Vista nocturna del Vallès

Divendres, 5 d'agost de 2011. Avui ens plantegem una excursió totalment diferent de les habituals, ja que la iniciem a les vuit de la tarda i l'acabarem quan ja sigui negra nit. El nostre objectiu és anar a sopar al Monestir de Sant Llorenç del Munt, al cim de La Mola, sostre comarcal del Vallès Occidental, de 1.104 metres. A part de l'aventura de caminar de nit, afegirem un altre cim comarcal a la nostra llista, després de mesos sense pujar-ne cap de nou.
Sortim de l'aparcament de Can Robert, en una urbanització de Matadepera. La nostra idea inicial era anar en cotxe fins a Can Pobla, a uns tres-quarts d'hora del cim, però el camí és tancat, de manera que l'excursió se'ns allarga més del que havíem previst.
Des de Can Robert surt una pista forestal que condueix fins a Can Pobla, però els indicadors ens porten, al principi, per unes dreceres, més distretes i amb bones vistes de les urbanitzacions de Matadepera. Més endavant, enllaçem amb la pista forestal, on fem bona part del camí fins a Can Pobla.
La muntanya presenta un relleu característic de congolmerats, com a Montserrat, amb diversos monolits de formes curioses. Fins i tot hi ha un Cavall Bernat (que no té res a veure amb l'autèntic!).

A partir de Can Pobla, la pista es transforma en un corriol i ens endisem pel mig de boscos de pinedes i alzinars. Aviat enllacem a l'anomenat Camí dels Monjos, que deu el seu nom al fet de ser el camí utilitzat antigament pels monjos del monestir. En bona part, està empedrat. Actualment, hi pugen les mules que porten el proveïment per al restaurant del monestir (tot al llarg del camí hi ha rastres del pas de les mules!).

Quan comencem a visualitzar el monestir, al capdamunt de la muntanya, el veiem envoltat de boires. Sembla que les vistes nocturnes hauran d'esperar a un altre dia!
L'últim tram de camí el fem ja amb ben poca llum, pel costat d'unes baumes. Allí trobem un grup de joves que també es dirigeixen cap al cim. Arribem a l'última pujada i el monestir apareix davant nostre, amb els seus llums obrint-se pas entre boires, misteriós, com si fos el protagonista d'una novel·la medieval a l'estil de "El nom de la rosa".
Arribem al capdamunt i abans d'entrar, donem una volta per confirmar que, efectivament, als nostres peus no hi ha res més que una espessa capa de boira ...
El sopar és correcte, tot i que força car, però cal entendre que el caprici de menjar en un monestir romànic del s. X, al qual només es pot accedir a peu o en mula, s'ha de pagar.

Havent sopat, ens preparem per a la baixada i en sortir ... oh, sorpresa! Les boires s'han esvaït i gaudim d'unes boniques vistes nocturnes de Terrassa i els seus voltants.
Encenem els lots i emprenem la baixada, amb cura mentre anem pel corriol i amb més tranquilitat un cop arribem a la pista que ens condueix de nou a l'aparcament. Una experiència interessant.

A l'ombra de la Muga

Dissabte, 30 de juliol de 2011. Aprofitem un cap de setmana a la Cerdanya per fer un entrenament seriós. L'objectiu és el pic de Montmalús, de 2.782 metres, situat just havent passat la frontera andorrana. El camí habitual d'ascens a aquest pic parteix de l'estació d'esquí de Grau Roig, a Andorra, però nosaltres la farem des de la Cerdanya, travessant la vall de la Llosa i la Vallcivera. Serà una excursió llarga, de tot el dia, però passarem per paratges molt atractius i a més, ens convé fer fons.

