Del Berguedà a la Cerdanya per la Tossa d'Alp

Diumenge, 28 d'agost. Matí esplèndid per a una excursió ben especial, amb sortida i arribada a l'Hospitalet de Roca-sança, un veïnat del municipi de Guardiola de Berguedà. El nom prové d'una antiga casa d'hostes del segle XIII, de la qual, en l'actualitat, es conserva una ermita romànica, incorporada a una masia. Quan comencem a caminar, pels volts de les vuit del matí, ens acompanyen els udols d'un estol de gossos, algun dels quals ens vetlla durant un bon tram de camí, com si d'un ramat d'ovelles formessim part. És una sensació ben estranya!

El camí s'enfila ràpidament per un corriol força brutot, pel mig del bosc. Aviat ja tenim la masia als nostres peus i més endavant, hi tindrem tota la comarca del Berguedà. El nostre objectiu és travessar la serra del Moixeró, fins a la Cerdanya, pel coll de Jou, a la manera dels antics traginers i bandolers, i ascendir fins a la Tossa d'Alp, per gaudir de les excel·lents vistes dels seus 2.536 metres d'alçada. Mentre el camí va pujant, tot fent esses, pel mig d'impressionants parets de roca calcària, aparentment murs infranquejables que esquiva sense problemes, no ens podem estar d'adminar la perspicàcia dels nostres avantpassats que, sense l'ajut de cap de les eines de la tecnologia actual, van ser capaços de dissenyar-lo.

En un moment determinat, entre les parets de roca, apareix la peculiar silueta del Pedraforca, que ja no s'eclipsarà fins al final, convertit en sentinella de luxe del nostre anar i venir i per mèrits propis, protagonista indirecte de l'excursió.

El costeurt corriol segueix fent-nos esbufegar fins a arribar al collet de Deogràcies (quin nom més oportú!) i finalment, al coll de Jou. Des d'aquí, tenim ja una magnífica vista de la Cerdanya, amb els seus cims més emblemàtics: el Puigpedrós, la Carbassa, la Muga, la Tossa Plana de Lles ...

A partir d'ara la nostra ruta es desviarà cap a Llevant, seguint el GR-150, el sender que recorre tot el parc natural del Cadí-Moixeró. Després d'un tram força planer, pel mig de boscos, enllacem amb la carena que ens ha de portar, per un sender terriblement ardu, al cim de la Tossa, que apareix ja al nostre davant, en tota la seva magnitud. No ens fa falta arribar al cim, però, per gaudir de 360º d'una panoràmica realment espectacular. La diversitat de paisatges a banda i banda de la carena és impactant. A un cantó, la Cerdanya, tranquil·la, plàcida, amable, amb cims de contorns arrodonits, desplegant-se cap a una vall de colors verds i terrosos ... A l'altra, el Berguedà, molt més aspre i agrest, amb infinitat de vèrtexs rocallosos apuntant cap al cel i predomini dels diversos tons del gris ... A la muntanya, com a la vida, el contrast entre la joventut i la maduresa.

Una darrera empenta, gens exempta de dificultats i ens trobem ja al cim, al refugi del Niu de l'Àliga. Es tracta del refugi vigilat més elevat de Catalunya, i està força concorregut, ja que s'hi arriba en telefèric des de l'estació d'esquí de La Molina. Aprofitem l'ocasió i esmorzem com uns senyors, és a dir, asseguts a taula i amb una cervesa.

El descens l'emprenem pel cantó est, per la collada de Comabella. Al nostre davant, vistes del Puigmal. A mig camí, un obstacle que fa una mica de nosa, ara que ja ens pensavem que haviem abandonat les pujades. Es tracta del cap del Serrat Gran, que remuntem fent un petit esforç. Ara sí que tot és baixada i en alguns casos, força pronunciada i relliscosa. El premi, però, són les magnífiques vistes de què gaudim en tot moment, de la serra del Cadí, les Penyes Altes del Moixeró i, sobretot, el Pedraforca, per mi la muntanya més bella de Catalunya.

Arribem a la collada de Comafloriu, un bonic prat on vindria molt de gust fer una bona migdiada i en pocs minuts, ja som al refugi de Rebost, on ens aturem a dinar (altra vegada entaulats, com uns senyors; això sí que és anar d'excursió!). Havent dinat, fem un grandíssim esforç per superar la mandra que suposa aixecar-se de taula i en poc menys d'una hora, per una pista forestal que escurcem per alguna drecera poc recomanable, tornem a ser de nou al punt d'inici. Unes vuit hores en total, amb generoses parades per esmorzar i dinar incloses.

