Sants Innocents al fals sostre de la Cerdanya

 És un 28 de desembre radiant. Ideal per una sortida hivernal, aprofitant una curta estada a la Cerdanya. Pugem a la Tossa Plana de Lles, que molts consideren el cim més alt de la comarca (2.916 metres). Fa un temps, però, l'Institut Cartogràfic de Catalunya va establir la seva alçada en 2.905 metres, i va perdre la categoria de sostre comarcal en benefici del seu veí, el Puigpedrós, que en fa 2.915. Però a nosaltres no ens importa gens que no sigui un número 1. Gaudirem (o patirem!) igualment del seu ascens.

Com que estem de vacances, ens ho prenem amb calma i sortim del Refugi de Cap de Rec, a Lles, quan ja són gairebé les onze del matí. L'estació d'esquí nòrdic és tancada per manca de neu, però tot i així, l'accés a la pista forestal que condueix al refugi de Pradell no és permès als vehicles. Hi haurem d'anar a peu. Emprenem el camí per la pista de raquetes, pel mig del bosc, amb alguna clapa de neu escadussera de tant en tant. En menys d'una hora arribem, còmodament, al prat on s'assenta el refugi lliure de Pradell.  La temperatura aquí, sota els raigs del sol, és molt agradable. Així ho creuen uns excursionistes que dormen sobre l'herba, davant del refugi. Ens traiem una mica de roba, creuem el prat i ens disposem a iniciar l'ascens pròpiament dit, per un sender que s'enfila pel mig del bosc. M'agraden els boscos de pi negre a l'hivern. Fins i tot quan, com avui, la neu no hi abunda, no deixen d'evocar-me imatges de llunyans paradisos nòrdics.

Després d'uns quants metres d'intens desnivell, sortim del bosc i desemboquem a l'anomenat Pla de les Someres, a uns 2.300 metres d'alçada. A partir d'aquí, la pujada serà tota per amplis prats, de pendent moderat però constant i amb creixents gruixos de neu. Al nostre davant, en primer terme, la voluminosa mola del Tossal Bovinar, que cobrirà el nostre flanc esquerre durant tot l'ascens, i en segon terme, el nostre objectiu, la Tossa Plana de Lles. Al nostre darrere, vigilant, la magnífica paret del Cadí. És impossible no girar-se de tant en tant a contemplar la seva bellesa.

Mentre anem guanyant alçada, seguint les traces de la neu, i enfonsant-nos en alguns punts, vaig contemplant el relleu de les muntanyes que tinc al davant i m'admiren les seves formes suaus i arrodonides. Penso en les muntanyes de la Cerdanya, especialment el Tossal Bovinar i la Tossa Plana ben cobertes de neu, com un símbol de feminitat, en contrast amb altres serres profundament fàl·liques, com és ara Montserrat.

Als últims 300 metres d'ascens, la neu comença a ser força glaçada i el pendent augmenta. Ens posem els grampons, per tal de poder avançar amb més seguretat i comoditat. Aquest últim tram d'ascens se'm fa força carregós i en algun moment estic a punt d'abandonar. Sort que m'encoratgen a no fer-ho, ja que, en arribar a l'aplanada cimera, m'adono que hagués estat un crim perdre's l'espectacle. La nitidesa del dia fa que s'observi un panorama molt extens. Diuen que potser és un dels millors de la Cerdanya. Clarament identificable és tot l'entorn de la Pica d'Estats, amb el Montcalm, el Sotllo, el Baborte, el Monteixo ... A l'horitzó, uns perfils que segurament corresponen a la Maladeta i el Posets, però queden massa lluny per poder-los identificar. A l'altra banda, gairebé podem tocar la resta de cims de la Cerdanya: la Muga, el Puigpedrós, la Carbassa... I tenim tot el Pirineu Oriental a l'abast, des del Puigmal fins a la Tossa d'Alp. Als nostres peus, la superfície de l'estany de la Muga és una enorme pista de gel. Ens girem i el blanc enlluernador contrasta amb les diverses tonalitats de gris de les muntanyes no cobertes per la neu: el Cadí, amb una vista poc coneguda del Pedraforca que treu el nas al seu darrera, les Penyes Altes del Moixeró, el Taga ... i el Montseny en la llunyania. Ens podriem passar hores contemplant aquesta immensitat, però es fa tard i ens queda molt de camí per desfer.

