dimecres, 26 d’agost del 2020

Ascens al Monteixo, passant pel pic de Norís

 



Dijous, 23 de juliol de 2020

En el marc d'una petita escapada al Pallars, pujarem a un cim que fa temps que em feia il·lusió de conèixer, el Monteixo de 2.905 metres d'alçada, situat al Parc Natural de l'Alt Pirineu, entre la Vall Ferrera i la vall de Tor. Es tracta d'un cim que, pel fet de ser veí dels tresmils del massís de la Pica d'Estats, pot quedar a la seva ombra, però és una talaia privilegiada del Pirineu Occidental català i a més a més, el seu perfil piramidal li dóna forma i caràcter de muntanya de conte infantil, que per mi (Pedraforca a part), són les més boniques.

De totes les possibles rutes d'ascens, n'escollim una que passarà primer pel pic de Norís, de 2.828 metres i així farem una bonica excursió circular.

Sortim d'Alins quan tot just comença a clarejar i ens dirigim cap a Àreu i des d'allí, per la pista de la Pica, fins a l'aparcament de la Pleta dels Frares. Quan hi arribem, ja hi ha uns quants vehicles i un grup d'excursionistes que comencen a caminar, davant nostre, just en aquell moment. Ens enfilem per un corriol, resseguint el barranc d'Aixeus, un rierol que baixa dels estanys del mateix nom, en algun punt en forma de magnífic salt d'aigua, fins que desaigua a la Noguera de Vallferrera. La pujada és sostinguda, i en alguns moments, em recorda la cuesta del Fraile que s'enfila fins als llacs de Bachimaña, a Panticosa.


Al capdamunt del barranc, just al punt on trobem un telenivòmetre (jo no ho sabia, però es tracta d'un aparell per mesurar les nevades a distància), el camí de la dreta, que farem servir de baixada, ens portaria directament al cim del Monteixo. Nosaltres ens desviem a l'esquerra, en direcció a l'estany d'Aixeus, un bonic llac glacial, en les aigües transparents del qual s'emmirallen els cims del voltant. El seu nom també és ben particular: sembla ser que prové de l'èuscar i segons Joan Corominas, significa "sota la cabana".

Hem de deixar l'estany a la nostra dreta i enfilar-nos per la falda de la muntanya, per un camí ben poc marcat, amb trams herbosos i altres de tartera, fins a assolir la carena que uneix els pics de Lo Sentinella i Norís. Aquest darrer ens queda a la dreta i per coronar-lo ens caldrà superar una costeruda i pedregosa pala, que es fa bastant llarga. La panoràmica al capdamunt, però, val l'esforç. En destaquen per sobre de tota la resta el Monteixo i el massis de la Pica d'Estats.

Després d'una breu parada per esmorzar, encarem la cresta que uneix el pic de Norís amb el Monteixo. És en aquest moment que tenim l'única "interacció social" del dia, amb un excursionista que ve en sentit contrari i amb qui comentem alguns detalls del camí. El punt més difícil del recorregut ens el trobem ja molt a prop del Monteixo on, després d'una canal de pendent molt pronunciat i relliscós, perdem el fil de les fites i passem una estona intentant trobar el bon camí. Finalment, però, ens en sortim i assolim el cim. El dia, que havia començat assolellat, s'està començant a embolicar i fins i tot sembla que cau alguna gota, així que no ens entretenim i iniciem el descens per l'altre vessant de la muntanya, de terreny molt més amable que el de pujada.

A mig descens, en un punt amb boniques vistes de l'estany d'Aixeus, donat que el temps ens ofereix una treva, ens aturem a dinar. Tot seguit, baixem ràpidament fins al telenivòmetre i des d'allí, desfem el camí d'ascens fins a l'aparcament. Tot i algun tro llunyà, l'amenaça de tempesta no es materialitza i arribem al cotxe sans i estalvis. Una altra magnífica jornada de muntanya!



dimarts, 18 d’agost del 2020

El Comabona des del coll de la Bauma



Divendres, 17 de juliol de 2020

Després d'uns quants mesos de reclusió forçosa, el fet de poder tornar a la muntanya suposa un veritable alliberament en molts sentits: no només l'alliberament físic de poder moure's, gaudir de l'aire lliure, el sol i la natura, sinó també l'alliberament mental de sortir de casa sense arrossegar la por i el sentiment de culpa: aquí no calen mascaretes ni distàncies; no encomanarem ningú, perquè no hi ha ningú. I per estrenar aquesta nova i magnífica sensació escollim un cim simbòlic, el Comabona, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, un dels cims per la Llibertat que l'any 2018 milers de catalans van pujar en suport dels presos polítics i exiliats. Precisament, el Comabona fou el cim escollit pel nostre admirat Jordi Turull i el seu ascens ens sembla un bon homenatge.

La ruta que triem per pujar-lo no serà l'habitual, per Prat d'Aguiló i el Pas dels Gosolans, sinó que hi anirem des del coll de la Bauma, al Berguedà. Així que deixem enrere Bagà i Gisclareny i aparquem el cotxe a peu de pista, poc després del coll de la Bauma, entre els municipis de Gisclareny i Saldes.