Rescat a la muntanya

Dissabte, 20 d'agost. Sortida d'estiu dels Camalluents. Aquest any, el sherpa ha escollit la vall del Tena i els Ibones Azules de Panticosa, coneguts també amb el nom de Lagos del Infierno, pel fet d'estar al peu del Pico Infierno.

El punt de sortida de l'excursió és el Refugio de la Casa de Piedra, al Balneario de Panticosa i seguirem el GR11, el sender dels Pirineus.

Després de perdre'ns un parell de cops entre els horribles edificis moderns que han construït al costat del vell i senyorial edifici del Gran Hotel, localitzem el sender i comencem l'ascens, a quarts de vuit del matí. Al nostre davant i com a decorat de fons, s'alcen cap al cel les magnífiques parets granítiques d'alguns dels tres mils més coneguts del Pirineu aragonès, entre els quals destaca el Garmo Negro.

El primer tram de pujada és d'una gran intensitat i ben aviat hem de fer una petita parada. Mentre recuperem forçes, dues noies i un noi, que diuen ser de la Federació Aragonesa d'Entitats Excursionistes ens fan una petita enquesta sobre mesures de seguretat a la muntanya. Poc ens podiem imaginar llavors que això seria premonitori!

Seguim pujant, per un sender força dur i pedregós, amb molt desnivell i alguna desgrimpadeta inclosa. Arribem a un espectacular salt d'aigua. És la Cascada del Fraile, i a continuació ve la Cuesta del Fraile, que fa honor al seu nom i ho és molt, de costeruda. Déu n'hi do amb el frare!

 

Ben aviat arribem als llacs coneguts com els Embalses de Bachimaña. En són dos. Primer trobem el petit i després de resseguir-lo i superar la presa, trobem el gran. Malauradament, no són gaire plens. Han patit un estiu molt sec, en aquesta vessant del Pirineu. Entre els dos estanys, estan construint un nou refugi de muntanya. Decidim fer una paradeta per esmorzar, abans de continuar el nostre camí.

A la represa, el recorregut és força planer, fins a arribar a una esplanada creuada pel riu que alimenta els embalses, el qual, al seu torn, neix d'un altre esplèndid salt d'aigua que cau d'una paret gairebé vertical, que haurem de superar. És la Cascada de los Azules i flueix directament dels Ibones Azules. El nostre objectiu és ja a pocs metres. De fet, sobre el salt d'aigua emergeix ja la silueta imponent del Pico Infierno.

Ho tenim molt a prop, però no hi arribarem! En intentar creuar el riu per un punt una mica delicat, un dels companys de la colla rellisca en una pedra i en caure, es dóna un cop contra una altra pedra. La riallada que tots teniem ja a punt, ens queda glaçada en el moment d'adonar-nos que s'ha fet mal de veritat. Ràpidament l'aixequen i la metgessa que ens acompanya aviat té el diagnòstic: s'ha fet una luxació a l'espatlla. Després d'immobilitzar-li el braç i donar-li un calmant, com que sembla clar que no pot tornar a baixar caminant, cal demanar ajuda. Com sol ser habitual, al punt on ens trobem, no hi ha cobertura, de manera que uns quants de la colla baixen fins a trobar-ne. Al cap d'una mitja horeta, tornen amb bones notícies: vindrà un helicòpter!

 

L'espera, de gairebé una hora, es fa llarga, sobretot per al ferit. Fa molta calor i no hi ha ni una ombra. Mentrestant, no ha parat de passar gent amunt i avall, ben bé com si ens trobessim a les Rambles i no pas en un prat d'alta muntanya. Finalment, copsem en la llunyania, el soroll del motor de l'helicòpter que s'atansa. Al principi, li costa de veure'ns, però després d'una primera volta frustrada, els nostres senyals donen fruit i l'aparell aconsegueix aterrar. Es tracta de la Guardia Civil de muntanya. Sense perdre temps, immobilitzen el ferit, com si d'una mòmia egípcia es tractés, el carreguen a l'helicòpter, junt amb la seva dona i desapareixen cel enllà. Cal dir que l'expectació per les maniobres ha estat brutal i coneguts i foranis no han parat de disparar les seves càmeres durant tota l'operació de rescat! A partir d'aquí, decidim suspendre l'excursió i iniciar el retorn. Fem una pausa per dinar al costat de la presa dels embalses i continuem avall. L'últim tram es fa força pesat, ja que són les hores de més calor del dia. Així que, en arribar al Balneario i després d'una trucada per confirmar que el ferit ja te l'espatlla a lloc i es troba perfectament, ens premiem amb una cervesa ben fresqueta. L'excursió no ha estat ben bé com esperavem, però tot ha acabat bé i això és el que compta.

