Al Puig Curull i el Puig de l'Àliga

Dissabte, 10 de maig. Aprofitarem la tarda per repescar un tema que vam deixar pendent fa uns mesos, en la nostra excursió de coll de Bracons a Vidrà, passant pels camins del Bisbe i Abat Oliba. Es tracta de l'ascens al puig de l'Àliga, a la serra de Curull, prop del Puigsacalm, que vam tenir a tocar, però no vam pujar perquè ja se'ns feia fosc.
Anem fins a Sant Andreu de la Vola i deixem el cotxe abans d'arribar a la collada de Bracons, en un trencall del camí, prop de la vella masia de Bracons. Agafem el camí de La Baulella. Un rètol de fusta del Centre Excursionista de Sant Pere de Torelló assenyala la ruta cap als nostres dos objectius: el Puig de l'Àliga i el Pic de Curull.
Després d'un inici de fort pendent, l'ascens es va fent més gradual, a mesura que ens endinsem pel mig del bosc. L'itinerari ens permetrà gaudir del verd novell de la fageda primaveral en un dels seus moments de màxim esplendor. I és que els boscos del nostre entorn ens recorden que som a la part més ufanosa de la comarca d'Osona. Ben aviat enllacem amb el camí que ve de la collada de Sant Bartomeu. Ens girem un moment i copsem el perfil del Collsacabra, amb Cabrera i el Pla d'Aiats en primer terme. La imatge ens sobta perquè la recordem de fa uns mesos, quan ens vam aturar en aquest mateix indret, tot pujant de Vidrà. El cicle de la natura ha transformat el gris dels troncs despullats i el marró de la terra, en una catifa verda que ho cobreix tot.





Arribem al coll de la Coma del Coll (1.257 metres), important cruïlla de camins. Sengles indicadors de fusta assenyalen el Pic de l'Àliga, a la nostra dreta i el Puig Curull, a la nostra esquerra. Ens dirigim cap a aquest darrer, deixant a la dreta el corriol que porta a Vidrà, passant per la Baga de Curull, una de les fagedes més grans de Catalunya.
Per un corriolet planer arribem al coll de Curull i emprenem l'ascens al Puig Curull, que en algun punt requereix una petita grimpadeta. El cim té grans vistes panoràmiques. Tenim Bellmunt gairebé a l'abast de la mà. Al fons de la vall treu el cap l'antiga masia de Can Salgueda, actualment deshabitada. De fet, costa de creure que mai algú hagi pogut viure en aquest racó perdut de món.



Desfem el camí fins al coll de la Coma i abordem ara l'ascens al Pic de l'Àliga, per un camí que careneja, amb excel·lents vistes del Collsacabra. El darrer tram requereix una altra petita grimpada abans d'assolir el cim, de 1.342 metres. És molt estret, però convida a seure-hi i contemplar la impressionant panoràmica de 360º. Llàstima que, al nord, el Pirineu resta ocult darrera una espessa capa de núvols, que deixen entreveure poc més que la silueta fantasmagòrica del Pedraforca.



Deixem el cim i baixem de nou fins al coll de la Coma per emprendre el camí de retorn. Seguim un tram del camí del Puigsacalm, però no acabem d'arribar fins a coll de Bracons, sinó que prenem un corriol que ens deixa a peu de carretera, abans d'arribar al coll. Només ens cal recórrer uns metres d'asfalt i arribem al lloc on havíem deixat el cotxe i al final de l'excursió.

Itinerari de natura de Sant Julià de Saltor

Dissabte, 19 d'abril. Dedicarem aquest dissabte de Setmana Santa, en què el temps encara ens dóna una treva abans de les anunciades pluges, a fer una excursió per la comarca del Ripollès.

El punt d'inici serà la colònia Molinou, al municipi de Campdevànol. Farem una ruta circular per un itinerari de natura senyalitzat per l'Ajuntament. I a més de gaudir de paratges naturals ben diversos, el recorregut ens acostarà també, en un exercici de nostàlgia, a indrets actualment abandonats i en molts casos oblidats, però que han tingut un paper important en el passat d'aquestes contrades. Així, tot fent camí, també contribuim en la nostra petita mesura, a salvar aquests llocs de la imprudència de l'oblit.
Precisament el punt d'inici de l'excursió, la colònia Molinou, és un d'aquests indrets. Antiga colònia industrial, durant els segles XIX i XX va aprofitar la força de l'aigua del riu Freser per a les més diverses activitats, des de la farga a la paperera, passant per la filatura i la producció de ciment. Actualment no són més que una colla d'edificis en desús, testimoni d'un passat industrial que mirem de no oblidar.
Comencem a caminar en direcció al Mas de Molinou, feliçment encara habitat. El nostre primer objectiu és un turó proper, al capdamunt del qual s'encinglera l'ermita de Sant Grau. El turó i l'ermita, que assolim en poc més de mitja hora i uns quants esbufecs, constitueixen un excel·lent mirador de Campdevànol i la vall del Freser.



Seguim fent camí en un descens vertiginós en el qual ens deixem tota l'alçada que havíem guanyat. Anem a parar al peu d'una antiga pedrera, testimoni de l'activitat extractiva destinada a la fabricació de ciment.
Deixem la pedrera a la nostra esquerra i ens comencem a enfilar de nou, cap a l'indret anomenat les Solanes de Pernau. Com el seu nom indica, ens movem per zona solella i la vegetació així ho indica, ja que hi regna la roureda. El corriol, totalment acinglerat, té unes vistes magnífiques de la vall.
Fent marrades pel mig dels roures arribem al peu del cingle de Corones, que superarem per arribar a uns plans en els quals s'assenta l'antiga masia de Corones, actualment també abandonada i gairebé devorada per la vegetació.