Farem un recorregut circular, per un sender assenyalat amb marques blanques i verdes. L'ascens el farem per la via més directa, que s'enfila per la canal de Comabona i el clot de Tancalaporta, fins al coll del mateix nom. És una pujada que no dóna treva, però per un corriol agradable, ben encatifat de verd, amb permanent vista a la cara nord del Pedraforca. Hi ha boires a les valls berguedanes, però el nostre objectiu es retalla net sobre un fons blau. Esmorzem, en un escenari impagable, poc abans d'assolir el coll i gaudir de la bellíssima imatge de la vall ceretana, tan diferent del vessant berguedà del qual venim. Som al límit entre les dues comarques, però també a la frontera entre el Moixeró i el Cadí. Ara ja només ens queda remuntar la carena fins al cim, que queda a la nostra esquerra.

El cim, de 2.548 metres d'alçada, en el qual trobem els dos únics excursionistes amb els quals coincidirem en tota la jornada, ofereix una magnífica panoràmica del Pirineu, que no ens estem de contemplar a pleret. Ens aturem especialment a contemplar el camí de pujada per la Cerdanya, des del refugi de Prat d'Aguiló, i també els cims més propers, entre els quals destaca el particular perfil de la Tossa Plana de Lles. Les boires, però, comencen a ensenyorir-se del Pedraforca, així que emprenem la baixada, que encara ens queda un llarg trajecte.

Desfem camí fins al coll i voregem el Puig Terrers. El descens és més gradual, però molt més llarg i s'acaba endinsant pel bosc abans d'arribar de nou al punt d'inici de l'excursió. A punt per anar a dinar i celebrar, més que mai, haver tornat a la muntanya.

dimarts, 31 de desembre del 2019

Sostre comarcal de l'Alt Penedès: un dilema geogràfic


Dilluns, 9 de desembre. Nova oportunitat per fer una excursió fora del cap de setmana, que aprofitarem per recuperar el nostre abandonat projecte dels sostres comarcals. Ens decidim per la comarca de l'Alt Penedès, però no serà fàcil, i no pas precisament per la dificultat del cim!
La bibliografia és qui ens ho posa difícil. Al llibre Sostres Comarcals de Catalunya, de Cossetània Edicions, Jordi Lopez Miquel afirma que el sostre de l'Alt Penedès és el Puig de les Agulles, de 841 metres. No obstant, l'autor puntualitza que l'esmentat puig no és el punt més alt de la comarca, el qual es troba a la serra dels Esgavellats, però el sostre d'aquesta serra, el Puig de les Solanes (914 metres) no es troba dins la comarca de l'Alt Penedès sinó a l'Anoia, motiu pel qual no li atorga la categoria de sostre comarcal. Per altra banda, Joan Raventós Hill, a la seva obra A peu per l'Alt Penedès, també de Cossetània Edicions, no dubta a situar el Puig de les Solanes just a la divisòria entre tres comarques, l'Alt Penedès, l'Anoia i l'Alt Camp i per tant, el considera, amb tots els honors, sostre de l'Alt Penedès.


Ens prendrem el dilema com una oportunitat i no pas com un problema, i pujarem als dos cims, als quals n'hi afegirem, de propina, un tercer, el Puig Castellar, que tot i no entrar en el dilema, pel fet d'estar clarament dins de l'Anoia, és el més elevat (944 metres) i el que té més caràcter de cim.
Començarem l'excursió en un aparcament just al costat de la carretera que uneix La Llacuna amb Vilafranca del Penedès, passant per Pontons. Només baixar del cotxe, dues sorpreses: la primera, el fort vent (és la tercera excursió seguida que fem acompanyats de fortes ventades) i la segona, una mena de gàbia encastada a un arbre, plena de llibres, amb una cadira al costat. Deu ser una iniciativa de foment de la lectura, però no deixa de ser sorprenent en aquest racó de món i més amb les inclemències meteorològiques d'avui.
L'ascens al cim dura poc més de deu minuts, per un sender local prou agradable. El pic té ben poca personalitat, però més enllà de la vegetació que l'envolta, es pot albirar una bonica vista de Montserrat. La baixada la fem circular, seguint el mateix sender local, i abans de seguir, esmorzem dins el cotxe, per evitar el vent, que se'ns fa insuportable.
Per abordar el segon cim del dia, ens cal creuar la carretera i seguir un tram del mateix sender local fins a enllaçar amb el GR-172, que planeja entre boscos d'alzines, al peu de la serra dels Esgavellats, fins a trobar l'indicador, a la dreta, per assolir el cim del Puig de les Solanes. Ens cal superar una costeruda tartera i una petita grimpada final. El cim té encara menys personalitat que l'anterior, sense cap mena de vista. Sabem que hi som per un pal indicador, una fita i un llibre registre en el qual podem constatar, aixó sí, que altres visitants anteriors el reconeixen com a sostre comarcal.


Donem doncs per assolit el sostre comarcal (sigui el que sigui!) i ens dirigim, per la pista que carena la serra dels Esgavellats, al tercer objectiu del dia, el Puig Castellar, les antenes del qual ja es destaquen al fons. Aquest sí que té caràcter de cim, i malgrat la humanització evident, gaudeix d'una magnífica panoràmica del Penedès i l'Anoia, amb la Llacuna en primer terme, Montserrat i el Pirineu al fons. Llàstima que la ventada ens en foragita i no ens ho deixa apreciar prou.
Abans de tornar al punt d'inici, posem una nota de cultura a l'excursió i visitem el poblat ibèric del Castellar, les restes d'un assentament fortificat datat entre els segles III i I aC i situat, com tots poblats ibers, en un punt estratègic, amb domini sobre la plana del Penedès.
Per arrodonir el dia, ens regalem un dinar al restaurant Somiatruites d'Igualada, molt recomanable.