Fins al peu del Torreneules

Dissabte, 14 d'agost. Avui toca llevar-se d'hora, per fer una sortida llarga i de gran desnivell, que a més, és ben poc concorreguda. Volem fer una excursió circular, amb sortida i arribada a la central elèctrica de Daió, a Queralbs, ascens al Torreneules passant per Coma de Vaca i descens passant per Núria.
A dos-quarts de vuit del matí comencem a caminar, des de la central, al costat de la qual ja hi ha alguns cotxes aparcats. Travessem el Freser i ens enfilem pel seu marge dret. Aquest primer tram de camí, conegut com el sender de les Gorges del Freser, és molt agraït. Nosaltres encara estem frescos i la temperatura també, a la qual cosa ajuda el fet de moure'ns per la part obaga de la muntanya i pel mig del bosc. A més, travessem alguns indrets molt bucòlics. Un d'ells és el Salt del Grill, tot i que avui no cau massa aigua. Tot això fa que, sense gairebé adonar-nos-en, hàgim ascendit ja més de 300 metres i ens trobem davant una palanca que travessa el riu Freser per continuar pel marge esquerre del riu. A la paret que tenim al davant, ben amunt, es veu, com un caminet de color blanc, la canal que condueix l'aigua fins a la central elèctrica. A mesura que anem guanyant alçada, com en un zoom, la canal es va fent gran, fins que arribem a posar-nos al seu nivell i llavors, es va allunyant una altra vegada de nosaltres (o, més aviat, nosaltres d'ella). El camí va fent esses i anem superant un pendent considerable. Passem per sota del Balandrau i en un moment determinat, ja veiem, al nostre darrere, com s'alça el Puigmal.

Fins ara, he anat bastant bé, però lenta (un parell de grups de'excursionistes que havien sortit força més tard que nosaltres, m'han passat sense cap dificultat). Arribem a superar els 2000 metres d'alçada i, a sota, ja veiem la vall de Coma de Vaca, amb el refugi, de moment llunyà, però amb el nostre zoom particular, aviat el tindrem a tocar! Ens toca planejar una mica i perdre certa alçada per arribar al refugi, on esmorzem, després d'haver tornat a creuar el riu.

Havent esmorzat, ens toca tornar a pujar una miqueta i després, travessar tota la vall de Coma de Vaca. És una esplanada immensa, coberta d'herba i amb el camí ben poc marcat. Seguim, i de tant en tant creuem, el Torrent de Coma de Vaca. Hi pasturen vaques i algun vedellet ben espavilat. Teòricament és un tram de camí fàcil, però em noto en baixa forma, i se'm fa etern. Un excursionista que baixa del Torreneules ens adverteix que anem amb compte amb el temps. Efectivament, han sortit uns nuvolots que no prometen res de bo.

Al final de la vall, fem un gir de 90 graus cap a l'esquerra per tornar a travessar el torrent i enfilar cap al coll de Torreneules. Ara la pujada és molt intensa i a mig fer gairebé tiro la tovallola. Per sort, després de menjar una mica de fruita, em recupero una mica i puc continuar el pedregós camí en ziga-zaga fins al coll.
Mentre jo pujava embrancada en les meves tribulacions, el cel s'ha anat ennuvolant més i més i en aquests moments, a esquerra i dreta, els cims del Torreneules i la Coma del Clot són ben coberts de boires. Decidim que no és prudent continuar la pujada i sense perdre temps, iniciem el descens cap a Núria. En condicions normals, hi hauria unes vistes fantàstiques de tota l'Olla de Núria, però amb el temps que fa, de l'olla només en veiem el baf. Si que apareix, ben aviat, en la llunyania, l'alberg del Pic de l'Àguila i cap allà ens dirigim, en un nou efecte zoom.

Travessem un rierol, a la vora del qual cavalls i vaques s'observen de ben a prop. En arribar a l'alberg, comencen a caure algunes gotes, però arribem a baix a la vall abans que comenci a ploure de veritat i ens aixopluguem al bar, que és ple de gom a gom, per dinar.

Havent dinat, sembla que la pluja ha abandonat les seves intencions. Per tant, continuem la baixada cap a Queralbs. Ens les prometiem molt felices però, a mig camí, poc després del salt de la Cua de Cavall, comença a ploure. Primer sembla que serà només un petit ruixat, que al cap d'una estona, en arribar al pont, esdevé un xàfec que ens deixa completament xops. Esperem una estona sota un arbre, a veure si amaina, però no hi ha manera, i hem de continuar el camí. Ens toca agafar el desviament cap a la central. I aquí el camí esdevé un malson. És ple de bardisses, com una selva, talment com si fes anys que no hi passa ningú. Per postres, plou, anem xops, tot està relliscós ... Veiem la central avall, molt avall i l'efecte zoom sembla que s'hagi espatllat! Per sort, amb paciència arribem finalment a baix. Fem força llàstima, però ho hem superat amb nota!