Un passeig per la Serra Cavallera

Diumenge, 10 de maig. Fa un matí esplèndid i una temperatura gairebé estiuenca. Cal aprofitar el dia! Ens llevem d'hora i anem fins a Camprodon, on iniciarem un recorregut que resseguirà bona part de la Serra Cavallera. 

La ruta comença en un aparcament per a caravanes que hi ha a l'entrada de Camprodon. Just al costat de la carretera, un indicador assenyala el PRC- 190, sender que haurem de seguir durant tot el recorregut.

L'arrancada no dóna treva i ens toca remuntar un fort pendent, afortunadament pel mig d'un espès bosc, que ens protegeix d'un sol intens. Com que la ruta és circular, en un punt hem de decidir en quin sentit la volem fer, i escollim afrontar la part més dura de la pujada ara que encara estem frescos.

En arribar als 1.400 metres, la vegetació es comença a aclarir al temps que el pendent es fa més suau. Ben aviat el bosc esdevé prat i l'itinerari transcorre íntegrament per la carena, seguint el filat separador.
Ens queda un bon tram de recorregut carener fins a assolir el primer cim del dia, que ja s'endevina en la llunyania. Aprofitem per gaudir de les grandioses i excel·lents panoràmiques, especialment del Pirineu, que tenim a tocar, dibuixat sobre un cel completament nítid. Al sud, en canvi, hi ha boirina i només podem endevinar els relleus del Montseny i Montserrat.



El cim es fa pregar, de manera que decidim fer una pausa per esmorzar i recuperar forces abans d'arribar-hi. Finalment, després de passar per uns quants avantcims, assolim el cim, de 1.894 metres, planer i pedregós, marcat amb un vèrtex geodèsic. Es coneix com a Puig del Pla de les Pasteres o també com a Serrat dels Evangelis.
Seguim planejant fins al proper cim del dia, aquest arrodonit i herbós, de 1.899 metres, conegut com La Pedra dels Tres Bisbats. El nom fa referència als tres termes que hi conflueixen, Pardines, Vilallonga de Ter i Ogassa, que pertanyien als bisbats de la Seu, Girona i Vic, respectivament.
A partir d'aquí comença un descens realment vertiginós, fins al Coll de Pal, de 1.779 metres. En pocs minuts desnivellem més de cent metres. La Serra Cavallera segueix fins al seu punt més alt, el Puig Estela, de 2.013 metres. Nosaltres, però, no arribarem fins a aquest cim, que ja vam pujar l'any passat des d'Ogassa. En arribar al coll de Pal, fem un gir de 180º i posem proa cap a Camprodon. És prop de la una del migdia, el sol escalfa de valent i ens queden encara uns quants quilòmetres per endavant!



Poc abans d'arribar al refugi Montserrat, hem de tombar a l'esquerra, pel mig dels prats, seguint un camí desibuixat i en alguns trams, força perdedor. Ens temiem que, en enfonsar-nos a la vall, patiriem molta calor, però afortunadament fa un airet ben agradable. Un tram del PR segueix la pista asfaltada que uneix Ogassa i Camprodon, de la qual hem de recorrer uns quatre quilòmetres, que se'ns fan força pesats. La darrera part de l'excurisó, però, es torna a endinsar pel bosc, fins a enllaçar amb el punt d'inici. Són quarts de quatre de la tarda i ens hem guanyat un premi. Som ben a prop del centre de Camprodon, així que creuem el pont romà i enfilem el carrer València, molt tranquil a aquesta hora de la tarda, a la recerca d'un lloc on recuperar forces deprés de divuit quilòmetres i més de mil metres de desnivell. Ens ho mereixem!

Al Salt del Sallent des de Sant Privat d'en Bas

Divendres, 1 de maig. El dimecres va ploure amb intensitat, així que és una bona ocasió per anar a veure algun salt d'aigua. Escollim el Salt del Sallent, a la Vall d'en Bas, ja que per la seva alçada, és un dels més espectaculars. L'any passat ja hi vam fer una sortida, des de Pla Traver i passant pel Puigsacalm. Aquesta vegada, però, hi pujarem des de Sant Privat d'en Bas, a la Garrotxa. Aprofitarem per gaudir de l'esclat de la primavera a la fageda.

Aparquem el cotxe en una àrea de pícnic anomenada "Els Pins", que trobem poc després de passar pel nucli antic de Sant Privat. Quan hi arribem, a quarts de nou del matí, ja hi ha algunes caravanes que hi han passat la nit, però la majoria dels seus estadants encara dormen.

Comencem a caminar per una pista forestal, fins a un indicador que ens dóna a escollir l'accés al salt per Les Escales o bé pel Camí dels Matxos. Nosaltres, però, no n'escollirem cap dels dos, ja que volem passar, en primer lloc, per La Freixeneda. Així que seguim recte endavant i ens enfilarem per la carena, per l'anomenat camí del Bot. Mentre anem guanyant alçada, gaudim de bones vistes de la Vall d'en Bas als nostres peus, i de la silueta de Santa Magdalena i el Puigsacalm al nostre darrere.