Passada la casa, enfilem la carena cap als Llisos de Corones, uns plans encatifats d'herba des dels quals la panoràmica del Ripollès és impressionant. Bones vistes també del Prepirineu, amb el Pedraforca mig emboirat i La Covil com a gran protagonista. Un altre d'aquells indrets idíl·lics que darrerament col·leccionem.



Passats els Llisos, el canvi de vegetació ens indica que comencem a avançar per zona obaga. A banda i banda del camí, ens flanquegen altíssims i estilitzats faigs, que van guiant els nostres passos per la pista que condueix al collet de Saltor. Abans d'arribar-hi, però, abandonem el camí i ens endinsem bosc amunt, per anar a buscar el cim del Turó de Corones, també conegut com a Serrat dels Llamps. Tot i la seva modesta alçada (1.515 metres) tindria unes vistes extraordinàries, si no fos que s'ha ennuvolat molt i amenaça pluja. No obstant, és un lloc encantador i als nostres peus podem contemplar el pla de Sant Julià de Saltor.



Baixem per un corriol enmig de la fageda, fins al coll de Saltor i més avall, fins a Sant Julià, una antiga parròquia rural del municipi d'Ogassa. Es tracta d'un conjunt de masos abandonats i una església en bon estat, tot amb un aire desoladament solitari. El Puig de Sant Amand fa de sentinella de tota la zona.
Després d'una petita pausa, sota un cel més que amenaçador, iniciem el camí de retorn cap al punt d'inici, que farem ara per una zona obaga, sobretot de fageda. El trajecte segueix el curs del Torrent de Saltor i en algun tram, fins i tot passa pel mig del llit del torrent, afortunadament sense aigua.
Passem pel coll de Graus i pel costat de les restes de les cases de Sant Martí Vell, gairebé completament devorades per la vegetació i arribem de nou a la colònia Molinou rodejant el turó de Sant Grau per l'altra banda. Han estat cinc hores d'excursió molt agradable i al final, la pluja no ha fet la seva aparició.

A les fonts de Matagalls

 Diumenge, 13 d'abril. Nova excursió de tarda, tot i que, mentre ens dirigim cap al Montseny, el cel es va ennuvolant i ens fa pensar que no tindrem un temps tan esplèndid com el de la setmana anterior. El paisatge, però, es mostra esplèndid, i mercès a les pluges caigudes durant la setmana, d'un verd encara més intens.

Aparquem a Collformic, on ens sorprèn el gran nombre de cotxes, atesa l'hora que és.

Volem pujar al cim de Matagalls, però no per la ruta habitual, sinó introduint-hi una variant, que té per objectiu anar a trobar la font dels Manlleuencs.
Iniciem l'ascens pel sender de Matagalls, deixant als nostres peus l'enorme masia de Sant Andreu de la Castanya. Al segon encreuament amb la pista forestal que va a Sant Segimon, la prenem cap a l'esquerra i la seguim fins a trobar el Torrent de Rentadors, un rierol d'aigues cristal·lines, que neix a la font de Matagalls i desemboca a la riera de Sant Segimon. En aquest punt, seguim un camí a la dreta, paral·lel al torrent, que s'endinsa en una fageda. Uns metres més enllà trobem la font, a l'altra banda del torrent, després d'un petit pont, i flanquejada per dos grans bedolls. L'indret és un racó de pau, idíl·lic i en aquests moments, completament desert. La font és una de les moltes que trobem per aquests entorns, en honor de l'Aplec de Matagalls i aixecades pels apleguistes, amb evocacions excursionistes, religioses o culturals. La dels manlleuencs data de l'any 1966 i està dedicada al Bisbe Aguilar i a Mossèn Puntí i Collell, amb un record a Francesc d'Assís Pujol, que en fou el dissenyador. Com a bona manlleuenca, crec que és la més bella de les fonts de Matagalls.



Seguim la bonica pista forestal que recorre la fageda i més amunt, en un pla, trobem dues fonts més, la Font Clareta, una mica amagada a la vora del torrent i la font de la Sardana. A partir d'aquí, el camí s'allunya del torrent i s'enfila pel mig del bosc, per anar a buscar la ruta normal que puja de Collformic. La ruta no està gaire ben marcada i en algun punt ens despistem i acabem pujant pel dret.
Poc abans d'enllaçar amb la ruta normal, però, topem amb una altra de les moltes fonts que brollen de la muntanya. Es tracta de la Font dels Bisbe, dedicada a Torres i Bages, amb la seva coneguda màxima "Catalunya serà cristiana o no serà" esculpida a la pedra.
Es comencen a sentir veus, mentre ens desviem un moment del camí principal per visitar dues noves fonts, aquestes gentilesa dels tonencs. Es tracta de la Font Freda, dedicada a Jaume Balmes i la Font de la Rosa, en honor del seu conegut Aplec de maig i del seu poeta local, Mossèn Joan Colom.



Després de comprovar la fredor de l'aigua, iniciem l'ascens final al cim, que està a punt de ser engolit per la boira. Quan hi arribem, però, es comença a dissoldre i encara podem veure Viladrau als nostres peus.
Són gairebé les set de la tarda, i creiem tenir l'honor d'haver estat els darrers a fer el cim, però quan comencem a baixar, trobem encara una parella que va amunt.
La baixada la fem per la via tradicional de Collformic i el temps millora de tal manera que arribem a baix acompanyats dels últims raigs de sol de la tarda.