D'Artés a L'Estany pels camins del Bisbe i Abat Oliba

 Dissabte, 7 de gener. Nova etapa de la nostra peregrinació de Montserrat a Núria, pels camins del Bisbe i Abat Oliba. El nou tram no es mou de la comarca del Bages i ens portarà des de la plana d'Artés fins al capdamunt de la serra de L'Estany, a la subcomarca del Moianès. Es tracta d'una ruta llarga en quilòmetres i amb un desnivell de pujada constant, però molt noble i tranquil, la qual, d'entrada, presenta poques sorpreses.

Comencem a caminar abans de les nou d'un fred matí de gener. A la nit, les temperatures han baixat per sota de zero i els camps de pastura ben gebrats mostren un bonic to de verd turquesa.

El desnivell de l'etapa comportarà importants canvis de paisatge i si a l'inici ens acompanya la vinya, ben aviat la deixem enrera i apareixen els camps de pastura, els cereals, les pinedes i les rouredes.

La totalitat de la ruta transcorre per camins amples, camins que uneixen grans masos i cases pairals, algunes en ple funcionament, com el Berenguer, Rojans, Mas Rovira, Torigues o la Rodoreda, d'altres amb una nova funcionalitat, com la casa de colònies de La Ruca, algunes tristament abandonades i en runes, com el mas de Sant Miquel, que en els seus bons temps fins i tot comptava amb una petita capella, actualment també en runes, d'altres en perfecte estat de conservació però sense ni una ànima, com La Careta ... Camins solitaris aquest dissabte de gener que els raigs de sol fan una mica més càl·lid a mesura que s'escola el matí.

Camins que travessen boscos, alguns sorprenentment ben cuidats i amb curiosos exemples d'escultura forestal d'artista anònim ...
Camins que fan de fantàstic mirador: Santa Maria d'Oló als peus, el Lluçanès en segon terme, els Pirineus al fons i el Collsacabra cada vegada més a prop...
Camins que s'allarguen i s'allarguen en llaçades, enfilant-se per una roureda, fins al peu del Puig de la Caritat. L'Estany és als nostres peus i l'únic tram de baixada en tot el recorregut posa punt final a l'exursió davant del monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic català.

Estrenem l'any al Puigsacalm

 Diumenge, 1 de gener de 2012. Quan ens llevem, a quarts de nou, aquest primer dia de l'any, la boira encara és la mestressa del matí. Ben aviat, però, a mesura que deixem enrere la plana i ens acostem cap al coll de Bracons, Bellmunt emergeix de la boira, ben il·luminat pel sol, i ens adonem que fa un dia esplèndid. Seguint el costum que vam inaugurar l'any passat, estrenarem l'any dalt d'un cim proper. Aquesta vegada, hem escollit el Puigsacalm.

Ja hi ha força vehicles al punt d'inici, el coll de Bracons, la qual cosa ens indica que molta gent s'apunta a la tradició de fer el cim per Cap d'Any i que n'hi ha que són més matiners que nosaltres!

Segurament l'hivern no és la millor època per pujar al Puigsacalm. No hi ha la verda frondositat de la primavera ni la bellesa cromàtica de la fageda a la tardor. No obstant, les estilitzades siluetes dels troncs despullats permeten copsar paisatges de fons normalment desconeguts des d'aquests indrets i la catifa de fulles seques, molt relliscosa, forma un bonic estampat als marges i corriols.

L'ascens és força suau fins a la collada de Sant Bartomeu, on girem a la dreta, cap a la Font Tornadissa, amb fama de ser una de les més boniques de Catalunya. A partir d'aquí, per un tram de fort pendent abandonem el bosc i deixant a banda el camí de Platraver i Sant Bartomeu, que queden als nostres peus, arribem a una esplanada, coneguda com els Rasos de Menter. La magnífica panoràmica de la qual gaudirem dalt del cim ja es comença a insinuar. Blanc de neu als Pirineus i blanc de boira a la plana, al fons de la qual emergeix, mig desdibuixada, la silueta de Montserrat.

