Estampes de Noruega

Juny de 2014 - Viatge a Noruega

Aquest any hem tingut la sort de poder visitar la Noruega dels fiords, un paradís de natura on terra, aire i aigua han esculpit paisatges de somni. I encara que gran part del recorregut l'hem fet amb cotxe i ferry, també hem tingut temps de fer alguna caminada.

1- A Bergen, la porta d'entrada als fiords, ens enfilem fins al cim de l'Ulriken que, amb els seus 643 metres d'alçada, constitueix el sostre de la ciutat. Hi puja un telefèric, però nosaltres preferim arribar-hi a peu, per un bonic corriol que s'endinsa pel bosc. A mesura que guanyem alçada i sortim del bosc, ens comencen a meravellar les vistes, cada vegada més impressionants, sobre la ciutat i el mar, les illes, els fiords i les muntanyes que l'envolten.

Després d'una primera parada al mirador on arriba el telefèric, seguim fent camí fins al cim, on ens fem la fotografia de rigor amb l'estelada i tenim temps d'explicar l'excepcional moment que viu el nostre país a un parell de noruecs encuriosits.

Dinem en un magnífic menjador natural i fem una volta per tot un rosari d'estanys que s'escampen pels entorns del cim, amb casetes de fusta que semblen de joguina a la seva riba. Els paisatge muntanyós dels voltants, en canvi,  té un punt d'agrest.

A la baixada fins a l'indret on hem aparcat el cotxe, ja són més de les quatre de la tarda i trobem molts noruecs que ja han acabat la feina i  aprofiten l'estiu per sortir a fer exercici.




2- Geiranger és un poblet encantandor, situat al fons del Geirangerfjord, un dels més bonics de Noruega. Hi arribem després d'un viatge en ferry i des d'allí improvisem una caminada, d'uns dos quilòmetres, fins a un dels molts salts d'aigua dels quals pot presumir el país. Es tracta de Storseterfossen, un salt d'aigua impressionant, d'uns 30 metres de caiguda, que, a diferència de tots els que hem pogut contemplar des del ferry, roman amagat a l'interior de la muntanya de Vesteras  i amb l'atractiu afegit que es pot accedir ben bé fins al seu darrere i contemplar-lo com si veritablement en formessim part.



L'accés al salt es pot fer per dos camins. Aparquem el cotxe al costat d'un restaurant típic i ens enfilem per un corriol costerut i força relliscós en el seu primer tram. Després descobrim un bonic camí empedrat, que utilitzarem a la baixada i que ens deixarà a peu de carretera, a uns 50 metres de l'aparcament. I des de la carretera d'accés, gaudim també d'una de les vistes més impressionants del fiord.



3- Alesund és una bonica ciutat situada a la costa atlàntica, formada per set illes, unides mitjançant ponts i túnels. La millor manera de contemplar-la és enfilant-nos fins al seu punt més alt, el mirador panoràmic d'Aksla i Fjellstua. Per arribar-hi cal pujar una escala de 418 graons, que arrenca des d'un parc urbà situat just al centre de la ciutat. Quan comencem a caminar fa un matí esplèndid i lluu el sol, però a mesura que guanyem alçada el temps, com ja ens té acostumats aquí a Noruega, va canviant i tot just arribar al mirador, comença a ploure.



Des d'aquest indret privilegiat podem contemplar com la tempesta es va desplaçant d'una illa a l'altra fins a perdre's cap a l'inerior del país. Des de les alçades observem també els edificis modernistes que conformen la ciutat, des de la seva reconstrucció després d'un incendi l'any 1904. Les cases del port, bellíssimes, evoquen una versió sobria i austera del Passeig de Gràcia. Veritablement Alesund és una de les ciutats més boniques de Noruega.

Un altre ascens al Puigsacalm

Dilluns, 9 de juny. Dia de Pasqua Granada o Pentecosta, celebració cristiana, els origens pagans de la qual celebraven precisament l'arribada dels primers fruits al camp i a les plantes. La simbologia del dia convida a apropar-se a la natura. Festiu tranquil que aprofitarem per fer una petita excursió matinal amb unes amigues. Escollim el Puigsacalm, un cim proper, dels molts que, per sort, tenim a l'abast de la mà i que, com el Matagalls, Cabrera o Bellmunt, pugem un o dos cops l'any, sense deixar mai de gaudir-ne, perquè la muntanya, en tant que natura, és ben viva i cada vegada ens mostra una cara diferent.

Escollim la ruta més habitual, amb inici i final a coll de Bracons. Fa un matí un xic ennuvolat i quan hi arribem, a quarts de nou del matí, pràcticament no hi ha cap cotxe aparcat, però donada la popularitat del cim, segur que no serem sols.

