Per la Serra d'Ensija

Dissabte, 30 d'agost. Avui, esperant que la pluja ens doni una treva, ens acostarem fins a l'Alt Berguedà, per fer una passejada per un dels seus millors miradors, la Serra d'Ensija i enfilar-nos al seu cim més elevat, la Gallina Pelada, de 2.321 metres.

Quan sortim de casa, a les set del matí, hi ha algunes boires, però a mesura que ens enfilem, ens adonem que aquestes romanen a les valls i cap amunt, el cel és ben blau i lluu el sol.

Havent passat Maçaners, ens aturem al mirador del Pedraforca, per delectar-nos amb la seva imatge majestuosa i fer-li unes quantes fotografies, abans de continuar amunt, en direcció a Saldes. Poc després del poble, prenem un trencant a l'esquerra, que mena a Vallcebre i a la Font Freda, passada la zona d'oci de la Pleta de la Vila, on aparcarem el cotxe.

A peu de carretera, a mà dreta, unes escales de fusta condueixen a la font, però aquest serà el camí de tornada. Comencem a caminar, a quarts de nou del matí, pel costat de la carretera, uns centenars de metres, fins que un rètol ens assenyala, cap a la dreta, el camí de la Gallina Pelada, passant pel Barranc de les Llobateres (PR C - 79).

Abans d'emprendre'l, és bo tombar-se un moment, perquè a la nostra esquena ens esguarda una magnífica imatge de la cara sud del Pedraforca, molt menys coneguda que la seva cara nord, però igualment bellíssima.

Ens endinsem al barranc, per un corriol costerut i pedregós. Aquí i allà, mates de la molt verinosa tora blava acoloreixen el camí. I si la flora de la zona ens acompanya, també ho fa la fauna. Mentre pugem, de cop, un cabirol ens salta gairebé davant dels nassos, amb un espant considerable per part meva.

Superat el barranc, trobem un desviament a la dreta que ens conduiria de manera força directa cap al refugi, pel barranc d'Ensija. Nosaltres, però, preferim allargar una mica més l'excursió i seguim recte, per un altre corriol que ens portarà fins a l'extrem més oriental de la serra, als peus del Serrat Voltor.
Allà, al capdamunt de la carena, ens aturem a esmorzar. Al nostre davant s'estén tota la serra d'Ensija, de contorns suaus i ondulats, amables, coberts de prats de pastura encara prou verds. I al fons, la cúpula agresta i un punt salvatge del Pedraforca emergeix entre un mar de boires que va guanyant terreny ràpidament. La serra del Cadí, amb prou feines visible, tanca l'escenari.



Havent esmorzant, reemprenem el camí en direcció a la Creu de Ferro, un cim de formes arrodonides que queda a la nostra dreta i que ens obliga a superar un desnivell de gairebé 100 metres en poc tros. Arribem esbufegant al seu punt més alt (2.297 metres), on una creu de ferro li dóna nom. A llevant hi deu haver unes vistes impressionats, però ens les hem d'imaginar perquè una espessa capa de núvols ho cobreix tot. A ponent, el nostre objectiu, la Gallina Pelada, és a punt de ser engolida per la boira. Cap allà ens dirigim ràpidament, tot seguint la carena, fins a trobar un camí que creua el Pla d'Ensija fins al refugi Delgado Úbeda. Al davant de l'edifici, unes pedres en forma de V indiquen que el cap de setmana anterior s'hi va celebrar un dels assajos de la Diada.



El camí cap al cim s'enfila per l'esquerra del refugi, al costat d'uns abeuradors pel bestiar. Ara sí que la boira ja ens ha ben encalçat i els darrers metres els fem ben embolcallats. Arribem finalment al Cap de la Gallina Pelada, de 2.321 metres, però de les seves llegendàries vistes no se'n sap res de res. Esperem una estona, a veure si escampa, però tot i que es va movent, com a molt arribem a entrellucar el que ens sembla que podria ser el Cadí. Finalment, ho deixem per impossible i decidim que l'excursió és prou atractiva com per repetir-la un altre dia.



Desfem part del camí i passat el refugi, ens desviem a l'esquerra i anem a buscar una via molt més directa de baixada. El camí es força pitjor que el de pujada, especialment en el seu darrer tram, que transcorre ben bé pel mig del Torrent de la Font d'Ensija. Anem a parar a les escales de fusta que porten a la Font Freda, just davant d'on tenim aparcat el cotxe.

