Un altre ascens al Puigsacalm

Dilluns, 9 de juny. Dia de Pasqua Granada o Pentecosta, celebració cristiana, els origens pagans de la qual celebraven precisament l'arribada dels primers fruits al camp i a les plantes. La simbologia del dia convida a apropar-se a la natura. Festiu tranquil que aprofitarem per fer una petita excursió matinal amb unes amigues. Escollim el Puigsacalm, un cim proper, dels molts que, per sort, tenim a l'abast de la mà i que, com el Matagalls, Cabrera o Bellmunt, pugem un o dos cops l'any, sense deixar mai de gaudir-ne, perquè la muntanya, en tant que natura, és ben viva i cada vegada ens mostra una cara diferent.

Escollim la ruta més habitual, amb inici i final a coll de Bracons. Fa un matí un xic ennuvolat i quan hi arribem, a quarts de nou del matí, pràcticament no hi ha cap cotxe aparcat, però donada la popularitat del cim, segur que no serem sols.

Emprenem l'ascens, pel corriol serpentejant que ens porta cap a la collada de Sant Bartomeu. La fageda es troba en el seu màxim esplendor i l'espessor de les fulles gairebé no deixa passar la llum. Mig en penombra, arribem a la Font Tornadissa i enfilem la costa que desemboca als Rasos de Menter. La primavera ha estat generosa en pluges i una catifa de gespa d'un verd intens ho cobreix absolutament tot. En arribar al capdamunt, ens girem a contemplar l'espectacle. Bellmunt llueix esplèndid en primer terme, però al fons, el Pirineu apareix desdibuixat per les boires. Avui, des del pic, no veurem la mar.



Arribem al cim, el qual, com sempre, està ben concorregut. Esmorzem de cara a Cabrera i, després de la corresponent sessió fotogràfica, ens arribem fins al Puig dels Llops. Des d'allà assaborim les boniques vistes de la Garrotxa. En primer terme, l'ermita de Santa Magdalena reposa sobre una altra impressionant catifa verda.



Mentre baixem, pel mateix camí d'ascens, trobem molts excursionistes que pugen. Faran cim a l'hora de dinar! A la Font Tornadissa, un gos i un nen acaben de ple dins de l'aigua i el fang!
Arribem al punt d'inici, al coll de Bracons, poc abans de les dues del migdia, amb la gana ja feta i a punt per anar a dinar.

Al Puig Curull i el Puig de l'Àliga

Dissabte, 10 de maig. Aprofitarem la tarda per repescar un tema que vam deixar pendent fa uns mesos, en la nostra excursió de coll de Bracons a Vidrà, passant pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Es tracta de l'ascens al puig de l'Àliga, a la serra de Curull, prop del Puigsacalm, que vam tenir a tocar, però no vam pujar perquè ja se'ns feia fosc.
Anem fins a Sant Andreu de la Vola i deixem el cotxe abans d'arribar a la collada de Bracons, en un trencall del camí, prop de la vella masia de Bracons. Agafem el camí de La Baulella. Un rètol de fusta del Centre Excursionista de Sant Pere de Torelló assenyala la ruta cap als nostres dos objectius: el Puig de l'Àliga i el Pic de Curull.
Després d'un inici de fort pendent, l'ascens es va fent més gradual, a mesura que ens endinsem pel mig del bosc. L'itinerari ens permetrà gaudir del verd novell de la fageda primaveral en un dels seus moments de màxim esplendor. I és que els boscos del nostre entorn ens recorden que som a la part més ufanosa de la comarca d'Osona. Ben aviat enllacem amb el camí que ve de la collada de Sant Bartomeu. Ens girem un moment i copsem el perfil del Collsacabra, amb Cabrera i el Pla d'Aiats en primer terme. La imatge ens sobta perquè la recordem de fa uns mesos, quan ens vam aturar en aquest mateix indret, tot pujant de Vidrà. El cicle de la natura ha transformat el gris dels troncs despullats i el marró de la terra, en una catifa verda que ho cobreix tot.





Arribem al coll de la Coma del Coll (1.257 metres), important cruïlla de camins. Sengles indicadors de fusta assenyalen el Pic de l'Àliga, a la nostra dreta i el Puig Curull, a la nostra esquerra. Ens dirigim cap a aquest darrer, deixant a la dreta el corriol que porta a Vidrà, passant per la Baga de Curull, una de les fagedes més grans de Catalunya.
Per un corriolet planer arribem al coll de Curull i emprenem l'ascens al Puig Curull, que en algun punt requereix una petita grimpadeta. El cim té grans vistes panoràmiques. Tenim Bellmunt gairebé a l'abast de la mà. Al fons de la vall treu el cap l'antiga masia de Can Salgueda, actualment deshabitada. De fet, costa de creure que mai algú hagi pogut viure en aquest racó perdut de món.



