D'Estamariu a Bescaran

Diumenge, 29 d'octubre. Passem la nit de dissabte a diumenge a l'encantador Hotel Cal Teixidó d'Estamariu i aprofitem un esplèndid matí de diumenge per fer una petita excursió circular entre Estamariu i Bescaran. Comencem la ruta just a l'entrada del poble, i abans de posar-nos a caminar, visitem una petita joia, l'església romànica de Sant Vicenç, del segle XI. Es tracta d'un magnífic temple de tres naus en planta basilical, amb restes de pintures romàniques originals al seu interior. Són les úniques que es conserven al seu lloc en tot l'Alt Urgell. Ens van recordar les que vam veure a Sant Serni de Baiasca, al Pallars i, com allà, ens vam preguntar què passarà el dia que el veí que té cura de l'església ja no hi sigui.

Sortint de l'església, agafem un camí a la dreta de la carretera, que deixa el poble al nostre darrere. Està marcat en groc i ens portarà fins a Bescaran pel camí del Molí i el Forn. El primer tram fa baixada, fins a creuar el Torrent del Coll, per un pont romànic. Ens endinsem llavors per un corriol boscós i humit, una mica llòbrec, que corre paral·lel al canal del Torrent. Un grup de gent que ens precedien decideixen girar cua ja que troben el camí massa fangós. Nosaltres, però, seguim endavant i superat el fangueig, abandonem el bosc i comencen a ascendir, ja en ple sol. Hem de superar força desnivell, però ho fem de manera gradual i còmoda, fins que el camí comença a planejar i Bescaran apareix en la llunyanyia. El nom de Bescaran em recorda algunes llegendes d'Amades que havia llegit quan era petita, en que es contaven diverses coses sobre els habitants del poble, totes encaminades a tractar-los de ximples. Em pregunto què hi trobarem.



En arribar a Bescaran ens rep l'estilitzat campanar romànic de l'antiga església de Sant Martí. És l'únic vestigi que queda dret de l'antiga església preromànica de Sant Martí i s'aixeca, isolat, al costat del cementiri, fent de guaita del poble. Ens arribem fins als carrerons costeruts de Bescaran i hi fem una volta. Està molt tranquil i tret d'alguns gossos i gats, no veiem més de tres persones. Tenim una conversa breu sobre la collita de tomàquets amb una senyora molt amable que té cura del seu hort. A jutjar pel que hem vist, els bescaranesos contemporanis no mereixen pas l'apel·latiu de ximples.
La tornada cap a Estamariu la farem seguint un tram d'El Camí (la ruta de senderisme cultural entre els diversos territoris de parla catalana), que uneix la comarca del Capcir amb l'Alt Urgell, travessant el Principat d'Andorra. El sender, assolellat i amb fantàstiques vistes de la serra del Cadí, ens deixa de nou a Estamariu en poc més d'una hora, just a temps per fruir del deliciós arròs de muntanya de Cal Teixidó.

Al Pic de Montarenyo

Dissabte, 26 d'agost. És el cap de setmana de l'excursió d'estiu dels Camalluents. Aquesta vegada ens allotgem a Tavascan, el darrer poble de la Vall de Cardós. El cim que volem pujar és el pic de Montarenyo, de 2.618 metres, situat molt a prop de la frontera amb la regió occitana de l'Arieja.

Com de costum, el dissabte ens llevem ben d'hora, abans de les sis del matí, ja que com diu el nostre sherpa, qui es lleva quan s'ha de llevar arriba al cim a l'hora que s'hi ha d'arribar! Des de Tavascan tenim un bon en tram en cotxe de pista forestal fins al punt d'inici de l'excursió, que engegem poc abans de les vuit del matí, en un aparcament just al costat de la Font de la Costa.

La primera part del camí segueix el GRT-4, un sender transfronterer, que va ser un dels camins de l'exili durant la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Anem pujant gradualment i còmodament, en la fresca matinal, fins a assolir el primer estany del dia, l'estany Xic, que no es veu tan petit com el seu nom indica, ja que forma sistema amb l'estany del Port, molt més gran. Déu n'hi do de l'aigua que hi ha, tot i la sequera d'aquest estiu etern. Els voregem per la seva dreta, deixant enrere una passera de fusta per la qual passarà el camí de tornada.

Al final de l'estany, abandonem el GR, que segueix amunt, per anar a creuar la frontera al port de Tavascan, i ens desviem cap a l'esquerra, per abordar el tram de més pendent del dia. La costa és força feixuga i a més, ja ens ha encalçat el sol i comencem a tenir calor. Però al capdamunt hi ha premi: el bonic estanyet de Montarenyo, al costat del qual farem la primera parada del dia, per esmorzar.

Un cop recuperades les forces, continuem enfilant la carena i en poca estona, assolim el cim del Montarenyo. Les vistes són esplèndides i entre els pics del voltant destaca, per la seva magnitud la peculiar silueta del Montroig. 

