De Vidrà a Vallfogona, pels camins del Bisbe i Abat Oliba

Dilluns, 16  de maig. Finalment, després de més de dos anys, recuperem el nostre projecte d'enllaçar Montserrat i Núria on l'havíem deixat el març de 2014, a Vidrà. I per tornar a començar de la millor manera possible, ho fem amb un bon esmorzar a La Creu de l'Arç. I ja amb la panxa plena, comencem a caminar en direcció al nostre proper objectiu: Vallfogona de Ripollès. Continuem la nostra ruta per una variant dels camins del Bisbe i Abat Oliba, que transcorrerà per les antigues terres dels senyors de Milany, amb les restes del castell com a punt culminant. Seguirem el GR-151 que coincideix amb el GR-3.

Sortim de Vidrà per una pista entre camps de pastura, d'un verd intens, i ben aviat ens enfilem per corriols, que s'endinsen per boscos, també d'un verd intens. Arribem al coll de Cristòfol, un paratge idíl·lic, de prats entapissats de flors. Som als peus del Puig de Palou, un cim de 1.427 metres, que ha de quedar a la nostra dreta. Intentem enfilar-nos-hi, tot i que el camí és força enrevessat i no tenim gens clar haver arribat al capdamunt.

Després de l'experiment, seguim la ruta prevista, en direcció al proper cim del dia, al qual aquest cop si que arribem amb facilitat, per una carena amb boniques vistes del Vidranès. Es tracta del Puig de l'Obiol, de 1.525 metres d'alçada, sostre de la jornada. I tot i que el camí d'accés és espectacular, el cim queda just al mig del bosc, sense cap mena de vista.

Un breu descens i ens situarem ja als peus del turó del Castell, que es troba just al límit entre Vidrà i Vallfogona. Se'n tenen referències des de l'any 962 i com és habitual, estava situat en un lloc estratègic per a les seves funcions defensives i va tenir una importància cabdal per a la zona, ja que estava situat a la frontera entre els comptats de Besalú i Ausona. Actualment en queden molt poques restes.

Ens enfilem fins al capdamunt del turó, per admirar les vistes, tot i que el dia s'ha espatllat força i amenaça pluja. I a la baixada, abans d'iniciar el descens fins a Vallfogona, ens aturem a dinar.

El descens el fem ràpidament per un corriol una mica fangós, fins a arribar a una pista des de la qual ja veiem Vallfogona als nostres peus. Entrarem al poble pel bonic pont medieval que creua la riera de Vallfogona, construït pels senyors de Milany, al segle XIV, per tal d'unir el poble amb el castell.

Vallfogona és un poblet encantador, amb un nucli medieval molt ben conservat.

De nou al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas

Dissabte, 14 de maig. Matí de primavera un xic ennuvolat, que aprofitarem per fer una sortida curta, per la veïna comarca de La Garrotxa. Tornarem a enfilar-nos fins al Salt de Sallent, des de Sant Privat d'en Bas, tot i que la ruta que farem serà lleugerament diferent de la que vam triar per a l'excursió de l'any passat. Com que hi ha hagut pluges les setmanes anteriors, segur que gaudirem de força aigua al salt i d'uns boscos ben verds.
Aparquem al costat del camí, prop de l'àrea de pícnic "Els Pins", que està molt concorreguda, sobretot perquè anem molt tard, i ja són gairebé quarts d'onze del matí quan comencem a caminar. Pujarem pel Camí dels Matxos, que vam fer servir de baixada en l'excursió de l'any passat. En aquell moment el vaig trobar costerut i pedregós i avui es confirmen els records que en tenia, sobretot tenint en compte que el fem de pujada! Compensa, però, el fet que tot el trajecte va pel mig de la fageda, que presenta un verd esclatant, d'aquells que gairebé enlluernen.
En arribar al capdamunt del corriol, ens atansem primer fins al mirador, des el qual podem contemplar una vista frontal del salt, el cabal del qual és realment considerable, així com una bonica panoràmica de la Vall d'en Bas.



Seguim el camí en direcció al Salt i quan arribem al punt on la riera de Sallent es precipita pel penya-segat, descobrim que no és en va que hi cau tanta aigua! Per creuar la riera ens hem de descalçar i arromangar-nos. L'aigua és ben freda i els nostres peus ho agraeixen, de manera que, un cop a l'altra banda, ens asseiem i contemplem una estona el paisatge, mentre la fem petar amb uns altres excursionistes, abans de tornar-nos a calçar les botes i continuar el camí.
La baixada serà una novetat, ja que la farem pel camí de Les Escales. Si el Camí dels Matxos era costerut, aquest el supera amb escreix, amb l'agreujant que les pluges hi ha deixat un fangueig considerable, que el fa relliscós i delicat. Hem d'anar amb molta cura. A mig camí, però, un premi: un mirador gairebé al peu del salt, des d'on, si no vas amb compte, pots quedar ben xop!



I abans d'arribar al final del corriol, encara una darrera sorpresa: hem de creuar un torrent, i el pont de fusta que el franquejava ha desaparegut. Només hi queden un parell de troncs que caldria ser equilibrista per poder creuar drets. Per sort, abans d'arribar-hi un nen (sort de la intel·ligència natural dels nens!) ens ha aconsellat creuar-lo asseguts. I així ho fem. 
Arribem de nou al punt d'inici cap a les dues del migdia, i com que ja és l'hora, ens n'anem fins a Sant Privat, on ens aturarem a dinar.

Del Morro de l'Abella al Salt del Molí Bernat

Dissabte, 9 d'abril. Un matí de primavera esplèndid. Fem una excursió pels cingles de Tavertet, que comencem en un descampat al peu de la carretera que va de L'Esquirol a Tavertet, entre els quilòmetres 8 i 9. D'allà surt un corriol que davalla pel mig del bosc fins a deixar-nos, en pocs minuts, al peu de l'impressionant penyal del Morro de l'Abella. Es diu que el nom prové d'una antiga masia. Ens hi enfilem i ens acostem fins al morro, per contemplar les vistes del Puig de la Força, l'embassament de Sau, així com del Salt de Tirabous, on el Torrent de la Noguera es precipita per una paret vertical d'uns 100 metres, fins a una bassa oberta en la roca, abans que les seves aigues vagin a parar a Sau. Avui hi baixa molt poca aigua.

L'indret és espectacular i per si sol ja dóna sentit a l'excursió, però l'allargarem una mica més! Així doncs, baixem del turó i anem a buscar un corriol que serpenteja entre la paret del cingle i el bosc. Passem pel costat de la cova de les Pixarelles i seguim caminant fins a la sorrtida del bosc, on ens aturem a esmorzar.

Havent refet forçes, continuem fins a un dels punts més divertits de l'excursió: les escales de Balà. Es tracta d'un punt on el camí s'acaba i hem de superar una paret totalment vertical, on hi ha dos trams d'escales metàliques que, d'entrada, impressionen. Després, però, es baixen sense problemes, fins i tot l'últim petit tram, on no hi ha escala i t'has de deixar anar ajudat per una corda.

Superat l'escull, seguim un nou corriol, que ens porta, per l'esquerra del Sot de Balà,  fins al Salt del Molí Bernat, ja molt a prop del poble de Taverter. Un altre impressionant salt d'aigua, aquesta provinent de la riera de Balà, que es precipita cap al sot, per la balma de les Corts. A diferència del de Tirabous, aquí si que cau un bon raig d'aigua, i des de sota de la balma és força impactant.

De retorn, ens enfilem pel cingle fins a la carretera, i tornem cap al punt on hem deixat el cotxe. Ha estat una bonica sortida matinal.