dissabte, 13 de desembre del 2008

El paper del Museu Industrial del Ter com a dinamitzador de la cultura manlleuenca

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Cantar a la fàbrica, cantar al coro. Els cors obrers a la conca del Ter mitjà”, del profesor Jaume Ayats. La presentació va tenir lloc al Museu Industrial del Ter, institució que va impulsar en el seu moment el treball de recerca que ara ha esdevingut llibre i que l’ha inclòs en la seva col·lecció de monografies “La turbina”.
En una de les intervencions de la presentació, el musicòleg Joaquim Rabaseda va posar l’accent en la trascendencia del moment que s’estava vivint, i recordant l’origen del terme arqueología industrial, en un article publicat pel profesor Michael Rix, de la Universitat de Birmingham, l’any 1955, va proposar el terme musicologia industrial per referir-se a una nova disciplina, inaugurada amb l’estudi que es presentava. De ben segur que en tornarem a sentir a parlar!
Les paraules de Joaquim Rabaseda em van fer reflexionar sobre el paper del Museu Industrial del Ter i la projecció adquirida en els seus pocs anys de vida. A part de la seva missió més evident com a museu de territori (de tota la conca del Ter) i com a projector al futur dels valors de la història de Manlleu, és especialment destacable la seva actuació com a centre cultural (exposicions temporals, cicles de conferències, representacions teatrals …) i com a centre de recerca cultural (el llibre presentat ahir n’és un magnífic exemple) i ambiental. També són de destacar els seus papers com a centre educatiu i en la promoció de la ciutat (amb l’oficina de Turisme de Manlleu). En poc temps ha esdevingut, en definitiva, el veritable centre neuràlgic de la cultura manlleuenca.
Tot això em porta a preguntar-me perquè l’Ajuntament de Manlleu no aprofita el museu, en tant que fundació privada íntegrament municipal com a únic coordinador i dinamitzador de la política cultural de la ciutat. No només se li reconeixeria una funció que de fet ja està realitzant, sinó que de ben segur es milloraria l’eficiència de l’esmentada política cultural. Perquè, tot i que molts puguin considerar fora de lloc barrejar la cultura amb termes econòmics, cal recordar què significa el concepte d’eficiència: fer el mateix, amb menys recursos i a més, fer-ho més bé. O dit d’una altra manera, habilitat per treure el màxim suc de les pròpies possibilitats i sobretot, dels recursos materials de què es disposa. I fer això, segur que ningú no ho considera fora de lloc. Crec que es mereix una reflexió.