí, ja que com diu el nostre sherpa, qui es lleva quan s'ha de llevar arriba al cim a l'hora que s'hi ha d'arribar! Des de Tavascan tenim un bon en tram en cotxe de pista forestal fins al punt d'inici de l'excursió, que engegem poc abans de les vuit del matí, en un aparcament just al costat de la Font de la Costa.

La primera part del camí segueix el GRT-4, un sender transfronterer, que va ser un dels camins de l'exili durant la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Anem pujant gradualment i còmodament, en la fresca matinal, fins a assolir el primer estany del dia, l'estany Xic, que no es veu tan petit com el seu nom indica, ja que forma sistema amb l'estany del Port, molt més gran. Déu n'hi do de l'aigua que hi ha, tot i la sequera d'aquest estiu etern. Els voregem per la seva dreta, deixant enrere una passera de fusta per la qual passarà el camí de tornada.

Al final de l'estany, abandonem el GR, que segueix amunt, per anar a creuar la frontera al port de Tavascan, i ens desviem cap a l'esquerra, per abordar el tram de més pendent del dia. La costa és força feixuga i a més, ja ens ha encalçat el sol i comencem a tenir calor. Però al capdamunt hi ha premi: el bonic estanyet de Montarenyo, al costat del qual farem la primera parada del dia, per esmorzar.

Un cop recuperades les forces, continuem enfilant la carena i en poca estona, assolim el cim del Montarenyo. Les vistes són esplèndides i entre els pics del voltant destaca, per la seva magnitud la peculiar silueta del Montroig. 

Després de la sessió fotogràfica, desfem part del camí i ens dirigim cap a un cim situat just a l'esquerra del Montarenyo. Amb els seus 2.624 metres serà el punt més elevat de l'excursió d'avui, i tot i que l'Institut Cartogràfic de Catalunya no li dóna nom, en algunes guies figura com a pic de la Muntanyola.

Un cop assolit el sostre del dia, toca baixar fins a l'estany de Mariola. I no serà fàcil. La ruta que seguiem ens encaminava al descens des de la dreta del pic de Muntanyola, però no ho veiem gens clar, per culpa del fort pendent. Després d'estar dubtant i fent uns quants tombs, decidim que la millor opció és desfer el camí de pujada fins a l'estanyet de Montarenyo i des d'allà, pujar un petit coll que en pocs minuts ens deixa al peu de l'estany. El de Mariola és un dels estanys més grans del Pirineu català i es troba en un entorn molt bonic, emmarcat pels pics de Montarenyo, Mariola i Roca Espana i amb el Montroig de fons.



Ja gairebé és hora de dinar, però decidim baixar una mica més fins a trobar una ombra, ja de nou a les envistes de l'estany Xic, on ens aturem. 
Havent dinant, ens resta ja ben poc per acabar l'excursió. Creuem l'estany per la passera que ja havíem ullat a la pujada i desfem el camí fins a la Font de la Costa i l'aparcament on tenim els cotxes. Cap a Tavascan falta gent, que ens espera una cervesa ben fresca!