El primer tram de baixada, on la neu és ben glaçada, el fem molt ràpidament, amb l'ajuda dels grampons, però la cosa s'alenteix a mesura que ens comencem a enfonsar. El sol ja es comença a amagar quan entrem al bosc i en arribar al refugi de Pradell, decidim que la resta de camí el farem seguint la pista d'esquí nòrdic, menys perdedora. Resulta ser una passejada molt agradable i arribem de nou a Cap de Rec just amb les primeres penombres.

Blanca vigília de Nadal

Dissabte, 24 de desembre. Les nevades i les baixes temperatures dels darrers dies han cobert el Pirineu d'un esplèndid mantell blanc. Ja tenim ganes de tornar a trepitjar neu i planifiquem una sortideta pel matí de la vigília de Nadal. El nostre objectiu és el Gra de Fajol.

El matí es desvetlla radiant i quan aparquem el cotxe al peu del corriol que mena cap al refugi d'Ulldeter, ja lluu el sol en un cel d'un blau intens, tret d'algunes boires de formes dalinianes, que emergeixen del fons de la vall. El vent, però, bufa amb força i això fa que l'ambient sigui extremadament gèlid. Ens abriguem bé i comencem a enfilar el corriol en direcció al refugi. Hem d'anar amb molt de compte, perquè el camí està cobert de neu, en alguns punts totalment glaçada, i no ens hem calçat encara els grampons. El paisatge és com una postal de Nadal, a mesura que ens endinsem pel bosc de pi negre, deixant a la nostra esquerra el riu Ter, poc més que un fil d'aigua gairebé totalment camuflat sota un bon gruix de neu. Després de creuar-lo per una palanca de fusta, ens acabem d'enfilar per la carena fins al refugi, que malauradament, és tancat. Per sort, podem entrar al refugi lliure, que està en excel·lents condicions, per esmorzar i posar-nos els grampons protegits del vent i el fred.

En sortir del refugi, i abans de continuar l'ascens, girem la vista cap a llevant, on, en un horitzó completament nítid, s'identifiquen els perfils de les muntanyes de la Garrotxa i l'Empordà: el Basegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Món i la punta del Montgrí, que s'esforça per emergir entre unes solitàries boires.

Pugem pel mig de les pistes d'esquí, desguarnits de la protecció dels arbres. L'estat de la neu és excel·lent per fer l'ascens en grampons. De tant en tant, però, bufa el torb amb intensitat i les ràfegues de neu que aixeca ens bufetegen sense pietat. És la lluita contra els elements! Tot desafiant el vent de cara i el fort pendent, anem pujant, a l'ombra del Gra de Fajol, fins al coll de la Marrana. En arribar-hi, dos excursionistes baixen del cim i ens avisen que el vent bufa allí dalt amb una força infernal. Descartem doncs l'ascens i ens disposem a gaudir de la gran vista panoràmica que ofereix l'amplíssim coll. A nord i sud, a llevant i a ponent, ens envolten cims curulls de neu, començant pel Bastiments, just a l'altre extrem del coll. El mantell blanc que tot ho cobreix dóna un aire de serena bellesa a un paisatge de normal poc agraït. En destaca, al nord-est, la majestuositat del Canigó.

Després de fixar a la retina de les magnífiques estampes hivernals, desfem el camí fins al refugi a la màxima velocitat que ens permeten els grampons. Uns quants àpats nadalencs ens esperen!