Després de la sessió fotogràfica, desfem part del camí i ens dirigim cap a un cim situat just a l'esquerra del Montarenyo. Amb els seus 2.624 metres serà el punt més elevat de l'excursió d'avui, i tot i que l'Institut Cartogràfic de Catalunya no li dóna nom, en algunes guies figura com a pic de la Muntanyola.

Un cop assolit el sostre del dia, toca baixar fins a l'estany de Mariola. I no serà fàcil. La ruta que seguiem ens encaminava al descens des de la dreta del pic de Muntanyola, però no ho veiem gens clar, per culpa del fort pendent. Després d'estar dubtant i fent uns quants tombs, decidim que la millor opció és desfer el camí de pujada fins a l'estanyet de Montarenyo i des d'allà, pujar un petit coll que en pocs minuts ens deixa al peu de l'estany. El de Mariola és un dels estanys més grans del Pirineu català i es troba en un entorn molt bonic, emmarcat pels pics de Montarenyo, Mariola i Roca Espana i amb el Montroig de fons.



Ja gairebé és hora de dinar, però decidim baixar una mica més fins a trobar una ombra, ja de nou a les envistes de l'estany Xic, on ens aturem. 
Havent dinant, ens resta ja ben poc per acabar l'excursió. Creuem l'estany per la passera que ja havíem ullat a la pujada i desfem el camí fins a la Font de la Costa i l'aparcament on tenim els cotxes. Cap a Tavascan falta gent, que ens espera una cervesa ben fresca!

Pedraforca 2017

Diumenge, 20 d'agost. El meu segon ascens al Pedraforca, per mi el cim més bell de Catalunya, i un dels més bonics que conec (amb el permís del Matterhorn). Feia ja molt de temps des de la primera vegada que hi vaig pujar, el juliol de 2010.

Ens llevem d'hora, ja que hem de fer ben bé una hora de cotxe fins a l'inici de l'excursió i a més, volem aprofitar les primeres hores del matí, abans que la intensa calor d'aquest estiu interminable arribi al seu punt màxim.

Encara no són les vuit del matí quan comencem a caminar i el cel és ben blau, però amb algun nuvolet aquí i allà. Pujarem des de Gòsol, en una ruta una mica més llarga, però molt menys concorreguda que la via habitual, des de Saldes i pel refugi Lluís Estasén. Seguirem el PR-C-123.1, que s'enfila ràpidament en ziga-zages, deixant el bonic llogarret de Gòsol, que tot just comença a despertar-se, cada vegada més avall. Avancem còmodament perquè ens toca l'ombra, mentre contemplem la cara nord del pic, que ens ofereix la seva imatge menys popular. En sortir del bosc i avançar per una zona herbosa, coneguda com el Prat Gran, ens encalça ja el sol. Poc abans d'avançar per la carena que ens portarà fins al coll del Verdet, ens aturem a esmorzar, davant d'una bonica panoràmica de la cara sud de la serra del Cadí.

Havent esmorzat, resseguim una entretinguda carena que ens porta fins al coll del Verdet, on enllacem amb les multituds que venen del refugi. Fins ara havíem trobat tot just quatre excursionistes. A partir d'aquí, seran desenes i desenes. Aprofitant que tots s'aturen a esmorzar al coll, enfilem ràpidament el tram de pujada que ens deixa just al peu de la paret on comença la grimpada. Desem els bastons a la motxilla i ens preparem per l'aventura.

Abordem amb cura el primer tram de grimpada, el més llarg. Pugem bé, tret d'un tram una mica més difícil, on una corda ens serveix d'ajuda. Som una llarga corrua, ben acolorida, els que ens anem arrossegant cap amunt. Per sort, tothom és molt tranquil, i s'espera que els de davant assegurin bé mans i peus. Després de la primera canal, una baixada, una segona canal, més curta, nova baixada i ascens final fins al Pollegó Superior, que trobem tan concorregut com qualsevol cala de la Costa Brava un matí d'agost com el d'avui. La satisfacció d'haver fet el cim és compartida amb un grup de nois que pujaven al nostre darrere i que ens han fet més lleugera la remuntada amb els seus divertits comentaris.

Són més de les dotze, així que, després d'una ràpida sessió fotogràfica i de contemplar la panoràmica (bona visibilitat cap al nord i dolenta cap a les valls), iniciem ràpidament el descens fins a l'enforcadura, altre cop en fila india.

Un cop a l'enforcadura, la multitud gira cap a l'esquerra, vers la tartera de Saldes, mentre que nosaltres ens desviem a la dreta, cap a Gòsol. Per aquesta banda, el tram de tartera és més curt i no tan costerut. Després de les corresponents relliscades, un camí molt ben conservat s'endinsa pel bosc, on baixa serpentejant força ràpidament fins a Gòsol. Aquí finalment no puc evitar el cop de cul que m'havia estalviat en el tram de tartera! Però, tot i així, arribo, sencera i contenta a l'aparcament, quan són gairebé les tres de la tarda. Ens esperen a Maçacers, amb un bon dinar per celebrar-ho.