Des que sortim de Mussa, prop de les nou del matí (un pèl tard, però aquest estiu tan poc habitual ens ho permet, ja que està força ennuvolat i amb possibilitats de pluja cap a la tarda) es fa palès que l'atzar ens oferirà una bona mostra de la fauna autòctona del Pirineu, com diria el professor Martí Boada. Per començar, a la sortida del poble, trobem la carretera ocupada per un ramat de vaques brunes del Pirineu que, acompanyades del vaquer, un vell conegut nostre, se'n van a pasturar al seu prat habitual, als afores de Mussa. Superat l'escull de les vaques i de camí cap a Lles, un espavilat esquirolet travessa tranquil·lament la carretera davant dels nostres nassos. Més endavant, passats Lles i Viliella, i ja a la pista que ens porta cap al punt d'inici de l'excursió, apareix, i desapareix acte seguit, una daina. I tot això sense haver baixat encara del cotxe!
Arribem al punt d'inici, la masia de Cal Jan de la Llosa, i descobrim que l'amo del mas hi ha organitzat un improvisat aparcament "de pagament", suposem que per evitar que les multituds de vehicles li col·lapsessin el camí. El peatge, però, és tou, de dos euros per a tot el dia, de manera que el paguem sense cap recança. Darrera nostre, arriba tota una colla de gent, que formen part d'una excursió organitzada, amb guia inclosa.
Un cop ens hem deixat ensumar per tots els gossos de Cal Jan, comencem a caminar. Donem la volta a la masia, deixant-la a la nostra esquerra i enfilem per un camí que travessa el riu de la Llosa per una palanca i de seguida va a parar a una pista de pendent considerable. Anem seguint el curs del riu i a la nostra esquerra veiem les ruïnes del Castell de la Llosa. Continuem pujant i ens sorpren un soroll força esfereïdor: al nostre davant, una tanca al mig del camí, i a cada banda de la tanca, un toro enrrabiat. El de la nostra banda, allunyat de la resta del ramat, ho està molt, d'enfadat. No para de donar cops a la tanca, com si volgués tirar-la a terra. I de tant en tant, es gira i ens mira d'una manera ... I pensar que hem de passar per allà! No les tinc totes. Ni somniar-ho d'intentar obrir la tanca. Fem una marrada i passem pel costat del camí. Anem a parar al mig d'un ortigar, però més val això que el toro. Arribem a l'altre cantó sense més problemes, però aquesta part de la fauna local, ja ens la podiem haver estalviat!
Seguim fent camí, entre boscos de pi negre i avets, sempre acompanyats pel soroll de l'aigua. Poc després, trobem les ruïnes d'una antiga farga i de lluny, més exemplars de fauna local, en aquest cas, unes simpàtiques marmotes.

En tornar a travessar el riu, encarem un dels trams més bonics. Som en un pla i tenim al nostre davant el cim de la Muga, que es convertirà en protagonista indirecte de l'excursió, ja que no deixarà de vetllar els nostres passos i el contemplarem des de gairebé tots els punts de vista possibles. És per això que li he dedicat el títol de la crònica. Travessem el pla i aviat arribem a Prat Xuixirà, un indret que té la fama de ser un dels més bells de la Cerdanya, equivalent, en el vessant nord, al que és Prat de Cadí en el vessant sud. Certament, li manca la majestuositat de la paret del Cadí al davant, però és una immensa catifa verda, entre la Muga i el riu, molt bonica. Hi ha unes taules de granit, un oratori i les restes d'un antic refugi, que van dinamitar l'any 1978. Un lloc ideal per acampar, si no estigués prohibit!
Al final del prat d'acaba la pista i enfilem per un camí empedrat, que ens condueix, un cop travessat el riu de Vallcivera, a la Cabana dels Esparvers, un inmens prat de pastura on la fauna autòctona està formada per vaques. És una cruïlla de camins, on conflueixen diversos GR. Nosaltres en dirigirem cap a ponent, abandonant la vall de la Llosa i endinsant-nos cap a la Vallcivera, seguint el curs del riu que porta el seu nom. En un punt, hem de girar a la dreta i començar a remuntar un corriol força costerut, pel mig del bosc. Arribem al primer estany de Montmalús, el petit i sense adonar-nos-en, ja som en territori andorrà. Tot i ser un fet ben poc habitual, la frontera, en lloc de seguir la carena, està situada a la riba del llac. Ben a prop, pràcticament a la cantonada, hi ha l'estany gran de Montmalús.