Desfem el camí fins al coll de la Coma i abordem ara l'ascens al Pic de l'Àliga, per un camí que careneja, amb excel·lents vistes del Collsacabra. El darrer tram requereix una altra petita grimpada abans d'assolir el cim, de 1.342 metres. És molt estret, però convida a seure-hi i contemplar la impressionant panoràmica de 360º. Llàstima que, al nord, el Pirineu resta ocult darrera una espessa capa de núvols, que deixen entreveure poc més que la silueta fantasmagòrica del Pedraforca.



Deixem el cim i baixem de nou fins al coll de la Coma per emprendre el camí de retorn. Seguim un tram del camí del Puigsacalm, però no acabem d'arribar fins a coll de Bracons, sinó que prenem un corriol que ens deixa a peu de carretera, abans d'arribar al coll. Només ens cal recórrer uns metres d'asfalt i arribem al lloc on havíem deixat el cotxe i al final de l'excursió.

Itinerari de natura de Sant Julià de Saltor

Dissabte, 19 d'abril. Dedicarem aquest dissabte de Setmana Santa, en què el temps encara ens dóna una treva abans de les anunciades pluges, a fer una excursió per la comarca del Ripollès.

El punt d'inici serà la colònia Molinou, al municipi de Campdevànol. Farem una ruta circular per un itinerari de natura senyalitzat per l'Ajuntament. I a més de gaudir de paratges naturals ben diversos, el recorregut ens acostarà també, en un exercici de nostàlgia, a indrets actualment abandonats i en molts casos oblidats, però que han tingut un paper important en el passat d'aquestes contrades. Així, tot fent camí, també contribuim en la nostra petita mesura, a salvar aquests llocs de la imprudència de l'oblit.
Precisament el punt d'inici de l'excursió, la colònia Molinou, és un d'aquests indrets. Antiga colònia industrial, durant els segles XIX i XX va aprofitar la força de l'aigua del riu Freser per a les més diverses activitats, des de la farga a la paperera, passant per la filatura i la producció de ciment. Actualment no són més que una colla d'edificis en desús, testimoni d'un passat industrial que mirem de no oblidar.
Comencem a caminar en direcció al Mas de Molinou, feliçment encara habitat. El nostre primer objectiu és un turó proper, al capdamunt del qual s'encinglera l'ermita de Sant Grau. El turó i l'ermita, que assolim en poc més de mitja hora i uns quants esbufecs, constitueixen un excel·lent mirador de Campdevànol i la vall del Freser.



Seguim fent camí en un descens vertiginós en el qual ens deixem tota l'alçada que havíem guanyat. Anem a parar al peu d'una antiga pedrera, testimoni de l'activitat extractiva destinada a la fabricació de ciment.
Deixem la pedrera a la nostra esquerra i ens comencem a enfilar de nou, cap a l'indret anomenat les Solanes de Pernau. Com el seu nom indica, ens movem per zona solella i la vegetació així ho indica, ja que hi regna la roureda. El corriol, totalment acinglerat, té unes vistes magnífiques de la vall.
Fent marrades pel mig dels roures arribem al peu del cingle de Corones, que superarem per arribar a uns plans en els quals s'assenta l'antiga masia de Corones, actualment també abandonada i gairebé devorada per la vegetació.



Passada la casa, enfilem la carena cap als Llisos de Corones, uns plans encatifats d'herba des dels quals la panoràmica del Ripollès és impressionant. Bones vistes també del Prepirineu, amb el Pedraforca mig emboirat i La Covil com a gran protagonista. Un altre d'aquells indrets idíl·lics que darrerament col·leccionem.



Passats els Llisos, el canvi de vegetació ens indica que comencem a avançar per zona obaga. A banda i banda del camí, ens flanquegen altíssims i estilitzats faigs, que van guiant els nostres passos per la pista que condueix al collet de Saltor. Abans d'arribar-hi, però, abandonem el camí i ens endinsem bosc amunt, per anar a buscar el cim del Turó de Corones, també conegut com a Serrat dels Llamps. Tot i la seva modesta alçada (1.515 metres) tindria unes vistes extraordinàries, si no fos que s'ha ennuvolat molt i amenaça pluja. No obstant, és un lloc encantador i als nostres peus podem contemplar el pla de Sant Julià de Saltor.



Baixem per un corriol enmig de la fageda, fins al coll de Saltor i més avall, fins a Sant Julià, una antiga parròquia rural del municipi d'Ogassa. Es tracta d'un conjunt de masos abandonats i una església en bon estat, tot amb un aire desoladament solitari. El Puig de Sant Amand fa de sentinella de tota la zona.
Després d'una petita pausa, sota un cel més que amenaçador, iniciem el camí de retorn cap al punt d'inici, que farem ara per una zona obaga, sobretot de fageda. El trajecte segueix el curs del Torrent de Saltor i en algun tram, fins i tot passa pel mig del llit del torrent, afortunadament sense aigua.
Passem pel coll de Graus i pel costat de les restes de les cases de Sant Martí Vell, gairebé completament devorades per la vegetació i arribem de nou a la colònia Molinou rodejant el turó de Sant Grau per l'altra banda. Han estat cinc hores d'excursió molt agradable i al final, la pluja no ha fet la seva aparició.