De L'Estany a Vic pels camins del Bisbe i Abat Oliba.

Dissabte, 3 de març. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Deixarem finalment la comarca del Bages i aterrarem a Osona, en un recorregut llarg però còmode, ja que gairebé tot serà un prolongat descens, des del capdamunt de la serra de L'Estany fins al fons de la Plana de Vic.

Després d'un divendres esplèndid, amb un cel d'un blau intens i sense cap núvol a l'horitzó, ens les prometiem molt felices. El dissabte, però, es va llevar emmurriat i poc després de començar a caminar, a L'Estany, mentre sortíem del poble per una pista forestal en direcció Nord-Est, va començar a caure alguna gota, la qual cosa ens va obligar a posar-nos l'impermeable. Va continuar guspirejant durant uns quilòmetres, però no va arribar ni a remullar el camí que, no obstant, en alguns trams, presentava un fangueig força incomprensible donada l'actual sequera.

Tot i ser una etapa de baixada, ben aviat ens va tocar enfilar-nos uns quants metres, pel Serrat Gran de Postius, fins a assolir el punt més alt de l'itinerari, a poc menys de 900 metres. En aquells moments ja erem a la comarca d'Osona, al municipi de Muntanyola. A partir d'aquí, començàrem a trobar grans cases pairals, com ara Puigcarbó o Terradelles, testimoni d'un passat esplendorós de la Catalunya rural i avui tristament abandonades, a causa del seu allunyament de les principals vies de comunicació. La presència de masies fou constant durant tota l'etapa, i a mesura que ens vam anar acostant a carreteres i pobles, afortunadament habitades, com la Roca, l'Aliberch, l'Om, la Riera, la Talaia, la Casanova d'en Roig... Moltes, però, han de complementar l'activitat agrícola i ramadera amb altres fonts d'ingressos com a cases de colònies, cases rurals i residències cases de pagès. Potser no de la mateixa manera que abans, però la vida a pagès continua essent prou dura.

Baixàrem per una pista forestal fins al peu de la carretera que va cap a Santa Eulàlia. A partir d'allà, la resta del recorregut va ser totalment planer. Férem un tram de carretera, fins que ens desviàrem a la dreta, per un sender que corre paral·lel a la Riera de Muntanyola, en direcció a Santa Eulàlia de Riuprimer. Tot i la gairebé nul·la visibilitat del dia, apareixien ja al fons les muntanyes que rodegen el poble, entre les quals destaca el santuari de Sant Sebastià, al turó del mateix nom, conegut per ser l'indret on es va signar el Pacte dels Vigatans. Passàrem pel costat del camp de futbol, molt animat a aquella hora del matí i deixàrem a la nostra esquerra l'acolorida façana del poble, en la qual destaca el campanar. Travessàrem la riera i prenguérem direcció a Sentfores-La Guixa, nucli que ja forma part del municipi de Vic i al qual arribàrem passant per les ruïnes de l'antiga església de Sant Martí de Sentfores, del segle X.

A la nostra esquerra, darrere Sant Sebastià, aparegué un altre popular turó comarcal: la Creu de Gurb. De la resta de relleu que embolcalla la comarca, ni rastre. Ens dirigírem ja cap a Vic per un agradable camí natural recuperat, al costat del riu Mèder, al qual aboca les seves aigües la riera de Muntanyola. El camí es converteix en un estret sender a mesura que un s'apropa a la ciutat. És un passeig prou agradable, i més ho heu ser a l'estiu, amb la vegetació de ribera en esplendor. Llàstima que el riu fa honor al seu nom i està molt brut. Arribàrem a Vic passant per sota de l'autovia, creuàrem el riu i abans d'assolir el punt final de l'excursió, al pont del Blanqueig, encara vam poder visitar un antic pou de glaç, dels que servien per conservar el gel quan no existien les neveres i congeladors.

A La Mola amb Els Bandolers

Diumenge, 19 de febrer. Hi ha planificada una excursió del Centre Excursionista Bandolers, de Sant Feliu Sasserra. L'itinerari ens ha de portar a recórrer, de nord a sud, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, fins a La Mola (1.104 m), sostre del parc i de la comarca del Vallès Occidental. El lloc és, juntament amb Montserrat, un dels miradors privilegiats de Catalunya, ja que la seva posició central permet abastar bona part del país, des dels Pirineus fins a la Mediterrània. El dia, però, es desperta a la vegada ennuvolat i emboirat i ja des que sortim de Sant Feliu i mentre serpentegem per la carretera del coll d'Estenalles, ens anem fent a la idea que, de vista panoràmica, ben poca.

Iniciem l'excursió al voltant de les nou del matí, a l'aparcament del coll. El primer tram ens porta per un camí asfaltat, de fort pendent, que se'ns fa força cansat perquè ens agafa encara en fred. Ben aviat, però, ens desviarem cap a l'esquerra, per un corriol que ens portarà, en poc menys de mitja hora, en un pedregós ascens, fins al cim del Montcau (1.056 m). La boira ens embolcalla de forma absoluta. La sensació de no veure res és ben estranya, perquè som aquí com podríem ser a qualsevol altre lloc. Desfem el camí d'ascens al cim i flanquegem el Montcau fins a arribar al coll d'Eres. Es tracta d'una cruïlla de camins, envoltada de grans alzines, on, com sol ser habitual en aquests llocs de pas, hi ha un monòlit commemoratiu. Aquest està dedicat a Joan Maragall, amb uns preciosos versos que diuen "Jo no sé lo que teniu que us estimi tant muntanyes". Com tants d'altres poetes catalans, Maragall ens recorda la màgia i alhora la bellesa de la muntanya, que moltes vegades la velocitat dels temps actuals ens impedeix de copsar.

