Els colors de la tardor

Aquest diumenge vam participar en la caminada "De Font en Font", organitzada per l'Associació Excursionista Kd 1/2 hora, de Viladrau. El recorregut per una bona colla de fonts del Parc Natural del Montseny va ser una excel·lent oportunitat per gaudir dels fantàstics paisatges de tardor.

Castanyers i faigs lluïen encara les millors gal·les de la temporada, poc abans de quedar definitivament despullats i els grocs, vermells i torrats dels seus vestits de tardor contrastaven amb els verds perennes d'alzines i sureres. Tot el recorregut el vam fer sobre una espessa catifa de fulles ja caigudes i resseguint el so de l'aigua que ens portava de font en font i ens obsequiava amb referències literàries als poetes noucentistes, com Carner, Guerau de Liost o Marià Manent, als quals, de ben segur, la bellesa d'aquests paisatges va inspirar molts dels seus versos.
Un magnífic matí de tardor!

Recordant Jordi Cirera

Quina millor manera d’honorar la memòria dels que ens han deixat que recordar allò que ens van aportar i mantenir vives les seves passions. I això és el que vam voler fer, aquest diumenge, una colla d’amics de Jordi Cirera, de la mà de la seva companya, l’Assumpta. Un mes després de la publicació de la seva obra pòstuma, la guia “Descoberta del Patrimoni Industrial de Santa Maria de Besora a través de 16 rutes a peu i amb bicicleta”, ens vam trobar per recórrer un dels itineraris a peu que descriu la guia.
Com a membre del patronat del Museu Industrial del Ter, jo coneixia força bé la magnífica feina feta per en Jordi com a tècnic del museu, tant en la seva vessant de geògraf i naturalista com en la de monitor i guia. La seva faceta d’escriptor, en canvi, m’era més desconeguda i he de dir que m’ha sorprès molt favorablement.
L’Assumpta va escollir un itinerari senzill, apte per a tots els públics: una passejada d’uns 50 minuts fins al salt del Mir.
El dia ens va acompanyar i el camí fou molt agradable, tan aviat a través de zones de pastura i conreu com entre boscos de faigs i pollancres, amb algunes mostres primerenques dels colors de la tardor. Durant tota la passejada vam poder gaudir també de magnífiques vistes dels escenaris més propers, com el poble de Santa Maria, el castell de Besora o el castell de Montsequiu i d’altres de més llunyans, com un enfarinat Puigmal o un desenfocat Pedraforca.
Poc abans d’arribar al salt, vam deixar enrere l’antiga masia del Mir, actualment reconvertida en una casa de turisme rural. Cridava l’atenció el seu magnífic porxo, d’aquells que conviden a passar-hi hores i hores repapat, amb un llibre a les mans. En aquells moments, però, només hi onejava una solitària estelada.

Vam creuar la riera de la Foradada per un pont de fusta, observant les restes d’una antiga resclosa, també de fusta, que en Jordi ens descrivia a la guia. Just abans de baixar les escales que ens menaven al salt, ens van rebre les restes de l’antic Molí fariner del Mir, al qual havia fet funcionar, en el seu moment, la força de l’aigua.
El salt va resultar espectacular, tant per la seva alçada com per la bona quantitat d’aigua que hi queia, com a resultat de les darreres pluges. Vam gaudir una bona estona de les seves vistes i de les anades i vingudes d’uns enjogassats Nus i Tundra, abans de desfer el camí i comentar la jugada tot dinant. Evidentment ens vam emplaçar a continuar recordant les ensenyances d’en Jordi en una nova caminada ben aviat.