És magnífic, dels més grans que recordo. De moment, el deixem a la nostra esquerra, i anem a buscar el camí del coll, per un altre prat de pastura, en aquest cas, ocupat per cavalls. Amb una excepció, un petit vedell aventurer amb curiositat per veure com viuen els veïns.

Enfilem el camí del coll que ens ha de portar al cim, tot zigzaguejant. En aquest moment, trobem els primers exemplars de fauna humana del matí, una parella que ja baixa. Superem el coll, on hi ha un artefacte de ferro, probable residu d'un antic remuntador i encarem el cim, que assolim al cap de pocs minuts. La seva situació el converteix en un mirador privilegiat i les vistes des d'allí són magnífiques. Pocs llocs serien millors per entendre el concepte d'infinit ja que, miris om miris, la successió de cadenes muntanyoses no s'acaba mai. Des del cantó andorrà, els pics bessons d'Envalira, mig amagats entre la boira, l'estació de Grau Roig i tot el circ de Pessons amb el seu rosari d'estanys... Al cantó català, la Tossa Plana de Lles i l'omnipresent Muga, la Carbassa, d'un taronja que fa honor al seu nom i tancant el cercle, el sostre comarcal de la Cerdanya, el Puigpedrós. I només esmento els pics més importants!

Sembla que hagi de ploure tot seguit, de manera que decidim desfer part del camí i anar a dinar al refugi lliure de Montmalús, al peu de l'estany. Ja gairebé a baix, se'ns obsequia amb un espectacle fantàstic: un cavall travessa galopant l'estany!

Quan arribem, el temps ha canviat i comença a fer alguna ullada de sol. Dins el refugi, la parella que havíem trobat baixant del cim hi ha fet foc. És ple de fum i preferim dinar a fora, tot contemplant les aigues cristal·lines de l'estany.
Havent dinat iniciem tranquil·lament la baixada, pel mateix camí d'ascens. Tot baixant cap a la Vallcivera, ens creuem amb dos nois que pugen. Deuen estar fent algun dels GRs. La tarda, que havia de ser plujosa, és esplèndida i lluu el sol. Agraim molt poder fer l'últim tram literalment a l'ombra de la Muga. Afortunadament, els toros ja s'han retirat i arribem a Cal Jan, sense incidents, prop de les vuit del vespre. Han estat deu hores d'excursió, uns vint quilòmetres i gairebé mil metres de desnivell acumulat. No està gens malament!

PS: El diumenge, per estirar una mica les cames, fem un circuit d'un parell d'horetes pel voltant de Mussa, que ressegueix algun dels búnquers de la línia P, dels quals ens van parlar l'any passat, quan vam anar a visitar el Parc dels Búnquers de Montellà. És un passeig ben agradable i es pot entrar dins d'un dels búnquers, camuflat al capdamunt del Roc de l'Àliga, en el punt més elevat de Mussa. Les vistes des d'allí són esplèndides, com era d'esperar donades les posicions estratègiques que ocupaven aquestes fortificacions.

Pel camí dels Empedrats

Dissabte, 23 de juliol. Fa dies que no vaig a muntanya i estic una mica rovellada. Em prometen una excursió suau, que acaba tenint, però, més de 800 metres de desnivell acumulat!
Es tracta del PR-C 125, una ruta circular, dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la comarca de l'Alt Berguedà, amb sortida i arribada al veïnat de L'Hostalet, al poble de Bagà. El sender recorre el camí dels Empedrats, un antic camí ral dels que menaven a la Cerdanya, travessant la serra del Moixeró i a l'inici del qual hi havia un hostal, per allotjar els viatgers i les seves cavalleries. El camí devia el seu nom al fet d'estar empedrat, però actualment en queden ben pocs vestigis. Jo no n'he vist cap, més enllà d'un mur de pedra seca.
Iniciem l'excursió a l'aparcament del costat de Can Cerdanyola, un antic molí, avui convertit en aula de natura de "La Salle". Passem pel costat de la Font Nostra, creuem el riu dels Empedrats o torrent del Forat i prenem el camí de l'esquerra. Després d'un petit tram de pista, les marques de PR s'enfilen cap a la dreta, per un corriol que aviat s'endinsa al bosc. Ens anem enfilant, de forma gradual però constant. El cel està una mica ennuvolat, de manera que la temperatura és agradable, en consonància amb el juliol primaveral que està fent. A mesura que guanyem alçada, la vegetació va canviant i aviat els faigs esdevenen pins. Arribem al coll de la Pelosa, on el corriol desemboca en una pista forestal, per la qual pugem uns metres fins a trobar un nou corriol a mà esquerra. Abandonem el bosc per emprendre un terreny solell de matolls i boixos. Com no podia ser d'altra manera, en aquest moment, els núvols s'esqueixen i comença a sortir el sol (com sempre, Murphy fa de les seves!). El pendent és ara més intens, tot i que va fent llaçades que ens faciliten la pujada. L'esforç, però, sempre té recompensa.

