dilluns, 2 d’abril de 2012

Txindoki: el "Cerví" d'Aralar

 
El Larrunarri (1.346 m), conegut popularment com a Ñañarri o Txindoki és un dels cims més coneguts i concorreguts de la serra d'Aralar i possiblement de Gipuzkoa. És un pic de perfil molt bell, també anomenat el Cerví d'Aralar, ja que la seva característica forma piramidal, especialment si hom la contempla des del barri de Lazkaomendi, a la vall de Zaldibia, recorda la mítica muntanya dels Alps.
El dissabte 24 de març, aprofitant un cap de setmana al País Basc, ens proposem l'ascens a aquest emblemàtic cim. Només d'arribar al punt d'inici de l'excursió, a l'aparcament de Larraitz, a la carretera que uneix Zaldibia i Abaltzisketa, ens adonem que el nostre propòsit és compartit per unes quantes desenes de bascos. No es va, aquest és el lloc on comença l'ascensió més transitada al Txindoki, i a fe que ho serà molt, de transitada!


Comencem a caminar a quarts de deu, i ens ho prenem amb calma, sabent que ens espera una ruta fàcil però de fort desnivell acumulat (gairebé mil metres). El primer tram el fem per una pista forestal però ben aviat ens hem de desviar a l'esquerra, on uns graons fets de troncs ens condueixen a un sender que guanya altura ràpidament. Al nostre davant s'alça el monòlit calcari del cim i al darrere, als nostres peus, el típic paisatge basc, amb pasturatges molt ben delimitats que, tot i que l'època de l'any i la manca de pluges no hi ajuden, comencen ja a mostrar tots els colors del verd, dels quals parlava Raimon en la seva cançó.
Rodegem la muntanya pel seu flanc dret, deixant enrera un bosc d'altíssims pins, fins a arribar a la font d'Oria, que brolla de la mateixa falda de la muntanya. A partir d'aquest punt, el sender es fa més pedregós i guanya en pendent. Anem ascendint gradualment, tot zigzagejant fins que, el camí fa un gir de 180º i enfoquem cap al coll d'Egurral. Ens movem entre verdes pastures i trepitgem fins i tot alguna llenca de neu.

En arribar al coll, que està més animat que la plaça de Vic en un dia de mercat, ens aturem a esmorzar i agafem forces per afrontar el darrer tram de pujada. L'ascens final al cim és per un corriol força dret, pedregós i enfangat. En alguns punts, hi trobem neu. Això el fa molt relliscós i cal posar-hi els cinc sentits per no caure. Al damunt, no para de passar gent: al davant, al darrera, amunt, avall ... És com una rambla! Finalment, assolim el cim, que, com no podia ser d'altra manera, està ple com un ou. Sort que és força allargat, ja que, sinó amb prou feines hi cabriem. Les vistes, però, són espectaculars i demostren que té ben merescuda la denominació popular de balcó de Gipuzkoa. Tot i conèixer poc el relleu de la zona, identifiquem clarament el contorn en forma de dents de serra d'Aiako Harria, que vam pujar l'any 2010.


Emprenem la baixada, desfent amb molta cura el primer tram de camí i, en arribar al coll, en lloc de repetir l'itinerari de pujada, ens n'anem cap a l'esquerra, cap a una cabana de pastors en runes de la qual el cim ha manllevat el sobrenom de Txindoki. Després d'un primer tram de descens pel dret, per un terreny herbós, fins al llit del riu, ens adonem que les multituds han desaparegut. Absolutament ningú no ha seguit les nostres passes. Una estranya sensació ens envaeix, sobretot quan trobem  un parell de cavalls morts. Qui sap on ens hem ficat! El camí és de bon fer, tot i que una mica pedregós, però va planejant i hem de desnivellar tot el que hem pujat. Ens temem trobar-nos en qualsevol moment abocats a un precipici! Per acabar-ho d'adobar, en la llunyania, veiem una gran creu, que no presagia res de bo. A partir de la creu, però, les coses canviaran. En primer lloc, unes veus ens avisen que no som els únics benaventurats que hem pres aquell camí. I a més, el sender comença ara sí, a perdre alçada. El precipici, però, l'hem trobat, perquè a la nostra dreta hi ha un barranc, amb unes vistes fantàstiques. Després d'una tirada que es fa força llarga per a les nostres cansades cames, ens endinsem al bosc i sortim a tocar de les antenes d'un repetidor. Aviat enllacem amb la pista de pujada i arribem al punt d'inici vora les tres, a punt per a una cervesa ben fresqueta i un bon "chuletón" com a premi.