Al Castell de Torelló

Dissabte, 13 de febrer. Volem fer una excursió matinal, així que escollim un indret proper: el castell de Torelló, més conegut com a "castell dels moros", situat en uns paratges fantàstics, però força desconeguts pels manlleuencs.

El punt d'inici de l'excursió és als afores de Sant Vicenç de Torelló, al costat del camp de futbol, on aparquem el cotxe. Fa un dia gris; malauradament no tindrem gaire bones vistes.

Prenem el PR-C-45 (el sender de la Vall del Ges), en direcció nord, cap al castell, que ja podem observar al capdamunt d'un puig margós, de 781 metres d'alçada. El corriol s'enfila de manera força intensa, fins que, al darrer tram, una escala de ferro ens ajudarà a assolir el cim.

Del castell en queden tot just les restes d'una massissa torre de defensa circular. Al peu de la torre, un plafó commemoratiu ens recorda el paper del castell com a testimoni de la història comuna de les parroquies dels municipis que actualment formen la vall del Ges: sant Feliu, sant Pere i Sant Vicenç.

El castell, com qualsevol fortificació defensiva, estava situat en un indret privilegiat, a la frontera entre les valls del Ges i del Ter i amb la serra de Bellmunt com a teló de fons. Als nostres peus descansen, a un cantó la magnífica colònia de Borgonyà i a l'altre, la fumejant tèrmica de Sant Pere.

Deixem el turó del castell i seguim per la carena que l'uneix a la cota més alta del terme de Sant Vicenç, el serrat de Les Tres Batlles, de 805 metres d'alçada, anomenat així pel fet d'estar situat al punt de confluència dels termes de Sant Pere, Sant Vicenç i Orís. El femení del nom, no sabem d'on ve (potser influència de la CUP). Cal dir que, tot i ser el punt més alt del terme, és un cim amb ben poca personalitat.

Seguim endavant fins al proper cim de la carena, situat ja plenament en terreny d'Orís: el Serrat Alt, de 845 metres. Per enfilar-lo, l'hem de rodejar per la seva banda dreta, per un corriol encimbellat que acaba amb una petita grimpadeta prou interessant. El seu cim el presideix una imatge de la Verge de Montserrat, acompanyada d'un plafó amb els versos de la Santa Espina,  sota una senyera onejant. Queda clar que Les Tres Batlles estan a la seva ombra!

La baixada l'emprenem per l'altre flanc del turó, cap a la casa del Sot Gran, i tot resseguint el Torrent de Vallmajor arribem de nou a Sant Vicenç de Torelló. L'indret ens ha captivat i de ben segur que hi tornarem.

Al Santuari de Queralt

Dissabte, 6 de febrer. Tenim un compromís a mig matí, de manera que haurem de fer una excursió ben curta, per poder ser a dinar a casa. El dia tampoc no promet gaire, el cel està força ennuvolat i sembla que, finalment, a la tarda plourà una mica. 

Com que som a Prats, ens decidim a anar fins a Berga i pujar fins al Santuari de Queralt. I mentre conduïm cap allà, anem deixant enrere els núvols i fins i tot veiem algun raig de sol. 

Arribem a Berga, fem en cotxe un primer tram de la carretera que condueix al Santuari i aparquem el cotxe al costat de la carretera, allà on s'inicia el sender que ens hi portarà.

Després d'un primer tram de camí trobem, a l'esquerra, una desviació que ens portaria directament cap al santuari, pel GR 179 (el sender conegut com a Ruta dels Maquis). El deixem, però, i seguim recte, ja que abans d'arribar a Queralt, volem passar per l'ermita de Sant Pere de Madrona, que queda enfilada sobre unes roques, a la nostra dreta. Es tracta d'una petita església romànica, del segle XIII, d'una sola nau, amb un campanar en forma d'espadanya que mira cap al santuari, situat al seu davant mig camuflat entre les roques. Cap allà ens dirigirem, per un sender local emboscat que baixa i torna a pujar de forma força abrupta, abans de desembocar al peu de la carretera que mena al Santuari.