Com que ja són les dues, conduïm fins a Maçaners, on ens aturem a dinar al  Bar Cal Tahona, on ens ofereixen un menú molt correcte. El Pedraforca, però, roman ben amagat rere una nuvolada que, ara sí, amenaça tempesta.

Al Puig Estela pel refugi Montserrat

Diumenge, 24 d'agost. Recuperem una excursió que vam haver d'abandonar, pràcticament abans de començar, un diumenge de maig, per culpa de la pluja. Avui les expectatives tampoc no són gaire prometedores ja que, en sortir de casa, a quarts de vuit del matí, el cel està ennuvolat i cauen algunes gotes. Però com que ja ens hem llevat, decidim fer un intent i ens dirigim en cotxe cap a Ogassa. Allí anem en direcció a Sant Martí Surroca, església romànica del segle XII, el nom de la qual té l'origen en l'espectacular cinglera als peus de la qual està situada. Deixem enrera l'església i seguim una pista encimentada en direcció al refugi Monstserrat. Uns metres més enllà s'acaba l'asfalt i comença una pista forestal en força mal estat. Millor no aventurar-s'hi si no és en 4x4. Nosaltres la seguim durant uns metres fins que ens en cansem i aparquem en un cantó del camí. El temps, tan amenaçador quan hem sortit de Manlleu, ha millorat força. Hem deixat enrere les boires i començem a veure el sol. Així doncs, ens posem a caminar per la pista en direcció al refugi. El nostre objectiu és el Puig Estela, de 2.013 metres, punt culminant de la Serra Cavallera, veí del Taga, però molt menys popular que ell.

Després de caminar uns metres, a la dreta de la pista apareix el refugi Montserrat, una cabana de pedra destinada sobretot a aixopluc de pastors, amb un espai per a excursionistes. El refugi està situat al mig d'una esplanada herbosa, anomenada la Gran Jaça.

Deixem enrere el refugi i seguim per la pista, que s'enfila gradualment entre prats de pastura. Tot i ser ja a finals d'agost, l'eterna primavera que vivim aquest estiu, amb abundància de pluges, fa que tot estigui encara encatifat de verd i faci goig de mirar.

La pista s'acaba al costat d'uns abeuradors per a bestiar i hem d'agafar un corriolet per arribar fins al coll del Pal, antic punt d'enllaç entre Surroca, d'on venim i Pardines, a la vall de Ribes. A partir d'aquí el camí segueix la carena que uneix el coll amb el cim del Taga. Som en zona de pastures, l'anomenat Pla Covilar, i anem seguint el filat pel bestiar, ara a una banda, ara a l'altra, buscant la via més còmoda.



Després de passar per una mena d'avantcim, coronem finalment el Puig Estela, marcat per una enorme fita cilíndrica de pedres. Ara ens podem aturar i gaudir de la vista panoràmica que ja hem anat assaborint mentre pujàvem per la carena. A l'oest, i seguint camí, els extensos prats que voregen el Taga i el pic de Sant Amand.
Al sud, una espessa nuvolada no ens deixa veure res. Hem fet bé d'abandonar la terra baixa i enfilar-nos a buscar el sol. Al nord, en canvi, el cel és ben net i el Pirineu es mostra esplendorós: el Puigmal, el Balandrau, el Torreneules, el Bastiments ... A baix, la vall de Ribes, amb Pardines en primer terme, és una catifa verda amb ramats de bestiar arreu.



Ens asseiem a esmorzar, en la pau del cim. Només hi ha dues persones més, que descansen una mica enllà. Van acompanyades d'un gos, que s'acosta cap on som nosaltres per fer-nos partíceps de les seves extraordinàries habilitats com a caçador de tàvecs. Relament ens impressiona!
Havent esmorzat, desfem tranquil·lament el camí d'anada, fins al lloc on hem aparcat el cotxe. Hi hem estat poc més de tres hores.

Al Pic d'Amitges des de Sant Maurici

Dissabte, 9 d'agost. Sortida anual dels Camalluents, que aquest any serà pel Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici. El camp base el tenim a Llavorsí, on arribem el divendres al vespre i, com és habitual aquest estiu, ens rep la pluja. Sopem i ens n'anem a dormir amb l'esperança que l'endemà les condicions climatològiques ens siguin més favorables.