Des del capdamunt de l'altiplà, travessem una tanca de fusta i un nou corriol ens porta de dret al cim, l'últim tram del qual torna a ser molt inclinat. A dalt, l'espectacle és magnífic. A punt per a una lliçó de geografia. Tot esmorzant, de cara al massís del Canigó, podem copsar gairebé amb un únic cop de vista, des dels Rasos de Peguera, el Pedraforca, les Penyes Altes del Moixeró, la Tossa d'Alp, el Puigmal ... el Comanegra, el Bassegoda.. i així fins la plana de l'Empordà i el mar Mediterrani. I al nostre darrere, l'esquena els altiplans del Cabrerès (quina vista més estranya pels que sempre els contemplem des de l'altra banda!), la plana de Vic i el pla de Bages en un mar de boires, amb alguns illots que n'emergeixen i Montserrat al fons. Catalunya 2012 a l'abast de la mà.

El descens és molt agradable, amb els raigs de sol del migdia acaronant-nos. I ben aviat, després d'esquivar alguna relliscada i de saludar alguns tocatardans que tot just pugen, tornem a ser al coll de Bracons i posem punt final a la primera excursió de l'any.

Pels vells camins de la Cerdanya

Dijous, 29 de desembre. Com que el dia abans ja havíem tingut una bona sessió d'alta muntanya, optem per un recorregut per camins entre pobles, aquells vells camins plens d'història dels quals parla Rafael Lopez-Monné. De fet, és d'un dels seus llibres que obtenim l'itinerari, que ens portarà a tres pobles del municipi de Lles de Cerdanya: Músser, Lles i Arànser. Es tracta de poblets encantadors, que permeten assaborir  l'essència de la vida rural pirinenca, gràcies a la presència de ramaders que mantenen encara l'activitat econòmica tradicional del Pirineu i conserven vius aquests indrets.

L'itinerari parteix de Músser, on ens allotjem a la molt recomanable Fonda Campi. Músser és un llogarret molt petit, de menys de 50 habitants, de carrerons costeruts i empedrats, cases antigues amb arcades de pedra, balconades de fusta i perxes. I tot això amb l'atractiu afegit del Cadí com a teló de fons. Conserva un regust medieval  i manté com cap l'altre l'essència de la vida tradicional als poblets del Pirineu. Als matins i vespres encara podem trobar els ramats de vaques anant i venint de les pastures.

Prenem el camí vell de Músser a Lles, que s'allunya del poble, entre pastures i parets de pedra seca, i davalla pel bosc, per un corriol molt humit i fangós, fins al pont del Diable, antic viaducte de pedra que travessa el riu d'Arànser. A l'altra banda del riu, el corriol s'enfila fins a la carretera d'Arànser. En un punt de l'ascens, un encreuament de camins on equivoquem la direcció ens porta a assolir la carretera uns metres més endavant d'on hi ha l'enllaç amb el nou corriol, per la qual cosa hem de desfer uns metres sobre asfalt fins a trobar-lo. Nou tram d'ascens per un sender encatifat de fulles seques i arribem ja a les envistes de Lles, a l'ensems que comencen a treure al nas alguns cims nevats.

Des de Lles agafem el camí vell de Lles a Arànser, també entre pastures, el gran atractiu del qual són les seves esplèndides vistes panoràmiques. Des de la Tossa d'Alp fins al Puigpedrós podem abastar, gairebé en un sol cop de vista, tot el relleu de la comarca.

Aviat apareix als nostres peus el poblet d'Arànser, situat en un punt solell al fons de la vall del riu del Molí, que baixa dels estanys de la Pera. Un altre llogarret encisador, que travessem ràpidament per anar a buscar el camí de tornada a Músser. No hi anirem, però, per la pista forestal que uneix els dos pobles. Després de creuar el riu, ens enfilem, per un costerut corriol fins a unes feixes de pastura i un cop allí, baixem cap a Músser pel camí del Tor, un sender encantador que ressegueix boniques pinedes fins als afores de Músser, on enllaça amb la pista. Acabem d'arribar al  poble amb la impactant vista del Cadí de fons i ens espera com a premi un esplèndid arròs de muntanya a la Fonda Campi.