El santuari s'alça a l'indret on antigament s'aixecava el castell de Guillem de Berguedà, el famós trobador del segle XII, fill dels vescomptes de Berguedà. Aquest peculiar poeta medieval, amb guanyada fama de seductor, que va posar el seu art al servei de la ridiculització i l'insult dels seus enemics, té el seu record, aquí, al peu del que havia estat el castell de la seva família.

Pugem fins al santuari, anomenat popularment "el balcó de Catalunya", per les seves magnífiques vistes, de les quals avui no podem gaudir. Entrem a fer una visita a la verge, petita talla de fusta gòtica, una de les marededéus trobades de Catalunya, que segons la llegenda, s'entestava a tornar al lloc on finalment es va construir el santuari. Enguany se celebra el centenari de la seva coronació i segur que els berguedans, molt devots de la seva verge, li faran un homenatge a l'alçada de l'efemèride, sobretot tenint en compte que, fa 25 anys, en el 75è anniversari de la seva coronació, li van dedicar una Patum especial.

Queralt és d'aquells indrets de Catalunya amb una màgia especial, o, com diu mossèn Ballarín, "amb una suavitat de l'atmosfera que no es troba enlloc més".

La baixada la fem pel GR 179, sembrat de petites capelles, en honor de Sant Jaume, els Dolors i Sant Jacint, i amb alguna paret vertical on es practica l'escalada.

Pels cingles de Tavertet

Dissabte, 30 de gener. Les previsions meteorològiques anunciaven un dia de sol i per aquest motiu, planifiquem una excursió amb vistes. No obstant, sortim de Manlleu amb boira, i a mesura que ens enfilem, la cosa empitjora. Arribem a Tavertet i la boira encara ho embolcalla tot. Atès que les vistes ens les haurem de pintar a l'oli, canviem de plans, deixem l'excursió pels cingles per un dia que en puguem treure més profit i ens decantem per una caminadeta pel mig del bosc. Baixarem per un corriol fins a prop de La Riba de Sau i tornarem a pujar a Tavertet per un altre corriol.
El corriol de baixada coincideix amb el GR2. Al començament ressegueix les parets del Cingle Moltorer i ens permet apreciar-ne les diferents unitats: la base vermellosa, d'origen continental i la part superior, grisa, d'origen marí. Més endavant el camí s'endinsa ràpidament per un bosc d'alzines.
La baixada s'acaba en una pista forestal, que ens conduiria cap a La Riba. Com que la nostra intenció no és pas arribar-hi, ens aturem a esmorzar, abans d'anar a buscar, a mà esquerra,  el corriol de pujada, que seguirà un sender local, l'anomenat Grau del Castell, també per dins de l'alzinar, fins al peu del Turó del Castell. 



En arribar a la cinglera, el camí continua a mà dreta, però ens desviem un moment a l'esquerra, per una estreta balconada, amb una impressionant timba a l'esquerra, que ens porta fins a l'inici d'una antiga via ferrata, actualment desmuntada per motius ecològics. Les vistes són impressionants, tot i que no aptes per als que pateixin vertigen, i malgrat la boira, podem apreciar als nostres peus el pantà i la presa de Sau. Allà fem petar la xerrada amb un excursionista que va acompanyat de dos gossets, els quals, ho podem constatar, no tenen gens ni mica de vertigen!



El darrer tram de pujada esdevé costerut i empedrat, i poc abans d'arribar al capdamunt, topem amb una sorpresa en forma d'un cotxe Citroen 2CV estavellat des de fa força anys.
Superat el cingle, el camí de la dreta ens portaria de dret cap a Tavertet. Anem, però, cap a l'esquerra, fins al mirador del Castell, al davant del turó del mateix nom, que fa referència a les restes d'un antic castell. El mirador és una magnífica talaia (no pas avui) amb el Montseny al capdavant i Sau als peus. Tot i la boira, però, podem contemplar l'embassament, encara prou ple malgrat la manca de pluges, ja que del campanar n'emergeix tot just la cúpula. A la  nostra dreta, l'impressionant Puig de La Força, penyal separat de la resta de la cinglera, on teniem intenció d'anar en un inici, abans de desdir-nos per  la boira. A l'esquerra, el Ter avança encaixonat camí de l'embassament de Susqueda.
Tornem fins a Tavertet tot resseguint els cingles, que es fa tard i és hora de dinar.