Tardoral al Berguedà

Dissabte, 16 d’octubre. Després de les nostres aventures per terres basques, avui toca visitar una comarca ben propera. Anem a la zona de Rasos de Peguera, al costat de Berga. I com no podia ser d’altra manera, en les dates que estem, arreu és ple de la fauna típica dels boscos de tardor (és a dir, boletaires a dojo!).
Després de deixar el cotxe a l’aparcament del restaurant Els Roures, on un simpàtic bomber ens exhorta a no perdre’ns i donar-li més feina (sembla ser que busquen un boletaire perdut) ens dirigim cap a Espinalbet, i iniciem l’excursió tot seguint el GR-107, el famós Camí dels Bons Homes, que uneix el veí Santuari de Queralt amb el Castell de Montsegur, en terres occitanes.
Pugem per un petit corriol, que discórre pel mig del bosc. El pendent és considerable, sobretot tenint en compte que encara tenim els músculs freds. Tot pujant, ensopeguem amb un solitari rovelló, que s’ha salvat de l’escomesa dels boletaires. El camí ens porta fins a una prada, al fons de la qual s’alça el Santuari de la Mare de Déu de Corbera. La travessem, per apropar-nos al santuari, i ens adonem que la nit deu haver estat ben freda per aquests paratges, ja que encara hi ha restes de gebrada. Rodejem el santuari pel darrere i deixem el GR-107 per emprendre el PR-C 73, un sender que uneix Sant Corneli amb Berga. Anem seguint el sender, ara per corriols, ara per pistes forestals. Pel camí deixem enrera un parell de masos deshabitats i en estat ruinós, Can Déu i el mas de les Planes. Penso que no debia ser gens fàcil viure aquí, en el seu temps. Anem continuant, en una passejada molt agradable, fins a la Font de Tagast. A mesura que hem anant guanyant una mica d’alçada, el Berguedà ha quedat als nostres peus, cobert d’una espessa capa de boira de la qual emergeixen, talment illots dins d’un mar blanquinós, les muntanyes més altes de l’entorn. Cap a l’est, perfectament perfilats, els altiplans de Cabrera i Aiats; més a la dreta, el Montseny, amb Les Agudes com a protagonistes; i més al sud, una mica desdibuixada, intuïm la silueta de Montserrat. I entre els dos massissos, treu el nas tímidament una punta que identifiquem com La Mola de Sant Llorenç de Munt. L’estampa és realment idil·líca i ens sentim privilegiats de poder-la contemplar des del contrast que suposa l’assolellat dia que fa a les altures.

Continuem fent camí i emprenem ara un corriol en forta pujada, que ens porta fins al coll de Tagast. Just aquí trobem uns ciclistes i després d’admirar com baixen, fem una petita parada per esmorzar. Un cop recuperades les forçes, seguim, per un pla i rodejant una bassa, fins a trobar una pista forestal que ens acosta còmodament al primer objectiu del matí, el Roc de l’Enginyer o pic de la Torreta (1988 m). En la llunyania, ressona la cridòria dels boletaires. Des del cim, continuem gaudint de les magnífiques vistes del mar de boira, a les quals s’hi afegixen, al nord, un Puigmal força emblanquinat i ben a prop, el nostre proper destí: un turó rocallós i punxegut, conegut com la Roca d’Auró, al cim del qual, durant tot l’ascens, ens ha semblat que hi voleiava una senyera.
Ens encaminem cap allà per un pas estret entre roques, on hi ha una desgrimpada una mica complicada, que amb l’ajuda dels companys, puc superar sense dificultats. I a continuació, davallem per un terreny d’aquells relliscosos, que es fan una mica pesats, fins que arribem al coll entre els dos cims i podem iniciar l’ascens al segon. A l’últim tram hi ha una cadena que ens facilita la grimpada. En arribar al capdamunt (1.925 m) constatem que hi ha, no una sinó dues senyeres, una d’estàtica i una d’onejant. Les vistes continuen essent espectaculars.
Iniciem de nou la baixada, també una mica relliscosa i perdedora, fins al coll d’Estela, on hi raja la font del mateix nom. La idea inicial era pujar un altre turó proper, el cogulló d’Estela, però se’ns ha fet un pèl tard i preferim iniciar el descens, per poder dinar a una hora raonable.
Baixem per una pista forestal, que escurcem de tant en tant per alguna drecera, la qual cosa ens permet ensopegar amb algun rovelló despistat. Un camí a l’esquerra ens acosta planejant fins al mas de les Planes, a partir del qual desfem el camí fins a Espinalbet. En el darrer tram de corriol, ha tingut l’amabilitat d’esperar-nos el rovelló solitari, del qual, ara, no tenim cap mena de pietat.

El restaurant Els Roures és ple a vessar de boletaires, però en un restaurant proper, Cal Nen, podem finalment fer la cervesa i dinar. La mestressa és molt amable i ens atén de meravella.
A la tarda, abans de tornar a casa i aprofitant que som molt a prop de Castellar del Riu, on hi ha el Pi de les Tres Branques, li fem una visita. Toc patriòtic per posar punt i final a una magnífica excursió.