El despertador sona a una hora indecent, un quart de sis del matí! De moment, el cel està serè. Esmorzem una mica i iniciem la complicada logística que ens ha de dur a l'inici de l'excursió: anem en cotxe fins a Espot, porta d'entrada al parc i allí ens esperen dos taxis 4x4 que ens deixaran al peu de l'estany de Sant Maurici. Amb tot això, ja són les set del matí quan ens posem a caminar, després d'haver contemplat embadalits la imatge dels Encantats que, amb el permís de les boires, seran el nostre guaita de luxe, ominipresents durant gairebé tota l'excursió.



Comencem a caminar, vorejant l'Estany de Sant Maurici per la dreta, en direcció a la cascada de Ratera, que cau esplendorosa. Allí enllacem amb un corriol pedregós, a mà dreta, que ens porta fins a la pista forestal que fan servir els taxis del parc. Anem resseguint la pista, que està en força mal estat i deixem a la nostra dreta l'Estany de Ratera, esplèndid, amb una cascada al fons, que es reflecteix a les seves aigües transparents, i el que queda de l'Estany de la Bassa, pràcticament devorat per la vegetació.
El darrer tram de la pista, després de l'estany, més costerut, més pedregós i més serpentejant que la resta, ens deixa al peu del Refugi d'Amitges. Són prop de les nou del matí i després de gairebé dues hores de caminada, ja ens hem guanyat l'esmorzar. I a més a més, ens espera una bona sorpresa ...



Aquest any en fa divuit que els Camalluents organitzen la sortida d'estiu i el sherpa ha decidit celebrar-ho com l'ocasió s'ho val. Així doncs, havent esmorzat obre la motxilla i ens sorprèn amb una ampolla de cava, i en fresc!! Fem un brindis davant dels rostres expectants de la resta d'excursionistes i amb una doble injecció d'energia, ens preparem per abordar el cim del dia, que tenim ja al fons de l'escenari.



Un fons d'escenari, per cert, realment impactant: en primer terme, les dues Agulles d'Amitges, desafiants i amb aparença inaccessible, emmarcades a l'esquerra pel Pic de Saboredo i a la dreta pel Pic d'Amitges, el nostre destí d'avui. Més a la dreta, el Pic de Bassiero, sostre de la zona, té un aspecte singularment ferotge.
Ens arribem fins al final de la pista, al costat dels estanys dels Barbs i de la Munyidera. Creuem el rierol que uneix aquest darrer amb l'Estany Gran d'Amitges, per un pas de pedres. Ens comencem a enfilar, vorejant l'estany, a l'horitzó del qual Els Encantats ja s'amaguen darrere una espessa capa de núvols. En aquests moments, no tenim gens clar que el temps ens respecti.
El camí continua, vorejant les Agulles per la seva banda dreta, l'anomenada Coma d'Amitges i comença un pedregar interminable que ens acompanyarà fins al cim. I és que els grans blocs de granit són l'essència de l'alta muntanya pirinenca, però tinc la sensació que aquí, a l'entorn de Sant Maurici, estan especialment deixats de la mà de Déu. Cal anar amb molta cura i el camí es fa llarg.



Amb paciència arribem finalment al coll que separa els pics de Saboredo i Amitges. El vent bufa amb força i l'ambient és fred. Ens cal abrigar-nos. El premi, però, és la panoràmica que ens acompanya. Les boires ens donen una treva, sobretot al cantó sud, on dos pics capten especialment la nostra atenció per sobre de la resta: són el Peguera i el Subenuix. Al nord, la visibilitat és pitjor, però abaixant la mirada cap a les valls, tenim una rastellera inacabable de llacs, entre els quals destaca l'Estany Gelat de Saboredo.

Ja falten pocs metres per al cim, però el camí es fa pregar. Quan finalment hi arribem i ens apropem a la darrera fita, s'obre als nostres peus la magnífica vall de Gerber, amb el seu enfilall d'estanys entre els quals una taca d'un taronja intens ens indica que allí hi ha el refugi metàl·lic Mataró. Són les dotze del migdia, però el sol no ens acompanya, així que, accelerem la sessió fotogràfica i emprenem ràpidament la baixada.
Al coll, explorem la possibilitat de pujar al Pic de Saboredo, que ràpidament és desestimada i continuem el descens, de pedra en pedra, tot desfent camí fins a arribar de nou al refugi, a quarts de tres de la tarda.
Ens entaulem per dinar i descansar una miqueta. I a les quatre, iniciem el darrer tram, de pista i corriol, que ens deixa de nou a Sant Maurici, prop de les sis de la tarda. Cansats i satisfets esperem el taxi de tornada mentre ens acomiadem dels Encantats. Fins a a propera!