El camí continua ara per la Carena del Pagès, amb poca sensació de carena perquè ens movem per un frondós bosc d'alzines, dins del qual em sento com en família. De tant en tant, algun magnífic exemplar de roure, d'una gran monumentalitat, trenca la discreció de les alzines. En un moment determinat, prenem una desviació a l'esquerra, per un caminoi que ens porta a la font Flàvia, nom de clares reminiscències imperials, que evoca la meva recent estada a Roma. Després d'abeurar-nos al generós doll de la font, emprenem una curta baixada fins al cingle dels Òbits. Allí hi trobem unes edificacions característiques de la zona, les balmes obrades, habitacles construïts aprofitant les roques. Es creu que van ser habitades de forma intermitent des de l'època medieval fins al segle passat i alguna llegenda fins i tot hi ha arribat a ubicar una fàbrica de moneda falsa. De fet, observant els seus murs ennegrits, no costa gaire d'imaginar tota mena de llegendes.

El darrer tram fins al cim s'enfila per una canal esglaonada, rodejada també d'alzines, l'homogeneïtat de les quals és trencada ara per algun espectacular pi. Les roques conglomerades tenen un cert aspecte monserratí. I de cop, en fer una giragonsa, apareix en tota la seva esplendor el monestir, envoltat encara de boires, com si d'un estrany moldejat en la roca es tractés.

A dalt hi ha molta gent. La majoria, però, deuen haver pujat per l'altre cantó, ja que n'hem trobat ben pocs en el nostre camí d'ascens. En asseure'ns a esmorzar, com un petit premi a l'esforç, es comencen a dissipar les boires i treu el nas un sol espantadís. Havent esmorzat visitem el monestir benedictí dedicat a Sant Llorenç, magnífic exemple d'estil romànic, construït amb carreus extrets de la mateixa muntanya. La planta basilical de tres naus recorda les basíliques paleocristianes, però la seva elegant austeritat no té res a veure amb l'esplendor del que vaig veure a Roma.

En emprendre el descens, s'ha aixecat definitivament la boira i lluu el sol. Als nostres peus podem veure Sant Llorenç Savall, Matadepera i Terrassa. Al nostre davant, la característica silueta en forma de magdalena del Montcau, on ens enfilavem fa una estona. Més enllà, però, una cortina ens impedeix de contemplar res més. Avui, com si s'avergonyissin de nosaltres, ni Montserrat ni el Montseny ni els Pirineus es deixaran veure en cap moment. 

La baixada, per la Carena dels Ginebres, és plàcida i fins i tot càlida. Després d'un petit ascens fins al Morral d'en Bens, on podem gaudir de bones vistes de La Mola i del Montcau, iniciem una ràpida davallada pel mig del bosc i finalment una petita remuntada de noble pendent, que ens deixa de nou a l'aparcament del coll d'Estenalles, poc abans de les dues del migdia. A punt per anar a dinar.

D'Artés a L'Estany pels camins del Bisbe i Abat Oliba

 Dissabte, 7 de gener. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. El nou tram no es mou de la comarca del Bages i ens portarà des de la plana d'Artés fins al capdamunt de la serra de L'Estany, a la subcomarca del Moianès. Es tracta d'una ruta llarga en quilòmetres i amb un desnivell de pujada constant, però molt noble i tranquil, la qual, d'entrada, presenta poques sorpreses.

Comencem a caminar abans de les nou d'un fred matí de gener. A la nit, les temperatures han baixat per sota de zero i els camps de pastura ben gebrats mostren un bonic to de verd turquesa.

El desnivell de l'etapa comportarà importants canvis de paisatge i si a l'inici ens acompanya la vinya, ben aviat la deixem enrera i apareixen els camps de pastura, els cereals, les pinedes i les rouredes.

La totalitat de la ruta transcorre per camins amples, camins que uneixen grans masos i cases pairals, algunes en ple funcionament, com el Berenguer, Rojans, Mas Rovira, Torigues o la Rodoreda, d'altres amb una nova funcionalitat, com la casa de colònies de La Ruca, algunes tristament abandonades i en runes, com el mas de Sant Miquel, que en els seus bons temps fins i tot comptava amb una petita capella, actualment també en runes, d'altres en perfecte estat de conservació però sense ni una ànima, com La Careta ... Camins solitaris aquest dissabte de gener que els raigs de sol fan una mica més càl·lid a mesura que s'escola el matí.

Camins que travessen boscos, alguns sorprenentment ben cuidats i amb curiosos exemples d'escultura forestal d'artista anònim ...
Camins que fan de fantàstic mirador: Santa Maria d'Oló als peus, el Lluçanès en segon terme, els Pirineus al fons i el Collsacabra cada vegada més a prop...
Camins que s'allarguen i s'allarguen en llaçades, enfilant-se per una roureda, fins al peu del Puig de la Caritat. L'Estany és als nostres peus i l'únic tram de baixada en tot el recorregut posa punt final a l'exursió davant del monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic català.