A Bellmunt des de Vidrà

Diumenge, 2 de febrer. La Candelera riu i el fred és ben viu.

És el dia de la Candelera i, com mana la tradició, fa un matí esplèndid, clar i assolellat però molt fred. Torna a fer molts dies que no caminem, així que plantegem una excursió curta, prop de casa. Atès que el dia és molt clar i promet bones vistes, escollim un dels miradors de la comarca: el santuari de Bellmunt. No hi pujarem, però, pel camí més habitual, des de Sant Pere de Torelló, sinó que ens atansarem fins a Vidrà i l'abordarem pel darrere.

Mentre ens dirigim cap a Vidrà, travessem una zona d'espessa boira (tot i que avui, a Manlleu no n'hi havia!) però aviat tornem a sortir a la llum i ens obsequiem amb unes esplèndides vistes d'un Puigmal ben cobert de neu.

Aparquem el cotxe al coll de Vidrà, mig quilòmetre abans d'arribar al poble, al costat de la masia del mateix nom. D'aquí surt el camí que ens portarà al santuari de Bellmunt, passant pel coll d'Hi-era-de-massa.

La masia és un edifici imponent, amb unes enormes porxades. Ens aturem una estona a contemplar-la. Al fons de l'escena, retallades en un cel ben blau, les dues pues del Pedraforca presenten un blanc uniforme, ben poc habitual.

Prenem la pista forestal que, des de la carretera, ens condueix fins al coll d'Hi-era-de-massa. La llegenda situa l'origen del curiós topònim d'aquest coll a l'època medieval, quan uns serfs, en el marc d'una caçera del senglar, es van desfer en aquest punt del seu senyor feudal, cansats dels seus abusos. Quan els van demanar pel motiu, la seva resposta va ser que "Hi era de massa".

En aquest punt, cruïlla de camins,  deixem la pista i ens desviem a l'esquerra, per anar a buscar el corriol que s'enfila cap a la muntanya. Som al bell mig d'una fageda que a la tardor ha de lluir especialment atractiva. Ara els troncs dels faigs estan completament despullats i ben glaçades les fulles de la catifa que entapissa el terra.
Fins aquí el camí era gairebé pla però ara comencem un tram de curta però intensa pujada, per un caminoi zigzaguejant que ens deixa als peus del santuari.



En primer lloc ens enfilem al turó de Serra Grenyada, on hi ha el pedró de la Mare de Déu de les Alades (que ha sofert un d'aquells incomprensibles actes de vandalísme). Des d'allà gaudim del premi per haver sortit a caminar. La claredat del dia ens ofereix una magnífica postal nevada de la serralada pirinenca, començant pels Rasos de Peguera i el Port del Compte, passant per la serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró i les Penyes Altes i acabant pel Puigmal i el Bastiments. El Canigó queda amagat rere una massa de núvols. En primer terme, el Vidranès s'estén des de Santa Maria de Besora i el seu castell, passant per la serra de Milany i fins al Puigsacalm i el santuari. A l'altre costat de Bellmunt, el Collsacabra i la plana de Vic, naturalment coberta de boira. Al fons, però, i també ben nítids, el Montseny i la silueta retallada de Montserrat.



Després d'haver-nos regalat la vista amb aquest espectacle de natura, anem fins al santuari a visitar la verge, i tot seguit entrem al bar i ens regalem l'estòmac amb un cafè amb llet ben calent. El bar és ben ple de gent que esmorza i hi ha un ambient molt agradable. Es confirma que Bellmunt és un dels destins muntanyencs més populars de la comarca.
La baixada la fem pel mateix camí de pujada i arribem al cotxe prop de  quarts d'una del migdia, després de deixar a la nostra dreta una bonica imatge de Vidrà.