dimecres, 27 de juliol de 2011

Pel camí dels Empedrats


Dissabte, 23 de juliol. Fa dies que no vaig a muntanya i estic una mica rovellada. Em prometen una excursió suau, que acaba tenint, però, més de 800 metres de desnivell acumulat!
Es tracta del PR-C 125, una ruta circular, dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la comarca de l'Alt Berguedà, amb sortida i arribada al veïnat de L'Hostalet, al poble de Bagà. El sender recorre el camí dels Empedrats, un antic camí ral dels que menaven a la Cerdanya, travessant la serra del Moixeró i a l'inici del qual hi havia un hostal, per allotjar els viatgers i les seves cavalleries. El camí devia el seu nom al fet d'estar empedrat, però actualment en queden ben pocs vestigis. Jo no n'he vist cap, més enllà d'un mur de pedra seca.
Iniciem l'excursió a l'aparcament del costat de Can Cerdanyola, un antic molí, avui convertit en aula de natura de "La Salle". Passem pel costat de la Font Nostra, creuem el riu dels Empedrats o torrent del Forat i prenem el camí de l'esquerra. Després d'un petit tram de pista, les marques de PR s'enfilen cap a la dreta, per un corriol que aviat s'endinsa al bosc. Ens anem enfilant, de forma gradual però constant. El cel està una mica ennuvolat, de manera que la temperatura és agradable, en consonància amb el juliol primaveral que està fent. A mesura que guanyem alçada, la vegetació va canviant i aviat els faigs esdevenen pins. Arribem al coll de la Pelosa, on el corriol desemboca en una pista forestal, per la qual pugem uns metres fins a trobar un nou corriol a mà esquerra. Abandonem el bosc per emprendre un terreny solell de matolls i boixos. Com no podia ser d'altra manera, en aquest moment, els núvols s'esqueixen i comença a sortir el sol (com sempre, Murphy fa de les seves!). El pendent és ara més intens, tot i que va fent llaçades que ens faciliten la pujada. L'esforç, però, sempre té recompensa.

En tombar una llaçada, de sobte, entre una massa de núvols, treu el cap el cim del Pedraforca! A partir de llavors, cada vegada que ens girem, en veiem un fragment diferent, talment com si la muntanya jugués a fet i amagar amb les boires. Animats per les vistes, acabem d'arribar al capdamunt d'una esplanada, coneguda cop el Pas de la Boixassa, nom que, segons diuen, té relació amb la gran quantitat de boixos que el cobreixen. Som al peu d'un pic conegut com el Cap de la Boixassa. Ens estalviarem, però, de pujar-hi, perquè des del pas gaudim ja d'unes fantàstiques panoràmiques de la Serra d'Ensija, el Pedraforca i la paret sud del Cadí. Seria un bon moment per esmorzar, però com que no ens plau especialment fer-ho a l'ombra d'un boix, emprenem la baixada, a la recerca d'un lloc més adequat. Davallem, de forma força abrupta, per sota les cingleres i baumes del Cap de la Boixassa fins a un punt on el camí s'aplana una mica i fem la pertinent pausa per esmorzar. Com que el Refugi de Sant Jordi és a prop i deu estar obert, reemprenem el descens, animats per la possibilitat d'arrodonir l'esmorzar amb un cafè. Poc abans d'arribar al refugi, trobem la Font del Faig, sota un enorme arbre que, tot i els meus limitats coneixements en botànica, diria que és més un pollancre que un faig.
Entrem al refugi i, mentre esperem el cafè, ens arribem fragments d'una conversa entre el guarda i un altre home. Discuteixen sobre les possibilitats turístiques de la zona: que sí Cavalls del Vent, que sí Camí dels Bons Homes... És la prova que la muntanya, que per a alguns només és una passió, per a altres és una gran font de riquesa.

Després del cafè, prosseguim l'excursió. Ens en resta la part més atractiva. A la nostra esquerra, el curs del Torrent del Pendís ens marca el camí. La vegetació és densa i en alguns punts gairebé és com si ens fiquessim dins un túnel ombrívol de color verd. El soroll de l'aigua ens acompanya i la presència humana, que fins al refugi era inexistent, comença a materialitzar-se, en forma de veus de gent que puja. Aviat arribem al punt d'inici dels Empedrats, on el torrent s'escanya a l'interior de la gorja i el camí el segueix, confonent-se moltes vegades amb el llit del riu, que cal creuar diverses vegades, per passeres de rocs temendament relliscosos! És un miracle que no acabem de nas a l'aigua. El riu fa racons amb piscines naturals cristal·lines i espectaculars salts d'aigua que fan venir ganes d'una bona remullada.

Poc abans d'arribar al punt d'inici, el camí es desvia cap al Bullidor de la Llet, un surtidor d'aigua a les fissures de la paret calcària que produeix un efecte espectacular ... quan hi baixa aigua! Avui, però, està tan sec com les arques públiques, per culpa de les quals la reconstrucció de l'antic hostal, pel costat del qual passem just abans d'arribar de nou a Can Cerdanyola, s'hagi aturat a la teulada. Esperem que vinguin temps millors i el puguin acabar !!