En tombar una llaçada, de sobte, entre una massa de núvols, treu el cap el cim del Pedraforca! A partir de llavors, cada vegada que ens girem, en veiem un fragment diferent, talment com si la muntanya jugués a fet i amagar amb les boires. Animats per les vistes, acabem d'arribar al capdamunt d'una esplanada, coneguda cop el Pas de la Boixassa, nom que, segons diuen, té relació amb la gran quantitat de boixos que el cobreixen. Som al peu d'un pic conegut com el Cap de la Boixassa. Ens estalviarem, però, de pujar-hi, perquè des del pas gaudim ja d'unes fantàstiques panoràmiques de la Serra d'Ensija, el Pedraforca i la paret sud del Cadí. Seria un bon moment per esmorzar, però com que no ens plau especialment fer-ho a l'ombra d'un boix, emprenem la baixada, a la recerca d'un lloc més adequat. Davallem, de forma força abrupta, per sota les cingleres i baumes del Cap de la Boixassa fins a un punt on el camí s'aplana una mica i fem la pertinent pausa per esmorzar. Com que el Refugi de Sant Jordi és a prop i deu estar obert, reemprenem el descens, animats per la possibilitat d'arrodonir l'esmorzar amb un cafè. Poc abans d'arribar al refugi, trobem la Font del Faig, sota un enorme arbre que, tot i els meus limitats coneixements en botànica, diria que és més un pollancre que un faig.
Entrem al refugi i, mentre esperem el cafè, ens arribem fragments d'una conversa entre el guarda i un altre home. Discuteixen sobre les possibilitats turístiques de la zona: que sí Cavalls del Vent, que sí Camí dels Bons Homes... És la prova que la muntanya, que per a alguns només és una passió, per a altres és una gran font de riquesa.

Després del cafè, prosseguim l'excursió. Ens en resta la part més atractiva. A la nostra esquerra, el curs del Torrent del Pendís ens marca el camí. La vegetació és densa i en alguns punts gairebé és com si ens fiquessim dins un túnel ombrívol de color verd. El soroll de l'aigua ens acompanya i la presència humana, que fins al refugi era inexistent, comença a materialitzar-se, en forma de veus de gent que puja. Aviat arribem al punt d'inici dels Empedrats, on el torrent s'escanya a l'interior de la gorja i el camí el segueix, confonent-se moltes vegades amb el llit del riu, que cal creuar diverses vegades, per passeres de rocs temendament relliscosos! És un miracle que no acabem de nas a l'aigua. El riu fa racons amb piscines naturals cristal·lines i espectaculars salts d'aigua que fan venir ganes d'una bona remullada.

Poc abans d'arribar al punt d'inici, el camí es desvia cap al Bullidor de la Llet, un surtidor d'aigua a les fissures de la paret calcària que produeix un efecte espectacular ... quan hi baixa aigua! Avui, però, està tan sec com les arques públiques, per culpa de les quals la reconstrucció de l'antic hostal, pel costat del qual passem just abans d'arribar de nou a Can Cerdanyola, s'hagi aturat a la teulada. Esperem que vinguin temps millors i el puguin acabar !!