Un passeig per la Serra de Sobremunt

 Dissabte, 3 de desembre. Volem fer una excursió matinal, que no ens porti gaire lluny de casa. I aquesta vegada, girem la vista cap a ponent, en direcció a la Serra de Sobremunt, que tanca la plana de Vic per l'oest i la separa del Lluçanès. Tot i que sovint aquesta serra passa desapercebuda, en una comarca on ha de competir amb el Prepirineu al nord, el Collsacabra a llevant i el Montseny al sud, és plena d'indrets amb molt d'encant, com el que hem escollit avui. El nostre objectiu és l'ermita romànica de Sant Martí Xic, situada als peus del Castell de Voltregà, a la punta més extrema de la serra de Sobremunt, on els historiadors situen el naixement del Voltreganès. Hi anem pel sender PR-C-49, que parteix de Sant Hipòlit de Voltregà.

Després de passar per la Font de la Sala, popular punt de reunions festives dels joves voltreganesos, el camí fa una giragonsa de 180º i s'enfila ràpidament fins a un dels indrets més emblemàtics de la població: la creu del Morral. Es tracta del punt més alt del municipi, on l'any 1901 es va construir un monument de magnes proporcions, coronat per una creu, per tal de celebrar el canvi de segle. Encara avui, molts vilatants s'enfilen fins a aquest morro de roca que fa de balconada del poble, per gaudir d'unes vistes privilegiades del Voltreganès i la Plana de Vic. Avui l'atmosfera no és especialment nítida, però estranyament, les boires són altres i no cobreixen la plana, com és habitual en els matins hivernals. Tenim als nostres peus una magnífica panoràmica de Sant Hipòlit i La Gleva, amb els campanars de les dues esglésies com a grans protagonistes. Més enllà, i com a fons de l'escenari, mig amagada per una fina cortina de calitja, es dibuixa la silueta de les muntanyes del voltant, des del Pirineu fins al Cabrerès, passant per Bellmunt i el Puigsacalm, entre les quals destaca, per contrast, un Puigmal amb el cim ben nevat.

Girem de nou a ponent i continuem el camí, per un viarany obac i força enfangat, amb les crestes nevades del Pirineu esguardant-nos pel cantó dret. Passem ben a la vora de la serpentejant carretera de La Trona i ben aviat arribem a una font en forma d'arc. És la Font del Roser, que pren el seu nom de la veïna ermita de la Mare de Déu del Roser, adossada a una gran casa pairal: el Mas Serratosa. La masia és molt gran, però es troba en força mal estat. Conserva encara algunes parets de tàpia.

Passat el mas, prenem un corriol molt ben conservat que s'enfila ràpidament pel mig del bosc, vorejant el cingle, fins a dalt de la carena. Som al coll de Sant Martí, a l'extrem de la serra de Sobremunt, on el PR enllaça amb el GR-3, procedent de Santa Llúcia. Ja tenim l'ermita a tocar, sota el turó del Castell, en una estreta carena, amb cingles a banda i banda. La llegenda diu que el seu nom popular, Sant Martí Xic, es deu a les seves reduïdes dimensions, segons alguns, la més petita de les ermites romàniques de Catalunya. En realitat, però, el seu nom és Sant Martí de Voltregà o del Castell. Des de l'esplanada que hi ha al seu davant, ampulosament anomenada plaça, la contemplem en tot el seu esplendor. Allò que no podem apreciar, però, són les vistes, ja que la fina cortina s'ha convertit ara en un espès teló que es clou davant l'escenari. Si que podem gaudir, però, pel cantó de Santa Cecília de Voltregà, d'una esplèndia perspectiva sobre la finca Puigpelat, propietat de l'amic Pujadas.
Seguim el sender, vorejant el turó del Castell en direcció a llevant. Al nostre davant, a la mateixa alçada, però a uns quants quilòmetres de distància, es dreça un altre turó, amb l'ermita de  Santa Perpètua de Vespella. Baixem ràpidament per un atractiu corriol de fort pendent, per una variant del PR, fins a una masia de Santa Cecília, la Casa Nova del Racó. El sender continua, per camins rurals, entre grans masos i belles cases rurals, fins a La Gleva. Des del camí, albirem una vista poc habitual del santuari i retornem a Sant Hipòlit pel cantó sud, vorejant la carretera de La Gleva, després d'haver travessat el torrent de Ferran, en un bosc humit i encantador.