En arribar a la masia abandonada de La Freixeneda, anomenada així per les immenses freixes que l'envolten, ens aturem a esmorzar. L'indret és molt especial, tot i que es fa difícil entendre com, en condicions molt més difícils que les actuals, algú podia viure tan allunyat de la resta del món. Les vistes, però, s'ho valen i el nucli de Collfred, nexe d'unió entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, descansa en primer terme, ben encatifat de verd, mentre que el Pirineu fa de fons d'escenari, amb un Canigó que ja acaba de quedar sense gota de neu.

Reprenem el camí, ara molt planer, fins a creuar el Sallent, al punt on es precipita penya-segat avall, donant origen al salt. Amb molt de compte, ens atansem fins a la seva vora i gosem mirar, només uns segons, l'impressionant estimball de gairebé cent metres. Molt millor continuar el camí, deixant a la nostra dreta la masia del Sallent, per anar a contemplar una vista frontal del doll d'aigua que parteix la gran paret de pedra.

Ens toca ara tornar al punt d'inici, cosa que farem anant a buscar el camí dels Matxos, que havíem deixat a la nostra esquerra tot pujant. És un corriol costerut i pedregós, que segur que, a jutjar pels esbufecs d'alguns excursionistes amb qui ens creuem, fa de més bon baixar que pujar.
Quan arribem a la zona de pícnic, és gairebé l'hora de dinar, és ple de gom a gom i l'ambient convida a quedar-s'hi, especialment l'oloreta de carn a la brasa. Nosaltres, però, haurem d'anar a dinar a casa!

Montnegre Carener

Diumenge, 5 d'abril. És diumenge de Pasqua, i com marca la nostra tradició personal, aprofitarem el dia per fer una excursió. I ho farem recuperant un projecte que tenim molt abandonat: el dels sostres comarcals.  Avui li tocarà el torn a un cim ben poc conegut i ben particular: el Turó d'en Vives, sostre comarcal del Maresme.  El Turó d'en Vives forma part de la serra del Montnegre, que separa la plana del Vallès del litoral del Maresme.  Aquí la toponomia veritablement recrea el territori en paraules, ja que tota la muntanya està entapissada d'espessos boscos, sobre un sòl pissarrós, que la converteixen en un indret fosc i ombrívol. Per accedir al punt d'inici de l'excursió haurem d'anar fins a Sant Celoni i allí, agafar una pista forestal en molt bon estat, que segueix el GR-5 fins a Sant Martí de Montnegre, antic nucli al voltant de l'església.

Farem una ruta circular, amb inici i final en aquest punt, marcada com a sender local SL-C-103, a la qual introduirem una petita variant, per tal d'arribar al sostre comarcal que ens hem marcat com a objectiu.

El primer tram ascendeix gradualment, per un agradable caminet entre sureres, alzines i roures. La vegetació és espessa i per tant, gaudirem de poques panoràmiques, però de tant en tant, alguna clariana ens permetrà albirar algunes vistes interessants del Montseny i del castell de Montsoriu.

Després d'abandonar per uns moments el sender local i d'haver fet una parada per esmorzar, localitzem el corriol que s'enfila fins al turó. Sense cap sensació d'anar a fer un cim, algunes fites disperses ens van conduint, entre espessa vegetació, fins a una petita clariana del bosc, on, per esvair qualsevol dubte, abunden els senyals que indiquen que hem fet el cim! És el cim més estrany que he vist mai, envoltat d'arbres per tot arreu, però tot i així, és un indret especial, on s'hi respira una estranya sensació de pau.

Desfem el camí d'ascens al cim i anem a recuperar el sender local. A partir d'ara, la resta del trajecte serà pla i avall. La vegetació canvia una mica i a les sureres, amb els troncs ben despullats, s'hi afegeixen els castanyers i avellaners. Travessem una zona amb profusió de troncs tallats, amb l'agradable sensació de ser en un bosc ben viu i cuidat.

La pista ens porta ara fins a l'altre punt culminant de la serra, el Turó Gros o de la Telefonista, on la toponimia de ben segur fa referència a l'altíssima torre metàl·lica de guaita, destinada a la prevenció dels incendis forestals. Les vistes des del capdamunt deuen ser espectaculars, però malauradament no s'hi pot pujar, així que continuem el nostre camí.El corriol es fa ara més estret i la vegetació més espessa. A l'estiu deu semblar talment un túnel, fosc i humit com el nom de la serra. Aviat, però, desemboquem a una pista ampla, que ens condueix fins a la petita capella de Santa Maria de Montnegre, totalment reconstruïda. Al costat de la capella descansen les restes de l'antic roure monumental de Santa Maria, al qual un temporal de vent i neu va abatre l'any 2010, després de més de 100 anys. Un plançó intenta prendre'n el relleu, però sens dubte ho tindrà difícil.



El darrer tram del trajecte, de retorn a Sant Martí, el farem per la pista forestal que l'uneix amb l'antic poble d'Hortsavinyà. Pel camí trobarem un altre arbre de dimensions monumentals, l'Alzina Grossa, feliçment encara dempeus, tot i que amb dificultats.
Arribem a Sant Martí a quarts de dues. És hora de dinar i a l'antic hostal, avui convertit en restaurant, ens obsequiem amb un excel·lent arròs de muntanya, que posa el colofó a aquest diumenge de Pasqua.