Emprenem l'ascens, pel corriol serpentejant que ens porta cap a la collada de Sant Bartomeu. La fageda es troba en el seu màxim esplendor i l'espessor de les fulles gairebé no deixa passar la llum. Mig en penombra, arribem a la Font Tornadissa i enfilem la costa que desemboca als Rasos de Menter. La primavera ha estat generosa en pluges i una catifa de gespa d'un verd intens ho cobreix absolutament tot. En arribar al capdamunt, ens girem a contemplar l'espectacle. Bellmunt llueix esplèndid en primer terme, però al fons, el Pirineu apareix desdibuixat per les boires. Avui, des del pic, no veurem la mar.



Arribem al cim, el qual, com sempre, està ben concorregut. Esmorzem de cara a Cabrera i, després de la corresponent sessió fotogràfica, ens arribem fins al Puig dels Llops. Des d'allà assaborim les boniques vistes de la Garrotxa. En primer terme, l'ermita de Santa Magdalena reposa sobre una altra impressionant catifa verda.



Mentre baixem, pel mateix camí d'ascens, trobem molts excursionistes que pugen. Faran cim a l'hora de dinar! A la Font Tornadissa, un gos i un nen acaben de ple dins de l'aigua i el fang!
Arribem al punt d'inici, al coll de Bracons, poc abans de les dues del migdia, amb la gana ja feta i a punt per anar a dinar.

Al Puig Curull i el Puig de l'Àliga

Dissabte, 10 de maig. Aprofitarem la tarda per repescar un tema que vam deixar pendent fa uns mesos, en la nostra excursió de coll de Bracons a Vidrà, passant pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Es tracta de l'ascens al puig de l'Àliga, a la serra de Curull, prop del Puigsacalm, que vam tenir a tocar, però no vam pujar perquè ja se'ns feia fosc.
Anem fins a Sant Andreu de la Vola i deixem el cotxe abans d'arribar a la collada de Bracons, en un trencall del camí, prop de la vella masia de Bracons. Agafem el camí de La Baulella. Un rètol de fusta del Centre Excursionista de Sant Pere de Torelló assenyala la ruta cap als nostres dos objectius: el Puig de l'Àliga i el Pic de Curull.
Després d'un inici de fort pendent, l'ascens es va fent més gradual, a mesura que ens endinsem pel mig del bosc. L'itinerari ens permetrà gaudir del verd novell de la fageda primaveral en un dels seus moments de màxim esplendor. I és que els boscos del nostre entorn ens recorden que som a la part més ufanosa de la comarca d'Osona. Ben aviat enllacem amb el camí que ve de la collada de Sant Bartomeu. Ens girem un moment i copsem el perfil del Collsacabra, amb Cabrera i el Pla d'Aiats en primer terme. La imatge ens sobta perquè la recordem de fa uns mesos, quan ens vam aturar en aquest mateix indret, tot pujant de Vidrà. El cicle de la natura ha transformat el gris dels troncs despullats i el marró de la terra, en una catifa verda que ho cobreix tot.





Arribem al coll de la Coma del Coll (1.257 metres), important cruïlla de camins. Sengles indicadors de fusta assenyalen el Pic de l'Àliga, a la nostra dreta i el Puig Curull, a la nostra esquerra. Ens dirigim cap a aquest darrer, deixant a la dreta el corriol que porta a Vidrà, passant per la Baga de Curull, una de les fagedes més grans de Catalunya.
Per un corriolet planer arribem al coll de Curull i emprenem l'ascens al Puig Curull, que en algun punt requereix una petita grimpadeta. El cim té grans vistes panoràmiques. Tenim Bellmunt gairebé a l'abast de la mà. Al fons de la vall treu el cap l'antiga masia de Can Salgueda, actualment deshabitada. De fet, costa de creure que mai algú hagi pogut viure en aquest racó perdut de món.



Desfem el camí fins al coll de la Coma i abordem ara l'ascens al Pic de l'Àliga, per un camí que careneja, amb excel·lents vistes del Collsacabra. El darrer tram requereix una altra petita grimpada abans d'assolir el cim, de 1.342 metres. És molt estret, però convida a seure-hi i contemplar la impressionant panoràmica de 360º. Llàstima que, al nord, el Pirineu resta ocult darrera una espessa capa de núvols, que deixen entreveure poc més que la silueta fantasmagòrica del Pedraforca.



Deixem el cim i baixem de nou fins al coll de la Coma per emprendre el camí de retorn. Seguim un tram del camí del Puigsacalm, però no acabem d'arribar fins a coll de Bracons, sinó que prenem un corriol que ens deixa a peu de carretera, abans d'arribar al coll. Només ens cal recórrer uns metres d'asfalt i arribem al lloc on havíem deixat el cotxe i al final de l'excursió.